divendres 31 d’octubre de 2008

Errors que es publiquen. De castanyes parlem.

Les castanyes de Catalunya no són bones?

Voldria fer un petit escrit abans del Serial Pere Llofriu, altament recomanat.

Avui escoltava la SER (escolto la SER des de mai) i ha sortit un quiosquer parlant d'un tema típic d'aquestes dates, les castanyes. El bon quiosquer ha comentat que ell venia castanyes i boniatos i als de la ràdio els hi ha interessat. Seguidament li han demanat on comprava les castanyes. Evidentment, el quiosquer no venia castanyes de Catalunya perquè a ciutat és gairebé impossible adquirir-ne per causes que comentaré més endavant. No obstant això, la cosa ha anat més enllà i li han preguntat el motiu de comprar castanyes de fora i, seguidament, li han questionat si era pel fet que a Catalunya les castanyes no són bones. El quiosquer, amb tota la bona fe, ha contestat primer dubtant una estona i s'ha inclinat per afirmar allò que no tenia ni la més llunyana dea: "las castañas de aquí no son buenas" (Llavors ha estat el moment en que he apretat l'accelerador arribant fins als 140).

En realitat, el quiosquer no és capaç de trobar castanya de Catalunya perquè aquesta queda limitada en petits pobles (o no tant petits) on tradicionalment han plantat castanyers. En altres paraules, hi ha poca castanya catalana i aquesta queda entre el cercle dels que coneixen les bones propietats d'aquesta castanya. Així doncs, putser es podrà trobar castanya catalana preguntant-li a algú que tingui alguns castanyers o a alguna "fira de la castanya", celebrada en varies poblacions (Viladrau, Prades...). Tanmateix, en pobles on tradicionalment tenen castanyers, també és molt possible que la castanya que venguin sigui autòctona.
Hi ha comunitats autònomes on sí s'han creat un mercat de la castanya capaç inclús d'exportar, com és el cas de Galícia o, com ha dit ell, la regió de Cáceres. A Catalunya, el motiu pel qual no s'ha creat aquest mercat són varis i ara no els comentaré.
· Castanyes del Montseny · Foto de Carlos Pons ·
De totes maneres, si algú de vosaltres té la intenció d'esbrinar si el que deia el bon quiosquer era cert o falç, putser haurà d'esperar un any. Tot i això, probablement molts heu pogut anar algún dia a alguna fira de la castanya (Viladrau, Prades...), celebrades recentment. Si és així, m'agradaria que algú comentés si les castanyes que s'hi fan en aquestes fires són bones o no.
De ben segur el pròxim any valdrà més convidar als de la SER i al quiosquer.
· Castanyes de Prades · Foto de Festa Catalunya ·
En aquest mercat, on al final sembla que la cosa bona només sigui de fora, es fàcil veure coses curioses, com per exemple camions provinents del sud d'Espanya carregats de castanya i amb l'etiqueta "Castaña Gallega"... o és que putser Galícia té una base militar al sud d'Espanya?.
També és graciós veure com ens venen castanyes bordes quan, en realitat, amb una bona estratègia s'aconseguiria potenciar els empelts catalans (molts d'ells en alt risc de perdre's) ,productors de castanyes més dolces.

Segurament, entre el Halloween i que de castanyes només en menjem un cop a l'any, aquest acaba sent un problema sense importància. De totes maneres, una cosa està clara, tots preferim veure castanyers que no pas pins americans...

És curiós, miri per on es miri, tant la castanyada com els castanyers tenen un Americà que els hi fa la punyeta...
·

Harna Kachar: boscos, dones i violència



Benvolgudes amigues i amics


Organitzacions a la Índia s’han comunicat amb nosaltres per a sol·licitar el nostre suport a un grup de dones que foren brutalment atacades per la policia per defensar els seus drets.


El 24 de setembre, dones tribals i dalit de l’aldea d’Harna Kachar a la província de Uttar Pradesh, foren víctimes d’una sèrie d’atrocitats comeses per la policia i el Departament Forestal mentre defensaven els seus drets. Un grup de més de 300 persones integrants de la Policia, del Departament Forestal, Duanes i els sectors dominants de l’aldea participaren a l’atac, en el qual resultaren ferides més de 20 dones.


La lluita per el bosc no ha cessat des de fa anys a aquesta zona, on la població tribal i dalit i altres sectors pobres, liderats per les dones, estan defensant els seus drets i exigint la devolució de la terra que el Departament Forestal els va llevar il·legalment després de la independència. La lluita s’ha intensificat més després de l’aprovació de la Llei de Drets sobre els Boscos de 2006.


Informació addicional sobre aquests tristos incidents està disponible en un article del Butlletí 135 del WRM a la següent direcció:


http://www.wrm.org.uy/boletin/135/India.html


A continuació adjuntam una carta model a ser enviada. Adjuntam la versió en anglès perquè envieu aquesta darrera.


Se sol·licita especialment el suport d’organitzacions treballant en temes d’aquest gènere.

Per a qui no puguin enviar la carta per fax, el WRM adjuntarà les adhesions fins el 4 de novembre i les enviarà per fax a les autoritats més avall indicades.


Però sol·licitam que per favor facin arribar el seu suport enviant la carta per correu electrònic a les direccions indicades a la carta.


Moltes gràcies des d’ara mateix.

L’equip del WRM



CARTA MODEL (més avall la traducció a l’anglès)


Governador

Mr. T.V Rajeshwar

Raj Bhavan

Lucknow

Uttar Pradesh, India


correu electrònic: hgovup@up.nic.in

cc: son@up.nic.in

spsbr@up.nic.in

ram69kumar@rediffmail.com

cmup@up.nic.in


Benvolgut senyor TV Rajeshwar,


Hem estat contactats per organitzacions locals de la seva zona. Mitjançant aquesta carta volem expressar la nostra profunda preocupació en relació a la brutal agressió comesa per la Policia i oficials del Departament Forestal a les dones tribals i dalit de l’aldea d’Harna Kachar, districte de Sonbhadra de Uttar Pradesh.


Li sol·licitam que urgentment consideri les següents demandes:


1.- Ha de realitzar-se una investigació judicial d’alt nivell, com va assegurar el Magistrat del Districte, Sr. Ajay Shukla.

2.- Tots els funcionaris que participaren en l’incident han de ser sancionats i suspesos.

3.- Els aldeans que instigaren la violència entre castes han de ser arrestats i jutjats en base a la Llei de Castes i Tribus Registrades, per violació de drets humans i violència contra les dones.

4.- Ha d’aplicar-se la Llei de drets dels boscos de 2006 respectant el seu esperit.

5.- Ha d’organitzar-se un diàleg d’alt nivell per a resoldre el problema de les terres en disputa a la regió de Kaimur.


Restam a l’espera de la seva resposta.

Cordialment



(VERSIÓ EN ANGLÈS PER A ENVIAR)


Governor

Mr. T.V Rajeshwar

Raj Bhavan

Lucknow

Uttar Pradesh, India


Email: hgovup@up.nic.in

cc: son@up.nic.in

spsbr@up.nic.in

ram69kumar@rediffmail.com

cmup@up.nic.in


Dear Mr T.V Rajeshwar,


We have been contacted by local organizations in your area. By means of this letter we would like to express our deep concern about the brutal aggression committed by the Police and Forest Department officials to the local tribal and dalit women of village Harna Kachar, Sonbhadra district of Uttar Pradesh.


We urgently request the Governor to address the following demands:


1. A high level judicial enquiry should be set up on this matter, in line with assurances made by District Magistrate Mr. Ajay Shukla.

2. All the officials in this incident should be punished and suspended.

3. The villagers who instigated this caste violence should also be arrested and cases of Scheduled Cast and Scheduled Tribe Act, human rights violation, women violence should be implicated.

4. The forest rights act 2006 act should be implemented in the right spirit.

5. A high level dialogue should take place to resolve the matter of land dispute in Kaimur region.


We look forward to your answer.

Sincerely,




dijous 30 d’octubre de 2008

Protecquè contra l'excursionisme.4

Es Fangar

Camins públics tancats per fer construccions il·legals
i el batle que diu... eh?


Denuncia per una llicència d'obres concedida il.legalment a dins ANEI

Amics arbres, una de les entitats integrants de la Plataforma, ha presentat avui al registre general de l'Ajuntament de Manacor una nova denuncia contra els propietaris des Fangar, l'emblemàtica finca que a travers de diverses societats interposades ( Bonarms SA, Alkafrada SL, EORUS 2001 SL i altres) va adquirir fa uns anys el multimilionari alemany Peter Eisenmann.

Des de la compra de la finca per els alemanys, varen començar les presions per impedir el pas per els camins púbics que travessen i xapen la propietat, i el que segons els propietaris era un simple desig d'intimitat, vists els fets, cada vegada és mes clar que en el fons es tractava d'una estratègia perfectament estudiada per impedir que es poguesin veure la gran quantitat d'obres il.legals que s'estan fent a la finca. Amb l'actual situació, donades les nombroses irregularitats, ens demanam fins quan l'Ajuntament de Manacor restarà passiu davant infraccions urbanístiques dins zones protegides?

On son les ganes d'esbucar edificis il.legals que fa algun temps va manifestar a la premsa el regidor d'urbanisme?

Plataforma Pro Camins Públics i Oberts

Massa cabirols a l'Empordà?

Agullana
Mesures dràstiques contra els cabirols

Si la presència de cabirols segueix aquest ritme de creixement, la seva abundància en camps i muntanyes pot ser un problema. Emporda.info.

Les colles de caçadors s´han acostumat a veure un nou habitant que, juntament amb els porcs senglars, pobla les muntanyes de les Salines, el Bassegoda i l´Albera. Es tracta del cabirol, un mamífer de la família dels cèrvids i de banyes dretes la presència del qual augmenta temporada rere temporada.
Ara per ara, els cabirols es poden caçar des de principis de setembre i fins al 31 de juliol, tot i que de mitjan novembre a abril es fa una pausa.
Si la presència de cabirols segueix aquest ritme de creixement, la seva abundància en camps i muntanyes pot ser un problema, ja que aquests animals sobretot s´alimenten de brots tendres i poden fer malbé plantacions d´arbres joves.
Des de la Federació Territorial de Caça de Girona remarquen que l´expansió del cabirol és molt ràpida, ja que entren des de la banda francesa i penetren a l´Albera i les Salines. Una altra de les causes que ha fet que hi hagi més mamífers d´aquests a la comarca de l´Alt Empordà és la reintroducció que es va fer al Parc Natural del Cap de Creus entre els anys 1995 i 1998.
Armand Rivero, delegat comarcal de la Federació i membre dels caçadors de la colla d´Agullana, ha indicat que "a curt termini haurem de prendre mesures més dràstiques perquè hi hagi un control de la població de cabirols". Principalment, aquestes mesures passen per demanar més autoritzacions al Departament de Medi Ambient de la Generalitat amb l´objectiu de poder fer més captures.
"Aquests animals no fan mal als conreus, però sí que ho fan a les plantacions d´arbres i a la reforestació de boscos. És normal que si hi ha més població de cabirol, també hi hagi més controls", explica Armand Rivero.
Les xifres de què disposa la Federació Territorial de Caça de Girona demostren l´augment de captures de cabirols per part de les societats federades. La temporada 2006/07 les societats altempordaneses van demanar al Departament de Medi Ambient 86 precintes (a cada animal capturat li correspon un precinte o una numeració) i se´n van autoritzar 56.
La Federació Territorial té constància que aquella temporada les societats federades van abatre 32 cabirols dels 56 que finalment podien matar. La campanya següent, els precintes sol?licitats van ser 168, se´n van autoritzar 92 i es té constància que en total les colles federades en van abatre 78.
Aquesta temporada les xifres encara s´han incrementat més. Els precintes sol?licitats al Departament de Medi Ambient són 170 i l´autorització per part de l´Administració catalana és de 137.
S´ha de tenir en compte que hi ha societats de caçadors que trameten directament les sol·licituds dels precintes al Departament de Medi Ambient sense passar per la Federació Territorial de Caça de Girona. Per tant, el nombre de cabirols capturats sempre serà superior als 137 precintes que Medi Ambient ha autoritzat per la temporada 2008/09.

El porc senglar
Paral·lelament, la densitat de porcs senglars a la comarca també està creixent. La temporada passada ja es va arribar a un nombre elevat de captures i les xifres que té enregistrades la Federació de Caça indiquen que enguany es pot superar el nombre d´exemplars morts l´hivern anterior. Segons els caçadors, actualment és molt possible que hi hagi més porcs a la banda francesa, però quan arribi el fred de l´hivern s´acabaran acostant a les munta­nyes de l´Alt Empordà, on trobaran més menjar. A tota la demarcació de Girona, el nombre de captures de senglars va arribar als 12.000 exemplars la temporada 2007/08.
Víctor Perxés .Emporda.info
· Article publicat a Emporda.info el 29.10.2008
·

dimecres 29 d’octubre de 2008

Soja transgènica contra els pagesos


Benvolgudes amigues i amics de Salva la Selva:

Els darrers dies hem distribuit missatges per a demanar-vos que signeu diferents accions de protesta per email en suport de diferents organitzacions a LLatinoamèrica. Contínuament ens estan fent crides desde grups locals que necessiten acompanyament internacional, i que els ajudem a pressionar les autoritats amb les nostres cartes. No deixeu de signar!

Organitzacions camperoles estan resistint en contra del començament de la temporada de soja transgènica a Paraguai. Reclamen l'accés a la terra, reforma agraria i que s'aturin les fumigacions amb pesticides que impacten sobre les seves comunitats. També amb el nou govern, molts campaments han estat destruits i hi ha hagut violència: dos líders han estat assassinats i centenars de pagesos han estat arrestats. Per favor, signau la carta per a protestar davant el govern i demanau-los que detenguin la violència.

Més informació i un model de carta per a signar a:

http://www.salvalaselva.org/

La carta es pot enviar automaticament des d'aqui a les autoritarts. Per favor, difoneu aquest missatge entre altres persones que puguin voler donar suport a aquesta acció amb la seva firma.

Moltes gràcies i rebeu una afectuosa salutació
Guadalupe Rodríguez Salva la Selva


www.salvalaselva.org

www.stop-agrocombustibles.nireblog.com


Oficina BerlinHasenheide, 5610967 Berlin, AlemaniaTel.: +49 (0)30- 51736879

Condemnats per defensar els arbres


Pla Caufec: Dues persones embargades i una tercera haurà de complir un arrest

Ahir es va celebrar un nou judici, mentre la Plataforma en contra del Pla Caufec es pregunta "I quan jutjaran als especuladors, corruptes i destructors?"
La condemna per l’acció de les 3 torres on tres persones van romandre tres dies en protesta pel pla caufec el maig de l’any 2007 avança en la seva execució. Dues persones ja van ser embargades i la tercera haurà de complir un arrest domiciliari de 10 dies properament. Ahir mateix se li ha notificat la resolució del jutjat num.1 per comunicar data i lloc de la localització permanent.
Ahir hi va haver un nou judici que ha acabat amb la petició fiscal de 10 dies a una quota de 6 euros per una falta de desobediència. L’acusada, l'Eulàlia, va afirmar al jutjat la seva insubmissió a la possible pena-multa. L’empresa que havia denunciat els fets (per recomanació dels Mossos d’Esquadra, tan educats ells…) no van aparèixer doncs en el judici es volia evidenciar la irregularitat d’aquella tala d’alzines i pins (sense permisos ni normes de seguretat).
L'Eulàlia es va encadenar una alzina el passat mes d’agost en protesta per la tala d’arbres que portava a terme la promotora immobiliària del pla Caufec a Esplugues de Llobregat. Tres persones més es van encadenar però només la veïna de Finestrelles va ser acusada de desobediència, danys i coaccions per romandre dues hores al peu d’un arbre fins que la policia va tallar les cadenes.
Aquell dia, tot i l’exagerada presència de policies, cap dels agents va fer res per a impedir que s’estigués treballant sense respectar moltes normes de seguretat legislades.

· Article publicat a Llibertat.cat el 28.10.2008 ·
·

dimarts 28 d’octubre de 2008

Hi ha poca justícia ambiental

El fiscal de delictes ecològics censura amb duresa a les administracions

De les 83 diligències obertes l'any passat només tres van ser d'ofici

El fiscal coordinador de medi ambient i urbanisme de Catalunya, José Joaquín Pérez de Gregorio, ha censurat amb durs qualificatius la total passivitat de totes les administracions públiques en la persecució d'aquests delictes. La memòria de l'any 2007 al·ludeix a una situació que s'arrossega des de fa temps, però el to utilitzat aquesta ocasió denota l’afartament pel comportament dels poders públics, als quals acusa de mirar cap a un altre banda.
En aquest sentit, el fiscal afirma: "és preocupant i molt coneguda l'existència de nombroses activitats industrials que generen contaminació atmosfèrica, abocaments d'aigües residuals sense depurar a lleres públiques, utilització fraudulenta de depuradores d'aigües residuals urbanes, abocaments il·legals de purins o existència d'abocadors il·legals de residus tòxics", que coneixen les administracions i que no denuncien, tot i sabent que aquestes instal·lacions estan en situació d'il·legalitat administrativa.
El fiscal afirma que no dubta de la professionalitat dels funcionaris i insinua la responsabilitat política. En aquest sentit, precisa que aquesta actitud "lamentablement sembla persistir" amb CiU o amb l'esquerra en el poder i recorda que porta 18 anys reunint amb els representants del Departament de Medi Ambient de la Generalitat perquè canviïn la seva actitud i res d'això ha succeït. A tall d'exemple, el fiscal recorda que l'Agència Catalana de l'Aigua i l'Agència Catalana de Residus Urbans únicament van presentar una denúncia cadascuna davant la fiscalia durant 2007 i va ser arxivada a l'instant perquè no constituïa delicte. Igualment, dels gairebé 1.000 ajuntaments que hi ha a Catalunya, només un va presentar una denúncia l'any passat i també va ser arxivada. A més, el fiscal es sorprèn que no s'hagi presentat ni una denúncia per "comprovats delictes contra l'ordenació del territori amb incidència ambiental". Amb tot, la direcció general de Medi Natural és, una vegada més, la "honorable excepció" a aquesta passivitat del poder, diu el fiscal. Des de 2003 han ocupat aquest càrrec Ramon Luque i Joan Pellisé, els dos d'Esquerra Unida i Alternativa. L'actual directora és Núria Bonaventura.

La memòria tampoc reflecteix una intensa activitat investigadora dels tres fiscals especialitzats. I és que de les 83 diligències que es varen incoar l'any passat només tres van ser d'ofici. O sigui, per iniciativa del fiscal. No apareix, per exemple, cap menció a la memòria a les fuites nuclears soferts a la central nuclear d'Ascó el novembre de 2007.
La majoria de les diligències (60) es van obrir per atestat policial i d'elles, 50 van ser dels agents rurals dependents de la direcció general de Medi Natural. Altres 17 denúncies van ser presentades per associacions o particulars.
Pere Ríos. Barcelona
El País. 24/10/2008
· Article publicat a El País del 24/10/2008
·

Coahuayana


Coahuayana, lloc on abunden els arbres i les carabasses

Benvolgudes amigues i amics de la Selva Tropical


L’empresa minera italo-argentina TERNIUM, planeja impactar sobre prop de dues mil hectàrees de selva tropical en el municipi Coahuayana, estat de Michoacan, al sud-occident de Mèxic per explotar una mina de ferro. Entre altres impactes, les aigües d’aquest municipi de 15.000 habitants es veuran greument amenaçades. El riu el Saucito ja ha estat afectat, així com la muntanya i la selva.



Per els avanços del procés, les comunitats ens informen que és molt important cridar ara mateix l’atenció de les autoritats locals i nacionals. Donau-los suport signant una carta dirigida a les autoritats perquè declarin una Zona de Conservació Ecològica Municipal. Trobareu un model de carta que es pot enviar automàticament a:



Difoneu aquest missatge entre tota aquella gent que pugui voler participar d’aquesta protesta.

Moltes gràcies i rebeu un afectuosa salutació.


Guadalupe Rodríguez
Salva la Selva
www.salvalaselva.org

Oficina Berlin
Hasenheide, 56
10967 Berlin, Alemania
Tel.: +49 (0)30- 51736879




dilluns 27 d’octubre de 2008

Clytocibe geotropa i una mosca sense ales

Si voleu podeu comentar aquestes fotografies, especialment pel que fa a aquesta espècie de bolet, Clytocibe geotropa passat per aigua, si l'heu trobat, si l'heu tastat... És curiós com l'any passat ja el vaig trobar al mateix lloc, gairebé amb la mateixa estesa, no record ara ben be quin mes. Llavors però la forma era diferent, tenien més mamella, potser només és degut a que fa dos o tres dies hi va plour molt a ....

Però també seria interessant esbrinar la identificació d'aquesta mosca. Quan la vaig tocar no va volar, només va caminar i no la vaig molestar més. Després, mirant les fotos, crec observar que no te ales.

El parc de Saint Cloud


Crònica des de Saint Cloud // Elianne Ros


El bosc dels esquirols vermells

El parc de Saint Cloud

Més enllà del Bois de Boulogne, al turó de Saint Cloud, s'estén un gran parc d'arbres centenaris envoltat d'un frondós bosc habitat per uns curiosos esquirols vermells. A la tardor --una de les millors èpoques per visitar París-- val la pena sortir del típic itinerari de la Tulleries o els Jardins de Luxemburg per disfrutar de l'espectacle que ofereix la naturalesa en aquest lloc, desconegut fins i tot per a molts parisencs de tota la vida.
Quan el cel encara ofereix dies clars i temperatures practicables, només s'ha de saltar a la línia 10 del metro o agafar a Saint Lazare un rodalies fins a Saint Cloud. En menys de mitja hora et plantes en un dels grans pulmons de la metròpolis. Un parc nacional de 460 hectàrees prenyat d'història, tan a prop i tan lluny del soroll urbà. Aquí el temps es desaccelera. I els ulls es meravellen davant l'extensa gamma de vermells, taronges, grocs, verds i torrats que cobreixen els arbres en aquesta època.
A primera vista pot semblar un típic jardí francès. Però no ens hem de deixar enganyar per aquesta primera impressió. Els arbustos retallats i alineats i les grans fonts de pedra són l'únic vestigi de l'antic palau de Saint Cloud. Amb una magnífica vista sobre el Sena i París, l'edifici construït al segle XVI va ser cremat per les flames el 1870, víctima de la guerra franco-prussiana. Abans havia viscut grans dies de glòria. Comprat el 1785 per Maria Antonieta, es va erigir en residència reial durant llargs períodes. També va ser aquest l'escenari en què Napoleó Bonaparte va perpetrar el cop d'Estat del 18 de Brumari.
El 1823, Lluís XVIII hi va crear un espai privat per als seus nebots --batejat amb el nom de jardí de Trocadéro-- que avui és una autèntica joia botànica d'estil anglès. Una majestuosa grua solitària es posa sovint a la riba del petit llac artificial, sobre el qual pengen les branques d'un enorme avet. L'au ha decidit veure passar el temps des d'aquell lloc tranquil. Després de venir a reproduir-se a la primavera, les seves companyes les oques salvatges sobrevolen el jardí en formació militar abans d'iniciar el llarg viatge que les portarà cap al sud.
Però ella es queda. Regna tot l'any a Trocadéro envoltada de múltiples espècies d'ocells i els simpàtics esquirols. De vegades se'ls veu travessar el camí fent petits saltets, lleugers com la ploma pèl-roja que semblen portar al lloc de la cua. Quan pugen pels gruixuts troncs, el soroll dels humans els espanta i es queden paralitzats com si fossin estàtues. Estan enfeinats acaparant provisions per passar l'hivern als seus caus. No han d'anar gaire lluny. El terra està cobert de fulles multicolors i de castanyes, perillosos projectils si cauen de les branques més altes dels poderosos marroniers, nom que reben aquí els castanyers.
Són l'emblema de la regió. Al parc de Saint Cloud cobreixen bona part de la zona boscosa, que s'estén fins a les portes de Versalles. Un antic domini de caça on es respira l'olor de bolets i fullatge humit de la tardor a tan sols tres quilòmetres de París. Un luxe.
Elianne Ros
· Article publicat a El Periódico de Catalunya el 26.10.2008
·
·
· Fotos: · [ Nicknolt ] · [ Brunocarmelo ] · [ HappyA ] · [ HotelsParisRiveGauche-AlainB ] ·
· [ HotelsParisRiveGauche-AlainB ] · [ Nicknolt ] · [ Giulia ] ·

·

diumenge 26 d’octubre de 2008

Palmeres vestides

Washingtònies sense "plomar"

A ses Jonqueres Veres, Sa Pobla.


Rafel Mas, Búger 26 d'octubre MMVIII

La contranotícia.3


Els arbres mai no necessiten poda

[Nivell 3 (ESO aprox.)]
Adesiara apareixen notícies, freqüentment queixes dels ciutadans que, sens dubte amb bona voluntat, s’avancen als serveis públics i adverteixen que “tal arbre necessita poda”.
Tractant-se quasi sempre d’arbres presumptament ornamentals, la poda seria un luxe: una operació que, en el millor dels casos podria ajudar als arbres a presentar-se, davant nosaltres “amb més bona cara”. Fixem-nos però que els arbres no demanen res, som nosaltres que insistim, anau a saber per què.
És evident però que la realitat crua i quotidiana ens esclafa i, quasi sempre aquests arbres ornamenten poc, la poda és realitza sempre per causes alienes a la fisiologia de l’arbre, fins i tot sembla que hi hagi un complot per a que “el millor dels casos” sigui una entelèquia, els solen podar en el pitjor dels casos i, en conseqüència, els arbres dels carrers se’ns presenten fets un eccehomo. A partir d’aquesta realitat tan evident, ara i aquí, i en 20 línies (per si teníem pocs problemes) l’únic que podem dir és que els arbres, en rigor, mai no necessiten poda.
En cas de litigi “mai” vol dir vol dir en cap cas. Fixem-nos que els arbres han viscut milions d’anys sense nosaltres. Nosaltres sense ells no duraríem gaire. Per poc que analitzen un d’aquests casos pel quals hom demana poda, no és un problema de l’arbre, sinó dels homínids.
Fixem-nos que fins i tot quan exigim unes peres com el puny i amb lluentor metàl·lica, i per això deim que l’arbre necessita poda, és incorrecte. El botiguer, o el client més exigent, necessiten poda. A l’arbre no li feim cap favor, ben al contrari, l’exhaurim a curt termini, fent-li fer tanta pera. Ara pensau que podem fer amb els oms, que tanmateix no en faran cap, de pera.
La poda no fa miracles ni res que s’hi pugui confondre: quan es lleva una branca ens quedam sense: així de clar. Ara per ara, encara, més poda vol dir més nyarro, més ferides obertes i, resumint, complicar tots els problemes que ja teníem, acurçar i complicar la vida dels arbres fins que els haurem de llevar, com ja s’està fent amb molts d’arbres de les avingudes i eixampla, els més “vells” dels quals no arriben a un quart de sa vida (o supervivència llastimosa) potencial. mentre exhaureixen el subsòl.
En rigor, doncs, no és correcte dir “ens comuniquen que tal arbre necessita poda” sinó que hauríem de dir “un que necessita poda diu que tal arbre...” vés a saber.

divendres 24 d’octubre de 2008

El nom dels arbres

Els arbres, ja no tenen nom?

Els arbres són els grans desconeguts del paisatge urbà. Llevat d'uns quants d'inconfusibles, com ara el plàtan d'ombra —l'espècie dominant a Barcelona—, l'olivera, els pins —que comprenen moltes espècies— i les palmeres —que també comprenen moltes espècies i que en realitat no són arbres—, la gent no acostuma a conèixer els noms de molts arbres que veu cada dia pels carrers de la seva ciutat, vila o poble. Especialment a la ciutat, no sol haver-hi una cultura botànica arrelada, tot i la proximitat física amb la vegetació urbana.
Quan vaig estudiar biologia, els meus companys i companyes que venien de pagès o que vivien en poblacions petites, podien anomenar, amb el nom popular, moltes més plantes que la gent que havíem viscut sempre a ciutat. Poder dir d'un arbre que és un pollancre, un roure, un bedoll, un om, una noguera, un pebrer bord, una mèlia, un pi negre, un tamariu, una robínia, un ginjoler, un auró o un freixe és enriquir la pròpia cultura. Malauradament, aquest aspecte de la cultura és poc apreciat i escasseja bastant.

L'any 1999, l'Ajuntament de Barcelona va iniciar una campanya anomenada "Els arbres tenen nom", que venia a pal·liar aquesta mancança de cultura botànica. Tenia com a finalitat fer conèixer a la ciutadania el nom dels arbres que poblen els carrers de Barcelona. El primer arbre "amb nom" va ser el que dóna nom a la plaça del Pi, un record del paisatge de la Barcino romana, quan allò era una pineda que s'estenia fins al cim del monts Tabor (on hi ha el Centre Excursionista de Catalunya i les restes del gran temple romà de la ciutat).

Al peu d'aquell pi, encastada a terra, es va posar una placa verda on hi havia el nom científic (llatí) de l'arbre, també en català i castellà, una indicació de la zona geogràfica d'on és originària l'espècie i una silueta de la fulla. Després d'aquesta primera placa, van ser moltes les que van anar apareixent per la Ciutat. Vaig pensar que a poc a poc tothom arribaria a poder saber el nom dels arbres que creixien en el seu carrer o els que trobaven camí del treball, del mercat, de l'escola o en el parc on duien a jugar la mainada. Però després d'uns pocs anys en què les plaques es van anar multiplicant, ja no n'he tornat a veure cap de nova. Prop de casa meva han canviat l'arbrat d'alguns carrers, i han plantat també arbres en nous jardins públics, però cap d'aquestes actuacions urbanes ha anat acompanyada de la col·locació d'una placa verda al terra amb el nom de l'espècie.

Amb els anys he anat oblidant els noms de moltes plantes i arbres que sabia reconèixer després dels dos cursos de botànica de la carrera de biologia. Em torno a sentir una mica —per no dir bastant— analfabeta botànica. Sobretot m'incomoda el fet de saber el nom científic al qual corresponen molts noms populars i no ser capaç de reconèixer l'espècie si me la trobo al davant. Fa algun temps vaig anar a fer una passejada botànica per Collcerola, organitzada per l'Ajuntament. Hauria d'esbrinar si es continuen fent. Va ser un bon exercici que em convindria repetir.

Com a botànica frustrada, va ser un plaer descobrir el bloc Amics arbres - Arbres amics, que tinc en la llista de blocs recomanats i que llegeixo sovint. En la seva capçalera diu: "Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, ... i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics." M'està ajudant a retornar, sinó "el nom de cada cosa", sí el d'unes quantes en l'univers dels arbres.

Mercè Piqueras. La lectora corrent

tipuana

taxodi

plàtan

pitospòrum

Penan


















Benvolgudes amigues i amics de la selva,

les empreses de fusta Samling i Interhill amenacen la vida de les i els indígenes penan que viuen a Borneo. Les empreses destrueixen amb la tala del bosc no només el sosteniment de la vida dels penan, sinó que a més, els treballadors gats ataquen sexualment les dones a les comunitats, i fins i tot les nines i joves. Però les denúncies de les penan davant els responsables dels campaments maderers i davant la policia local han restat fins ara sense efecte.

Les organitzacions socials de Malàisia i el Fons Bruno Manser, de Suissa, han fet públic aquest cas, i demanen a les autoritats competens de Malàisia que prenguin mesures immediates per aclarir els casos i prevenir futures agressions per a protegir les dones.

Ajudau-nos a pressionar a les autoritats signant una carta de protesta al govern malaisi mitjançant la nostra web:


Difoneu aquesta acció entre qui puguin voler donar suport amb la seva signatura.

Moltes gràcies i una salutació atenta per a tots vosaltres.

Guadalupe Rodríguez
Salva la Selva

Contra la naturalesa destructiva dels monocultius d'arbres



Benvolgudes amigues i amics:


A pesar de tota l’evidència documentada respecte a la naturalesa destructiva dels monocultius d’arbres, el FSC ha continuat certificant-los com a “boscos” correctament manejats. Fet que l’assemblea anual del FSC es portarà a terme del 3 al 7 de Novembre a Sud-àfrica, un nombre d’organitzacions de països on plantacions certificades per el FSC té impactes negatius han decidit difondre una carta oberta als membres i aplegar la major quantitat d’adhesions possible. Si desitjau donar suport a les comunitats locals lluitant en contra de les plantacions d’arbres, per favor adheriu-vos a la carta enviant un missatge a

support@wrm.org.uy indicant el nom, país i organització. La data per enviar les adhessions és fins el 31 d’octubre.


El WRM ha preparat a més un document especial sobre la certificació de plantacions per part del FSC, que està disponible a:

http://www.wrm.org.uy/actores/FSC/WRM_documento.pdf. Per informació addicional sobre els impactes de les plantacions podeu visitar la següent secció: http://www.wrm.org.uy/actores/FSC/Asamblea.html


Salutacions,

Ricardo Carrere



CARTA OBERTA ALS MEMBRES DEL FSC

Els sotasignats desitgen instar als membres del Forest Stewardship Council (FSC) a resoldre amb la major urgència el greu problema de la certificació de monocultius d'arbres durant l'assemblea general d'aquest organisme que tindrà lloc a Ciutat del Cap, Sud-àfrica. Atès que un dels punts a discutir serà la Revisió dels Principis i Criteris del FSC, l'assemblea tindrà l'oportunitat de modificar aquests principis de manera que quedin excloses de la certificació les plantacions d'arbres en règim de monocultiu.

Els membres del FSC, i particularment els de les càmeres ambiental i social, han de prendre consciència que la certificació d'aquestes plantacions no només erosiona la credibilitat del FSC sinó que, més important encara, soscaven els drets i la lluita de les poblacions locals que s'oposen a elles. Aquestes poblacions s'esforcen per protegir les mateixes coses que les organitzacions ambientalistes i socials van acordar que havien de ser protegides quan es van adherir al FSC: els drets i mitjans de vida de les comunitats indígenes, tradicionals i camperoles, els boscos, prades i aiguamolls, l'aigua, el sòl i la biodiversitat.

Totes les plantacions d'arbres a gran escala tenen un fort impacte sobre gairebé tot, sobretot en l'anteriorment esmentat. Existeix ara més que suficient evidència documentada d'aquests impactes en nombrosos països, que van de Sud-àfrica i Swazilàndia a Brasil, Colòmbia, Xile, Equador, Uruguai, Espanya, Irlanda i altres. La conclusió evident és que les plantacions industrials d'arbres no poden ser certificades. A pesar d'això, una vegada i una altra els certificadores acreditats pel FSC els han atorgat el segell d'aquesta institució, sense que importés en absolut que les comunitats locals s'oposessin a elles ni que aquest segell enfortís encara més a poderoses corporacions les activitats de les quals destrueixen la Naturalesa i els mitjans de vida dels pobles.
Quatre anys després d'haver-se iniciat la revisió de la certificació de plantacions per part del FSC, res ha canviat. A pesar de l'abundant documentació que demostra els efectes socials i ambientals negatius de les plantacions, ja han estat certificades almenys 8,5 milions d'hectàrees, sense contar les moltes plantacions, d'una superfície no especificada, que s'amaguen en els 37,7 milions d'hectàrees de la categoria “plantacions semi-naturals i mixtes i boscos naturals”. Ha arribat el moment que els membres del FSC i, en particular, els de les càmeres ambiental i social, decideixin quin partit han de prendre: permetre que tot segueixi com fins a ara o lluitar per un canvi; protegir els interessos de les grans corporacions papereres i forestals o els drets de les comunitats locals i la Naturalesa; seguir acceptant que les plantacions són “un tipus de bosc” o reconèixer que plantacions i boscos no tenen res en comú; donar aparença ecològica a un ús de la terra summament perjudicial, o oposar-se a la destrucció ambiental i social. Exhortem llavors als membres del FSC que comparteixen el nostre desig de protegir a les poblacions locals i la Naturalesa contra els danys causats per l'expansió de les plantacions d'arbres, a aixecar la seva veu a la pròxima assemblea general per a contribuir així a l'assoliment del canvi necessari.


Centro de Estudos e Pesquisas para o Desenvolvimento - CEPEDES Brasil

Federação de Órgãos para Assistência Social e Educacional - FASE Brasil

CENSAT-Amigos de la Tierra Colombia

COECOCEIBA Amigos de la Tierra Costa Rica

Observatorio Latinoamericano de Conflictos Ambientales - OLCA Chile

Acción Ecológica Ecuador

Asociación pola Defensa da Ria - APDR España

Asociación para a Defensa Ecolóxica de Galicia -ADEGA España

Federación Ecoloxista Galega - FEG España

Grupo Guayubira Uruguay

Red de Acción en Plaguicidas RAPAL Uruguay

REDES - Amigos de la Tierra Uruguay

Timberwatch Coalition Sudáfrica

Movimiento Mundial por los Bosques Tropicales




dijous 23 d’octubre de 2008

Monocultius contra terres indígenes


Si donau suport als indígenes colombians,

estau donant suport al planeta terra


La setmana passada milers d'indígenes es van reunir a la regió colombiana de Cauca per a demanar el dret a la possessió legal de les seves terres i la detenció immediata de la violència que ha provocat la mort de 22 dels seus líders en només un any. En lloc d'entaular el diàleg, el President colombià Álvaro Uribe va enviar a les forces de seguretat que van obrir foc enfront dels indígenes.


La intempestiva i violenta resposta als manifestants ha despertat l'enuig massiu entre les comunitats indígenes i el suport de la societat civil a tot el país. 200.000 indígenes de 16 departaments colombians s'han unit al moviment. Aquesta escalada podria generar una repressió més violenta i brutal. No podem deixar que això succeeixi. Envia al President Uribe el nostre missatge instant-lo a detenir immediatament la violència contra els indígenes i en canvi, a reunir-se amb ells per a trobar una solució de manera pacífica. A Uribe li importa la seva reputació internacional. Enviant-li milers de missatges li farem saber que estem observant el seu accionar de prop. Suma la teva veu ara!:


http://www.avaaz.org/es/derechos_indigenas_colombia




Els indígenes de Colòmbia tenen dret a la protesta. Segons la ONIC (Organització Nacional d'Indígenes Colombians) 1.253 indígenes han mort com a conseqüència de la violència i 54.000 han estat desplaçats de les seves terres ancestrals des que Uribe va assumir la presidència. Els han promès ser amos legals de les seves pròpies terres, però el President Uribe no ha complert la seva paraula. Amb el preu de la terra en alça a causa de la rendibilitat de les plantacions de palmera oliera, Uribe sembla no seguir estant amatent a comprar aquestes terres per a les comunitats indígenes. Les comunitats per la seva banda reclamen una reunió amb Uribe per a discutir 12 punts de summa prioritat. El govern ni tan sols ha signat la Declaració de Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes que estableix que "els pobles indígenes tenen dret a les terres, territoris i recursos que tradicionalment han posseït, ocupat o utilitzat o adquirit" i que "els Estats asseguraran el reconeixement i protecció jurídics d'aquestes terres, territoris i recursos". Si actuem en conjunt i inundem la casella de correu del President Uribe, llavors tenim una possibilitat real que les comunitats indígenes siguin escoltades d'una vegada per sempre. Faceu clic a baix per a enviar el teu missatge:


www.avaaz.org/es/derechos_indigenas_colombia.php


Els indígenes de Colòmbia, així com els de qualsevol part del planeta, mereixen respecte i el reconeixement legal del dret a les seves terres. Per molt temps Amèrica Llatina ha estat guiada pels interessos dels poderosos, els polítics o els terratinents. És temps de posar-se dempeus per aquesta gent, la seva cultura i els seus drets a Llatinoamerica.




Cabres.19


Fiat lux


La Conselleria ja sap que les cabres arrassen


Pla de protecció per a la flora del puig Major


La conselleria de Medi Ambient ha redactat un pla de recuperació de les espècies vegetals amenaçades del puig Major, que inclou molts dels endemismes més valuosos. Això inclou l'establiment al cim d'un recinte tancat per evitar el barram de les cabres, que ja s'ha reconegut com el factor de destrucció més greu de la nostra flora més valuosa.

Des d'aquí doncs l'enorabona a la Conselleria per aquest inici d'actuació. Avui som optimistes i francament, voldríem que s'evolucionés per aquí.

---------------------------

Diari de Balears. Antoni Mateu 03/10/2008


Els militars del puig Major vigilaran la flora endèmica


El Ministeri de Defensa signarà un conveni amb la Conselleria de Medi Ambient per garantir la supervivència d’una sèrie de plantes. L’Exèrcit farà un tancat perquè les cabres no se les mengin

L’Exèrcit i els tècnics de la Conselleria de Medi Ambient condicionaran un tancat al capdamunt del puig Major, prop de les instal·lacions que ocupa el Ministeri de Defensa, per evitar que les cabres orades es mengin la flora endèmica, que és testimoni relicte d’èpoques glacials. Aquesta acció és fruit d’un conveni que signaran el director general de Caça i Protecció d’Espècies, Pere Ramon, i el director general d’Infraestructures de l’esmentat ministeri, Jaime Denís.Les plantes en qüestió, la salut de les quals és vulnerable i cal protegir, són: Colchicum lusitanum (una casta de flor que surt per febrer), Paeonia cambessedesii (peònia), Polystichum setiferum (una espècie de falguera) i Taxus baccata (teix).

Per tant, són tres espècies herbàcies i un arbre que s’integren dins el Pla de recuperació de les espècies vegetals amenaçades del puig Major. El teix, en particular, antigament era un arbre abundant als cims de la serra de Tramuntana. No obstant això, en l’actualitat tan sols en queden aquests pocs exemplars del puig Major, un parell més al puig de Massanella, dos comptats a l’homònim del Teix i un grup, un poc més abundant, a la mola de Planícia.

El tancat de les instal·lacions de Defensa, a més, s’emprarà com a estació d’observació del procés de canvi climàtic. Com que l’origen d’aquestes espècies va tenir lloc en èpoques fredes, la seva pròpia naturalesa constitueix un indicador de la història de la climatologia i, alhora, permet estudiar els processos de canvi que experimenta Mallorca en aquests moments i que afecten la metereologia del dia a dia.

Francesc Bonafè, un enamorat del seu treball



El pare Bonafè, un centenari oblidat


Defensors de la natura, amants de les plantes no hi han pensat. El pare Francesc Bonafè Barceló, eminent botànic mallorquí, no ha tingut bons padrins polítics –de dreta o d’esquerra– ni bons intel·lectuals –universitaris o autodidactes–, car el centenari del seu naixement, Biniamar 1908, està passant silenciosament per la nostra escarransida comunitat autònoma. Ai las! Si el pare Bonafè hagués estat estranger o nascut a una regió peninsular, un vibrant cor de veus recordaria, dia i nit, els seus mèrits.


Fou un home modest i savi, treballador enamorat del seu treball, la botànica, que ens ha deixat una eina monumental en quatre volums, Flora mallorquina, d’on han begut i beuen molts dels que, actualment, escriuen sobre les plantes mallorquines. Mereixia, l’humil pare Bonafè, en el centenari de la seva naixença, un cert ressò mediàtic.


Tal vegada m’ha passat per alt, però jo no m’he enterat de cap acte esmerçat a la seva memòria.


Ara, a sa Pobla, dins la programació de l’Any internacional de la patata, l’Ajuntament ha pensat dedicar a la figura senyera del pare Bonafè una conferència, en què es recordarà la seva obra i el seu mestratge en el coneixement de la botànica. Sa Pobla és terra d’horticultura, per tant, i no laberínticament, lligada amb la botànica. Mallorca no es pot permetre, en els àmbits socials o culturals, ignorar les efemèrides dels seus fills més il·lustres.


Alexandre Ballester


dimecres 22 d’octubre de 2008

Homenatge a Clarasó.4

Si trobeu un jardiner que tengui un bon motiu
per cada cosa que fa, conserveu-lo












Figueres urbanito-epífites

Figueres colonitzant altres espècies d’arbres

Aquest setembre passat en el post ‘Xiprer amb una figuera’ se’ns mostrava una figuera Ficus carica que vivia en un xiprer a Istambul. Doncs a la ciutat d’Inca (Mallorca) les figueres les trobam colonitzant altres espècies d’arbres. Als jardins pròxims al Claustre de Sant Domenge a les esquerdes d’una morera Morus alba. Aquest crui, produït per una mala formació de l’arbre i un posterior esqueixat i separació de dos cimals principals, ha permès l’establiment d’un plançó de figuera.
A la gran via Colón, al passeig de Mèlies Melia azedarach, apareix un exemplar que també encobeeix un exemplar de figuera. Aquesta s’acomoda en un cossiol de fusta aparegut de la podridura del cor d’una branca.
Potser les mèrleres (Turdus merula) tenen qualque cosa que declarar davant aquests fets. Per a mi són presumptes implicats.

Rafel Mas, Búger 22 d’octubre de MMVIII
·

dimarts 21 d’octubre de 2008

Imatges de tardor

Taller de fotografia digital

14 i 15 de novembre al Museu Balear de Ciències Naturals

A càrrec de Miquel Àngel Dora fotògraf de natura




Protecquè contra l'excursionisme.3


La muntanya és de tots

Desgraciadament, a la nostra Comunitat ja és un vell tema. Escric perquè ve succeint una vegada i una altra cada setmana i a diferents indrets de la nostra estimada serra de Tramuntana. Que si al Castell del Rei de Pollença només s´hi pot anar un dia en concret, que si la Volta del Puig Roig no es pot fer sencera perquè no deixen passar a la tornada i ho has de fer en direcció a Lluc, que si per anar a Massanella per Comafreda fan pagar tres euros, etc...

L´única cosa que diria en defensa dels propietaris de les finques de pas és que el Govern se n´hauria de fer càrrec del manteniment dels camins per no fer-los malbé, però res més. La serra de Tramuntana té aprovat per la conselleria de Medi Ambient un Pla d´Ordenació dels Recursos Naturals des de 2007. Estaria molt bé que no es quedi només com una bona proposta d´un Govern que, teòricament, aposta pel medi ambient. S´han de posar els mitjans que permetin el dret de pas per les finques sense que els excursionistes ens haguem de barallar amb els propietaris o els guardes forestals.

Som molts els que anem a la muntanya per gaudir de la natura, i una minoria els que embruten i no respecten l´entorn. No és just que no se'ns permeti el pas per les possessions que donen accés als cims o a d'altres indrets d´interès que, recordo, són de tots. Els que estam compromesos amb el medi ambient i estimam la natura, esperam alguna cosa més d´aquest Govern. No basta amb aturar les aberracions urbanístiques previstes per l´antic executiu a la Serra. Cal donar una passa més. Volem solucions, senyors polítics.

Tramuntana Parc Natural ja!
Víctor Gómez Costa

dilluns 20 d’octubre de 2008

Un arboricidi consumat

L’endoteràpia dels endimoniats

Sovint es presenta l’arbre com a víctima de les agressions de l’Administració com a conseqüència de l’impacte de l’obra civil, o bé dels podadors municipals - tan públics com privats -.
De les agressions atribuïdes als podadors ja se’n encarrega de deixar-ho clar en Pere Llofriu ( vegeu Buf quina calor! del 3.08.2008 ). És evident que aquest senyor es pensa que els podadors actuen lliurement o bé estant gestionats per l’Esperit Sant. No entraré aquí en la competència professional del gremi ni en la formació específica de l’ofici; és sabut que es tracta d’un gran calaix de sastre i que tothom s’hi atreveix però no van per aquí els trets.
Només vull deixar clar que ja comença a estar bé, que s’ha de deixar aquest col·lectiu en pau i en comptes de parlar dels pobrets arbres començar a parlar dels pobrets podadors.
Són gent també amb el seu coret, el seu conveni, els seus riscos laborals i les seves bromes per part de l’empresari o del client maniàtic de torn - un dia se’n hauria de parlar, senyoria - i molta gent se’ls mira com si fossin criminals de guerra.
De fet l’arbre també és agredit per la ciutadania de forma sistemàtica i tots aquests ciutadans que tan se’ls estimen es giren d’esquenes quan un endimoniat els malmet. No cal dir que per a les forces i cossos de seguretat de les diverses administracions que suportem aquests fets són invisibles.
El darrer cas que he viscut no m’ha enfrontat al dilema ètic d’haver d’agafar algú per l'orella o bé fer-me el ronso i passar de llarg. Simplement he paït l’escena intentant treure’n observacions suficientment didàctiques per a superar el fàstic i la sensació d’impotència davant d’una escena brutal.
Ara que tan se’n parla de l’endoteràpia d’aquest cas se’n poden treure unes conclusions anatòmiques i forenses que per reducció a l’absurd poden ajudar a salvar arbres.
En aquest cas no direm l’emplaçament per a no perjudicar les indagacions de la policia ( ja, ja, ja ) malgrat ara mateix no hi ha pasta ni per a la determinació del ph...
Estem davant d’un arboricidi consumat: quatre forats, d’un diàmetre d’uns 8 mm i uns 20 cm de longitud, fets transversalment amb una inclinació d’uns 45 º han estat la via d’entrada de qualsevol contaminant llefiscós i casolà que un malaventurat ha injectat dins el tronc d’un pobre lledoner.
L’execució ha estat de professional, maleït però professional, el molt desequilibrat. És evident que algú ha pagat per a que es fes aquest “treball” i el fil ens porta al secret del sumari...
Aquí teniu les fotos de la necròpsia, aviam qui s’atreveix a fer de patòleg...
Quin karma pels vegetals haver d’estar sotmesos als animals...
·
1: Les úniques fulles de la capçada : brotacions epicòrmiques
per desesperació. L'atac ha estat mortal.

·
2 i 3: Seccions transversals a diferents nivells
on es veu l'abast de la intoxicació.

·
4: Dissecció al nivell de les perforacions.
·
5: Detall de les zones necrosades.
·
6: Medul·la o el moll dels ossos del lledoner.

J.D. Fernàndez i Brusi
·

diumenge 19 d’octubre de 2008

Protecquè contra l'excursionisme.2

Ternelles.
Un entremès ben entremaliat.4

La plataforma pro camins demana la dimissió de Miquel Ferrà per impedir el pas a Ternelles

Desprès d'escoltar les explicacions fetes per el Director General de Biodiversitat, realitzades a mitjans escrits i a l'emissora de Radio ONA Mallorca, per primera vegada, i sense que això sigui un fet positiu, molt al contrari, demanam la dimisió d'un càrrec públic, esperam no haver de tornar-ho fer. Primer volem puntualitzar un parell de fets.

- El director general de Biodiversitat, Sr, Miquel Ferrà, va enviar una carta divendres dia 10 d'Octubre a la Plataforma amb registre de sortida de 9 d'Octubre de 2008, advertint que algunes zones per on havia de transitar l'excursió prevista, requerien disposar de alguna autorització, dient a dita carta que s'havia assabentat de l'excursió, doncs algú l'havia informat de que la teníem anunciada al Bloc Camins públics i oberts .

- Dimecres, al programa de ONA mallorca de les 11 del matí, el director general de Biodiversitat s'ha contradit, quan ha dit que la propietat de la finca de Ternelles havia sol·licitat fa varies setmanes que protegís la finca d'aquesta excursió massiva, que s'estava organitzant i de la que anàvem fent publicitat amb cartells a Pollença, quan a la carta de dia 9 d'Octubre ens ho comunica actuant d'ofici, com si fos la primera notícia que en tingues. Fet al que ell diu que no va accedir, doncs té molt clar que no es competència seva (els fets no demostren el mateix).

- El Sr. director general ha exposat que no va donar temps per contestar a la nostre petició, nosaltres rebérem la carta dia 10-10-2008 a les 11 del mati, i enviarem resposta a les 13:32 de el mateix dia per fax, i no obtinguérem resposta fins diumenge 12 -10-2008 a la mateixa barrera de la finca de Ternelles, lloc que, per cert, es troba fora de les zones d'exclusió.

- Desprès de la resposta del Sr. Director General de Biodiversistat, constatant que no va accedir
al nostre compromís de no accedir a la zona del Castell del Rei, i aturar l'excursió quilometres abans de arribar als punts d'us limitat (fet que es pot comprovar a la fotografia adjunta Protecquè.1 els guardes estaven a l'altre banda de la barrera, amb un pany tancat i ens comunicaren que tenien ordres de que no passéssim.

Aleshores consideram que el director general de Biodiversitat va tenir una actuació incorrecta, ja què:

- Va coaccionar més de 500 excursionistes pacífics per tal de dissuadir-los de la seva intenció de realitzar la pràctica de l'excursionisme per un camí públic.

- Va actuar amb un zel extremat, que no va manifestar quan es realitzaren obres sense llicència a la finca de Ternelles, en zona ANEI.

- Que vistes les seves declaracions, no es creïble que no pogués accedir a contestar la plataforma Pro Camins Públics en el període compres entre dia 10-10-2008 i dia 12-10-2008 a les 10 del matí, hora d'inici de l'excursió.

- Que no podem acceptar que un càrrec que ha de defensar el patrimoni públic i al conjunt dels ciutadans, actuï d'aquesta manera.

- Des de la Plataforma sempre hem mostrat la nostra col·laboració en la defensa del patrimoni públic, la defensa dels valors mediambientals i etnològics, i el nostre respecte per les institucions, però en aquest cas ens hem vist trepitjats.

PER TOT AIXÒ DEMANAM:

- La dimissió immediata del Sr. Miquel Ferrà Jaume, director general de Biodiversitat.

- En cas de no tenir la dignitat per així fer-ho, demanem el seu cessament per part del conseller de Medi Ambient del Govern Balear.

- En cas de què el conseller de Medi Ambient no demostri estar al costat dels més de 500 excursionistes presents a la marxa, demanem el cessament del conseller de Medi Ambient i del director general de Biodiversitat per part del President del Govern Balear.

PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS

El batle de Pollença diu que fa 17 anys que fa comptes obrir el camí, però que encara no li ha anat bé, però que tot d'una que pugui, l'obrirà: Diario de Mallorca. 18.10.2008
·

dissabte 18 d’octubre de 2008

Cal respectar el bosc de la Marquesa


El bosc de la Marquesa, en perill

El bosc de la Marquesa i punta de la Mora és l'espai més emblemàtic del litoral del Camp de Tarragona, i és alhora el símbol del triomf de la mobilització ciutadana tarragonina i del moviment ecologista envers la preservació dels espais naturals meridionals. La seva conservació com a espai d'interès natural ha esdevingut un referent i ha motivat l'efecte dominó cap als espais més propers: la desembocadura del riu Gaià, els muntanyans i salats de Torredembarra, el gorg de Creixell, la platja Llarga, i l'anella agroforestal de Tarragona.
Pel que fa referència a la gestió mediambiental de l'espai, cal reconèixer el mèrit d'haver aconseguit un projecte LIFE i haver engegat una interessant tasca pedagògica i de descoberta per als ciutadans. Però el que no s'ha dut a terme ha estat la gestió forestal de l'espai. Si s'afegeix la complexa relació de competències que hi ha entre les diferents administracions públiques sobre l'EIN, i la imminent creació de l'anella verda agroforestal tarragonina, fa que s'hagi de crear un ens supramunicipal que configuri el pla de gestió del bosc de la Marquesa. Un pla que no pot anar deslligat del projecte de gestió de l'anella verda agroforestal tarragonina, i que no hauria de permetre que projectes com el camí de Ronda i el passeig de la Platja Llarga de Tarragona, redactat per la secretaria de Costes de l'Estat, es puguin tirar endavant, ja que suposarien una ferida mortal i irreversible per a l'EIN. El bosc de la Marquesa ja disposa d'una xarxa de camins perimetrals, transversals i longitudinals, de terra i d'arena, i no té cap necessitat d'eixamplar-los. Cal evitar una major pressió antròpica sobre l'EIN, i s'ha de regular la seva mobilitat.
Savinar i detall d’aquesta varietat arbustiva de savina
que només creix aquí.

S'han d'obviar les neteges del sotabosc i s'han de realitzar d'una manera molt acurada les esclarissades del bosc, per tal de preservar un dels millors savinars litorals que es conserven a Catalunya i un sotabosc molt divers i ric amb espècies com el llentiscle, l'arçot, l'aladern, l'arítjol, l'ullastre, el margalló, el lligabosc, el càdec, el garric, l'esparreguera boscana, el romaní..., que serveix d'aixopluc per a la fauna. Cal aturar l'extracció d'argila groga dels penya-segats de la platja de la Cala Fonda que provoca una gran erosió, regular l'accés motoritzat a la zona tal com s'ha fet aquest estiu, recuperar els marges de pedra seca, instal·lar el centre d'interpretació de la natura al Mas Grimau i millorar la senyalització de l'espai. En definitiva, la supervivència del bosc de la Marquesa està en perill, i només depèn d'un pla de gestió que reguli els seus usos, que tingui un pressupost real, i que senzillament el protegeixi d'amenaces absurdes i irracionals. És necessari que s'incorpori veloçment al futur Parc Natural de les Terres del Gaià.
Lluís Estamariu i Lola Paniagua.
Plataforma Salvem la Platja Llarga, Cala Fonda (Waikiki) i Roca Plana. Tarragona.

· Carta publicada a El Punt del 18.10.2008.

· Fotos: · [ Plataforma Platja Llarga ] · [ Menui ] · [ Plataforma Platja Llarga ] ·
[ Plataforma Platja Llarga ] · [ Josep M. Bové ] ·

·

divendres 17 d’octubre de 2008

Broma macabra.1




L'Ajuntment de Sóller va talar els polls més grossos del terme per a no res



Recordareu que l'amic Pep Lluís Pol ens va avisar que estaven a punt de talar els polls (pollancres) més grossos del terme. Justament (sempre ho veuràs) havien anat a créixer on després es va preveure de fer una escola nova... qui es pot oposar a què es faci una escola nova?



Ningú. Ni tans sols ens varem atrevir a comprobar si realment era imprescindible talar els polls i, naturalment es varen talar, per a més befa i escarni, el dia del Medi Ambient...

I ara resulta que els camions més grossos, amb els quals s'havia pressupostat l'obra, no passen pels carrers de Sóller. Fer l'obra amb camions més petits suposa un increment de 800.000 €, dels que ara ningú se'n vol fer càrrec. Aleshores l' "escola nova" està paralitzada: l'únic que ha fet l'Ajuntament de Sóller, pel bé de l'educació, ha estat talar els arbres més grossos dels terme: una broma macabra.



dimecres 15 d’octubre de 2008

Protecquè contra l'excursionisme.1


Ternelles. Un entremès ben entremaliat.3

La plataforma pro camins demana explicacions al conseller Grimalt per impedir el pas a Ternelles

La plataforma Pro Camins Públics i Oberts va reclamar ahir explicacions al conseller de Medi Ambient, Miquel Àngel Grimalt, sobre el motiu pel qual dos agents mediambientals van impedir el pas als excursionistes al camí de Ternelles el passat diumenge, un fet que els convocants qualifiquen de "gravíssim".
La plataforma afegeix que l'ús d'agents de l'autoritat per part de la conselleria de Medi Ambient per "conculcar el dret fonamental a la lliure circulació pel territori públic o d'ús públic a un grup de ciutadans pacífics que anaven d'excursió al Pla de Ternelles no té precedents a la nostra terra des que gaudim de llibertat".
Els convocants asseguren que no hi havia motiu per impedir-los el pas a causa que no incomplien cap de les prohibicions plasmades en el PORN de la Serra de Tramuntana i que no tenien previst accedir a zones d'exclusió.
La plataforma va registrar ahir un escrit en la Conselleria mitjançant el qual argumenten que no havien de demanar cap permís a Medi Ambient a causa que "les activitats recreatives i esportives que no siguin de competició estan permeses a les zones d'ús limitat, d'ús compatible i d'ús general." Per aquest motiu, reclamen a Grimalt que investigui l'"actitud obstruccionista" dels dos agents de Medi Ambient.

Resposta de la Conselleria
El director general de Biodiversitat, Miquel Ferrà, va afirmar ahir que la Conselleria "s'ha limitat a complir la normativa" i que per això va instar la plataforma a demanar permís per accedir a la finca de Ternelles per garantir la no afectació a les zones d'exclusió. "La sol·licitud de la plataforma va entrar divendres a les 13,15 hores, per la qual cosa no es va poder cursar a causa que l'Administració atén els escrits per ordre d'arribada; si s'haguessin personat o cridat per telèfon podríem haver fet un esforç per donar solució a l'autorització", va explicar Ferrà.
Respecte a l'actitud dels dos agents, Ferrà assegura que "no van ser enviats per impedir el pas, sinó per informar i prevenir possibles afectacions mediambientals; si la barrera estava tancada era per decisió de la propietat, no és competència nostra".
J. F. S. Pollença
· Article publicat a Diario de Mallorca el 15.10.2008

Darrera hora:
La plataforma pro Camins Públics i Oberts demana la dimissió immediata de Miquel Ferrà Jaume, director general de Biodiversitat i màxim responsable de l'entrellat de l'entremès de Ternelles.
·

La ruta...n+1

La ruta més llarga del món

Capítol CDLXVIII


Excursionistes demanen un enllaç de Palma amb la Ruta de Pedra en Sec de la Tramuntana


Els veïns de Banyalbufar han reivindicat en nombroses ocasions l'obertura del Camí d'es Rafal.

En les al·legacions al pla especial d'usos de l'itinerari, els ciclistes volen que es no es limiti tant la circulació de bicicletes

Associacions d'excursionistes i veïnals han reivindicat la creació d'un enllaç de Palma amb la Ruta de Pedra en Sec, itinerari que transcorre per antics camins de la Serra de Tramuntana, d'Andratx a Pollença. Així consta en una sèrie d'al·legacions presentades al Pla Especial que regula els usos de la ruta esmentada, elaborat pel Consell de Mallorca i l'exposició pública del qual va finalitzar divendres passat.
Els excursionistes demanen que dins del catàleg de camins públics se n'habiliti un com a connexió entre Ciutat amb l'inici de la Ruta de Pedra en Sec a Calvià. La proposta es veu amb bons ulls des del departament de Medi Ambient de l'organisme insular, que dirigeix Guillem Riera. De fet, ja s'ha començat a treballar amb l'Ajuntament de Palma per desenvolupar el projecte. En les al·legacions, es proposa el Camí de Passatemps, encara que no hi ha una decisió. «Cal tenir en compte que hi pot haver trams a Palma que siguin privats; hi ha una part jurídica-administrativa que s'ha d'estudiar», va precisar Riera.
Els ciclistes han estat l'altre col·lectiu que ha presentat al·legacions. El Pla Especial de la ruta de la Serra Tramuntana restringia a un 30 per cent la circulació de la bicicleta, que els ciclistes consideren excessiu. El director insular de Medi Ambient entén perfectament l'al·legació dels ciclistes i ja s'ha començat a treballar en la modificació que fa referència a l'ús de la bicicleta en l'itinerari de camins antics. De fet, l'ús per aquest col·lectiu s'ampliarà a un 80 per cent. «Entenc que la Federació de Ciclisme i els diferents clubs tenen raó; la seva activitat és compatible amb un ús responsable de la bicicleta. Només quedaran restringits els camins declarats BIC o protegits per lleis mediambientals».
Altres al·legacions també fan referència a la titularitat d'alguns dels camins i d'altres proposen la incorporació de nous senders, encara que Guillem Riera subratlla que «el traçat ja està determinat, hi ha 10 etapes i 8 variants, i això és invariable».
El nou director de Medi Ambient del Consell manté els objectius de promoció de la Ruta de Pedra en Sec. «Volem convertir-la en una marca corporativa, amb denominació d'origen. Com passa amb la sobrassada o el vi, que Mallorca s'identifiqui amb un producte de qualitat. Ja s'han iniciat els contactes amb la Conselleria de Turisme i Inestur per promocionar la ruta a totes les fires turístiques».
La ruta està pràcticament conclosa. De Deià a Pollença està totalment acabada i senyalitzada. És entre Andratx i Deià, on hi ha més problemes. El camí entre Deià i Valldemossa no és públic al 100 per cent. I entre Valldemossa i Esporles es negocia amb dos propietaris el pas per camins privats. Així mateix, a Banyalbufar, no està obert el pas per és Rafal. D'Estellencs a la Trapa tampoc està senyalitzat. Quant a refugis, n'hi ha cinc d'oberts que ofereixen cent places.

Carmen Ruiz de Galarreta
· Article publicat a Ultima Hora el 15.10.2008
·

dimarts 14 d’octubre de 2008

A Déu pregant...


A Déu pregant i a Mallorca capolant

Tornen dues notícies recurrents: la queixa de què no s’inverteix prou en la promoció turística i el consum intensíssim d’un territori que s’acaba: el nostre, que és precisament el nostre capital, turístic i total, ara ja en paraules del Centre de Recerca Econòmica, depenent de Sa Nostra i de la Universitat, i ratificat pels ecologistes fa devers vint anys.
Seria d’agrair que aquests organismes també ens quantifiquessin la pèrdua de valor paisatgístic per mor del turisme residencial i infraestructures col·laterals. És ben hora de saber, tot plegat, tots plegats, què hi guanyam. I encara hi ha un turisme residencial d’estraperlo, i aquí sí que sembla haver-hi consens en què, col·lectivament, hi perdem, però tampoc no es calcula ni s’hi posa remei.
Turistes residencials “il·lustres” han estat Clàudia Schiffer, Boris Becker i Michael Douglas que, a més, tenen un altre tret comú: problemes amb la justícia per regularitzar els seus xaletarros, que després han arreglat, o no, no sabem com, i ara ja els volen vendre. Douglas, de pel·lícula: Costa Nord, costa molt, el govern del quadrienni negre li comprà a preu desorbitat, i encara el/els varen contractar, cobrant una milionada, naturalment, per saludar a una fira... una lectura inevitable d’això és que, a les Illes, per actuar il·legalment encara te fan mamballetes.
Qualsevol botiguer diu que la millor promoció és el boca-orella, que és de franc, i aquí tenim l’avantatge que ja ens coneix tothom. A qualsevol ciutat europea ens promocionen de franc: els rètols que anuncien les vacances més barates solen esser els de Mallorca i Eivissa. Això sí que és promoció, poder venir a preu de cost! però... quin cost comptam? Per a que pugui continuar venint gent a preu ridícul hem d’ampliar incineradores, dessaladores, cables submarins que ens duguin energia... aquí no es recicla pràcticament res, tot se n’ha de tornar... És peremptori quantificar també aquest costos.
Del tan repetit turisme de qualitat, si us sembla, feim una volta... Andratx: el museu de l’horror, en sessió contínua, no us penséssiu que per un batle a la presó tot s’ha aturat; Valldemossa: la capelleta de Sant Vicenç Ferrer i el turonet de darrera sempre l’hem vist amb una brutorada, el jardí de la cartoixa mai no ha estat el que era; Deià: apologia institucional del xaletisme il·legal; Port de Sóller: urbanitzat total, saturat (també demanen reconversió) mentre tenen una olivera mil·lenària morta de fàstic en un racó; Pollença (ja hi tornam a esser!):
vivint de rendes de Costa i Llobera i Llorenç Cerdà mentre destrueixen el paisatge que ens varen sublimar, tota l’Horta saturada de casetons, que ja han d’encimentar els turons... Només hem mencionat quatre municipis enblemàtics de la Serra. Cal fer la volta sencera? o ja n’estem farts?
Mentre, el desequilibri entre especulació i conservació del patrimoni és insultant, com hem vist amb això de l’olivera, o l’església parroquial d’Andratx, que pareix que ha de caure...
jo recomanaria que no s’hi acostessin turistes, perquè aquí ens creiem que som els reis del mambo, però a la gent que un diumenge qualsevol pot passejar per Múnic, o gairebé qualsevol ciutat europea, no li han d’explicar que és una església, un ajuntament o una zona verda: ens en donen amb cullereta.
Podeu fer comptes, aquests turistes, en tornar a casa seva, si han visitat alguna cosa del que hem mencionat per aquí, quina propaganda ens faran.
A part que si a algun turista se li acudeix sortir de la urbanització pel seu compte, tot d’una es toparà amb els rètols de prohibit el pas i de perill de bala de caça de cabres... mentre la propaganda deia que això era l’illa de la calma.
I gràcies a Alà que els moros tenen mal arrambatge, perquè de sol, arena, ruïnes i palmeres, per a mi que també ens en donen amb cullereta.

Un bosc en perill al Carmel de Barcelona

L'Ajuntament de Barcelona es vol carregar un bosc de mitja hectàrea amb arbres de més de 50 anys

El pla de reforma del Carmel a Barcelona, el PGM del Carmel i entorns, que ara està en fase de proposta de modificació, afecta un sector d'Horta en què hi ha un bosc de mitja hectàrea amb arbres de més de 50 anys. El propietari i els veïns estan en contra de la proposta, perquè implica, entre d’altres coses, la desaparició d'una part del bosc per fer-hi blocs d'habitatges.

Afectats pel projecte del Carmel s'oposen a la reforma pel perill de massificació


Una de les zones afectades pel pla del Carmel i entorns

Alguns dels veïns afectats per la modificació del Pla General Metropolità del barri del Carmel i entorns s'oposen a aquest projecte perquè diuen que hi portarà la massificació. La modificació es va aporvar inicialment al juliol després de moltes discussions per la falta de consens polític. Amb la reforma s'invertiran 85 milions d'euros per fer zones verdes, equipaments, escales mecàniques i habitatges nous. Les actuacions principals es concentren en catorze sectors i afecten zones veïnals com la de Dante-Llobregós, on es triplica l'edificabilitat prevista.
Uns dels afectats pel projecte són els propietaris de la masia de Ca l'Eudald. Fa temps que la finca està afectada per l'antiga planificació urbanística, que preveia enderrocar-la per fer-hi una zona verda. A la nova proposta per al Carmel i entorns l'edifici es conservarà per posar-hi un equipament públic, però la família que hi viu des de 1854 haurà de marxar. Maria Rovira, la propietària, afirma que "per aquesta casa ja hi hauran passat set generacions" i considera que "no hi ha dret el que ens estan fent".
En una zona de més de 2 hectàrees, entre els carrers Dante i Llobregós, el pla de millora del Carmel i entorns permetria construir 230 habitatges. Representants de l'Ajuntament de Barcelona asseguren que el pla vol crear espais públics i equipaments a les parts més denses i reallotjar veïns en zones pròximes. La regidora del districte d'Horta-Guinardó, Elsa Blasco, remarca que "es fa una proposta molt clara d'esponjament i aquesta és l'única zona on proposem més edificabilitat, perquè l'orografia ho permet" de manera que es puguin reallotjar els veïns.

· Videos Entre hortes i blocs
· Coordinadora d'entitats afectades pel PGM del Carmel i entorns
· Agència de promoció del Carmel i entorns
· Noticia del Telenoticies de TV3 del 07.10.2008

·

dilluns 13 d’octubre de 2008

Camí de Ternelles: prohibido el paso


Ternelles,
a les ordres dels senyors


Ahir, dia 12 d’octubre, vaig anar a Ternelles per a reivindicar la titularitat pública del camí, però igual que a molta altra gent, no em varen deixar passar. Dos agents de medi ambient a les ordres de la Conselleria de Medi Ambient, ens barraren el pas. La raó que ens exposaren foren de caràcter mediambiental: la zona per la qual preteníem transitar forma part del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana i està qualificada com a Zona d’Ús Limitat. No varem poder, per tant, discutir els termes de la propietat del camí. Ningú no ens va prohibir el pas per raons de titularitat de propietat.


A la definició que el PORN de la Serra de Tramuntana fa sobre les zones d’ús limitat es diu que “...pot autoritzar-se un ús humà moderat de caràcter tradicional i un ús educatiu i excepcionalment pot autoritzar-se un ús de visita degudament controlat. El Pla rector d’ús i gestió ha de determinar, dins les zones d’ús limitat, la normativa específica d’aquestes zones de protecció especial.” Com que aquest Pla rector d’ús i gestió que ha de determinar la normativa d’aquestes zones no està aprovat, cal considerar que aquesta Conselleria va actuar amb una diligència digna d’una consciència i responsabilitat conservacionista que no li coneixíem. Com és possible que, segons informà la premsa al seu moment, la propietat de Ternelles realitzi importants obres il·legals (amb obertura d’expedient per infracció urbanística per part de l’Ajuntament) amb el trànsit i activitat que implica per part de vehicles i operaris en una zona d’ús limitat i la Conselleria de Medi Ambient no n’impedeixi l’accés i en paralitzi l’activitat?


L’actuació que va propiciar ahir la Conselleria amb els agents de medi ambient va ser la d’uns guardes jurats a les ordres del senyor o senyora de la possessió. Ni més ni pus. Aquest va ser el paper que varen jugar ahir. L’opinió pública coneixia bé el caràcter de la marxa de la Plataforma Camins Públics i Oberts: la reivindicació pública d’un camí tancat per una entitat privada. El fet que el Pla Rector d’Ús i Gestió que ha de regular l’accés recreatiu a la zona, no estigui aprovat, significa que la Conselleria de Medi Ambient hagués pogut permetre l’accés a la zona i vigilar-ne el transcorregut, hagués pogut sol·licitar als integrants de la marxa que no anassin més enllà de la vall on s’han permès greus infraccions urbanístiques i d’allà tornassin enrere. Segur que no hagués afectat cap element de conservació i s’hagués acceptat per part de la Plataforma, demostrant a la vegada de part de qui esta el Govern de les Illes Balears que es diu de Progrés. Del que es tractava no era de discutir la declaració de l’Espai Natural Protegit i el seu correcte ús, sinó el del tancament i apropiació indeguda d’un espai públic com és aquest camí.


Joan Vicenç Lillo i Colomar

13 d’octubre de 2008.


Amics camins · Camins amics

Ternelles, l'Ajuntament de Pollença i la conselleria de Medi Ambient contra la plataforma pro Camis Públics i Oberts


L’Ajuntament de Pollença torna a esser notícia lamentable. Algú es pensarà que ja li tenim mania, però com veim, el menyspreu cap al patrimoni públic és constant, amb premeditació i alevosia. Fa tot just una setmana que anunciaven als periodistes que s’havia aprovat el catàleg de camins públics, però és ben a la vista: canten fotos i menten barbes.
Amb els Marc hem topat. Mort don Bartomeu i Dona Carme Delgado sembla que hagi acabat l’aportació familiar a la caritat ben entesa de cap al poble baix.
El camí públic del Castell del Rei i de Cala Castell continua tancat al públic, amb la col·laboració de la conselleria de Medi Ambient, que ja va fer un intent de declarar allò com una mena de reserva integral, amb cabres artificials, o com es digui, o el que sigui, amb tal de què tot es continuï subordinant a la propietat privada, muntanyes, camins, cales i castells inclosos.
Cal recordar que tampoc no hi ha res de nou. L’Ajuntament de Pollença i la conselleria de Medi Ambient, d’Unió Mallorquina, ja fa uns quants anys que fan el mateix ridícul amb el camí de Lluc.
Fa uns mesos vàrem publicar “Tots contra l'excursionisme"... cal una matisació: “Quasi tots els organismes, contra l’excursionisme”. La plataforma pro Camins Públics i Oberts (http://camins.balearweb.net/), des d'ara bitàcola amiga, manté l’esperit de sa Dragonera i, com veim a les fotografies, ja té moltíssims d'amics dels camins.
Des d’aquí el nostre suport. No podia esser d’altra manera. Si ens lleven els camins per anar a veure els amics arbres, què no faran amb els nostres amics arbres?


Protecquè

Ara diuen que a la serra de Tramuntana també volen que li diguin Reserva de la Biosfera, es tracta, com sempre, de cobrar interessos europeus sense foter-ne ni brot. Però ja no ens ve d’aquí...
A la serra de Tramuntana ja li han dit de tot, excepte oficialment Parc Natural, i és que aquí, del que es tracta és d’embullar...
El temps de Franco la Serra ja era Paisage Pintoresco, amb un bon ús d’aquesta llei ja no eren possibles molts desastres que veim onsevulla. Pels canvis polítics i socials lògics, aquesta figura s’havia de convertir en Parc Natural directament, però... la història és molt llarga i prou coneguda, i per si algú té dubtes, una volta per Andratx, és per a no tornar-hi.
La qüestió de fons són les possibilitat especulatives de la terra, aleshores, per a què els propietaris es trobin a gust amb una figura de protecció no s’ha fet més que embullar la troca fins que, a la fi del quadrienni negre el PP amollava això de “Paratge Natural” que ja diu un doi al títol, perquè tot pivota sobre el paratge ben artificial.
La qüestió és que, fins ara, ningú no sabia per a què podria servir un “Paratge Natural”, i fins i tot els que tenen fetge per a comparar lleis embulloses no hi veien diferències substancial amb els ANEI, que ja teníem.
Si de cas, ves per on, la diferència més important seria la de prohibir l’excursionisme, en reserves integrals o zones d’exclusió, i fer-lo molt més difícil encara (per si teníem pocs problemes) en zones d’ús limitat. Vegem si no és esperpèntic que una d’aquestes zones era (finalment no ho va esser) la Mola de Planícia, propietat del destructor de Son Balaguer. Casualment, Jaume Pou, propietari de sa Campaneta, també cobrava de la conselleria de Medi Ambient.
Vegem si no és esperpèntic que les cabres puguin arrasar la vegetació en una zona “protegida”, però quatre amb motxilla són un perill...
Doncs només poden esser un perill per a alguns propietaris que vulguin continuar fent mangarrufes, per a la correcta protecció d’un parc natural, o per avisar d’un incendi “on line” no som cap perill.

Pere Llofriu

Comunicat Excursió a Ternelles

Primerament agraïm el suport de les entitats adherides:

Secció de Muntanya del Club Pollença, Grup Nord, GOB, GEM, Iniciativa Ciutadana per Pollença, Grup Excursionista Tramuntana, Grup Excursionista "Es Cabrits", Grup Excursionista Trescadors, Mountain Wilderners de Catalunya, Grup Trelerel.les, Lobby per la independècia, Sindicat CCOO, Sindicat CGT, PSM, PSOE, Esquerra, EU, Alternativa i Els Verds.

A més volem mostrar alguns dels motius pels quals reclamam que la propietat de la finca de Ternelles no presenti entrebancs als ciutadans per transitar pel camí públic de Ternelles:

1. La sentència del Tribunal Suprem de 18 d'octubre de 2001, dictada en el recurs de casació 2.967/97 es declarà "ajustada a Dret la prescripció que introduí l'Ajuntament de Pollença en el seu Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) en el sentit de declarar una servitud peatonal i pública de pas en aquells camins d'accés a la mar" si bé hi ha algunes determinacions i prescripcions (la prohibició de transport motoritzat i una assumpció de control, conservació i millora del camí per part de l'administració).

2. El 25 de Maig de 1825 l'ajuntament firmava una pòlissa de 19 lliures pagades per "polvora y aserons de las aynes que se han enprat per compondrer el cami Real qui va al mar y castell Real de esta vila per ser intransitable" (AMP. Sig 1387). Aquest document és recollit al catàleg de camins de FODESMA, amb aprovació inicial per part del consistori pollencí i és una de les múltiples mostres del perquè consideram aquest camí com a públic. Així mateix a l'Arxiu del Regne de Mallorca i trobem, entre d'altres, escritures Escribanes de Cartes Reials n. 996, pàgina 87, en el qual el dia 23 de Juliol de l'any 1732, Joan Sureda capbrevà un hort i dret d'aigua situat a Cubelles, hort que confronta amb el camí Reial; "...un hort ab son dret de aygua, situat en lloch de cubellas, conf de una part ab cami Real qui va a la possessió de Ternelles,...", s'hi troba molta més documentació, que ens parla d'aquest camí com a d'un camí real, i ja és sap "qui sembra en camí real perd el gra i el jornal".

Aquestes són algunes petites mostres de com evolucionen les coses, al segle XXI, un camí real, com el de Ternelles, resta tancat als ciutadans. Per això mateix, avui demanam a les autoritats compentents que defensin l'accés a un BIC com el castell del rei de Ternelles, i també l'accés lliure a Cala Castell.

Volem el camí de Ternelles públic i obert!

Plataforma Pro Camins Públics i Oberts

diumenge 12 d’octubre de 2008

Sobreviure al foc venent l’ànima al dimoni Guayote

El pi canari

El pi canari, Pinus canariensis, (gairebé de tots) es sabut que sobreviu al foc i que té la capacitat de rebrotar per gemmes que romanen dormides baix l’escorça del tronc i les branques. Tot i així, de vegades sembla mal de creure algunes coses fins que “ho toques amb les mans” o i “fiques el dit” com Sant Tomàs.
Rebrots baix l'escorça cremada

Fa dues setmanes vàrem tenir la sort de poder visitar l’Illa de San Miguel de la Palma, més coneguda per La Palma, a l’arxipèlag de les Canàries. Al cor de l’illa s’hi troba el Parc Nacional de la Caldera de Taburiente i dins d’aquesta olla volcànica hi trobam un dels pinars de pi canari més espectaculars que persona humana pugui trepitjar.
El que copsa l’atenció del visitant mediterrani (el nostre cas) no és precisament la rusticitat d’aquests pins que claven les seves arrels a dins de la lava magre i de poca llecor, sino la quantitat de cicatrius que tenen els arbres de la seva guerra amb el foc: el troncs estan mascarats, negres, els arbres deformats en haver perdut la guia principal, però rebroten una vegada i una altre, desafiant a la mort. El mateix passa si un arbre adult s’esqueixa per mor del vent, d’un tronc gruixat serrat de cop, surten branquillons i formen un arbre de formes irregulars. De vegades quan un arbre cremat rebrota sembla una arbre de Nadal d’aquests artificials de plàstic (vegeu les fotos), altres semblen antenes de telefonia de les que es dissimulem per que no impactin visualment sobre el paisatge.
No són antenes de telefonia

Una increïble adaptació al foc, a les erupcions i a les forces de la natura. La tradició i imagineria Guanche deia que dins aquest volcà hi viu el dimoni Guayote, i que és el seu foc el que surt quan aquest volcà eructa. Potser aquests pins han venut la seva ànima la dimoni, si és que els arbres tenen ànima...
Rafel Mas, Búger 12 d’octubre MMVIII

dissabte 11 d’octubre de 2008

Pere Llofriu.Obres incompletes.2.Es Castellet


Pinarros... i altres gegants

Al mateix moment que mestre Francesc Mas donava (a) llum aquest bloc, jo començava una altra aventura, més modesta, però també d’aquestes que són una fita important en la teva vida: “Pinarros... i altres gegants” una secció d’arbres monumentals dins “Es Castellet”, la revista de Bunyola confeccionada pels amics del Col·lectiu cultural Sitja, amb el suport especial de Bárbara Suau i Jaume Mateu.
Un plaer inusual, perquè Bunyola fins i tot es pot permetre el luxe d’anomenar “pi Gros” al més petit, que és aquest padrinet entranyable d’es Garrigó. No sé com es comprova quan un nom d’aquests és un nom popular, genèric o propi. Si no està clar li podríem dir “es padrinet d’es Garrigó”, o com vulguin els veïnats, però els pins grossos-grossos, que ja passen de 30 metres són justament a l’altra banda: just a la sortida del poble tenim el pi de Can Grau, un poc més amunt el de son Creus i, cap el pas de sa Fesa, el pi d’en Toni de 36 metres, i creix. Altra vegada, per si algú acaba d’arribar, 30 metres són molts, i 36 el rècord, estam parlant doncs del millor conjunt de gegants que podem trobar, i, com ja vaig dir, fora dels pins de Canàries in situ, no sembla que aquest rànquing es pugui superar (parlam de pins, no de sequoies de Califòrnia). Això fa que un bon escamot de pinarros que d’altres es pegarien per a què el conseller de torn els penges l’etiqueta d”arbre singular”, aquí queden en un segon terme ja que tan sols fan 25 metres “de no res”: el pi de Biniatzar, un pi de partió, una altra funció antròpica; el pi de la font de l’Obi, que demostra que també li va bé un poc d’humitat, no només estan per a tapar el desert i que encara l’insultin; el pi de la font de la Reina, com si ens volgués ratificar que els pinarros són de Bunyola, no de Sóller; o el pi del coll de Sóller, que també és de Bunyola (el coll i tot), que ben bé podria esser el gegant guerrer de Costa i Llobera, ja que fer de porter perenne, entre el Teix i Alfàbia, per a mi que és una tasca que voldrien pocs. I per si no en teníem prou, el pi de Son Vivot, una autèntica llegenda encara recordada quan ja fa 50 anys que va caure.
Menció especial mereix l’Alqueria d’Avall i Muntanya, potser la possessió més ben proveïda d’exemplars notables, i ben cuidats, amb la qual cosa en un futur pot esser un autèntic parc temàtic, però d’aquests que saben gaudir els sibarites que els basta contemplar la natura per esplaiar-se, no d’aquests que cal tirar coets per a que la gent s’hi interessi.
I menció especial mereixen els pins de la Via, i de l’estació, que essent conjunts atapeïts els arbres perden com a exemplars singulars, però en conjunt sí que tenen una personalitat pròpia, un element paisatgístic extraordinari, i sens dubte, ara ja són un referent i element distintiu per al poble. L’estació sense els pins no seria l’estació de Bunyola.
Amb les alzines no hem tengut tanta sort, tal vegada no hem cercat prou bé, però també potser que els nostres padrins s’estimassin més les rotes i no les deixassin gaire espai. Tot i això l’alzina de Raixa, la de la font del Teix i les de Son Perot, amb cintures de 4 metres, aiximateix estan ben representades.
Quina llàstima no haver pogut conservar el socot del lledoner de Raixa. Gaston Vuillier i l’Arxiduc ja ens n’havien deixat unes notes per a la història dels arbres monumentals... I abans que no se m’oblidi... l’olivera de Biniatzar: una autèntica llegenda viva, gairebé un testimoni miraculosament viu de la primera gran possessió olivarera.
D’oliveres n’hi ha moltes més, potser en una altra ocasió poguem fer una col·lecció de soques recargolades fins on no ha arribat la imaginació. A quasi tot el sector de la carretera de Sóller podem trobar exemplars per als sibarites més exigents.
I per a que no ens puguin dir que no tenim de tot, els dos jardins històrics que més tinta han fet vessar tot temps: Alfàbia on, precisament, el més vistós no són relíquies mores, sinó els grans arbres exòtics de darrera, i Raixa que, ara va de bo, en un futur s’arribarà a restaurar com Déu i els cardenals manaven.
Doncs això: “Pinarros i altres gegants”, dins Es Castellet, Bunyola, del n. 17 al 36 (2005-2008).
Bona lectura i bons amics.

dijous 9 d’octubre de 2008

Etz limon


L’amarg fruit prohibit a terra ocupada

«Les llimoneres»



Pel•lícula israeliana que el passat any va guanyar el Premi del Públic a La Berlinale, el que li ha permès ser seleccionada a Donostia per a la secció Perles de Zabaltegi, amb gran èxit de crítica i públic. El realitzador Eren Riklis torna a repetir amb l'actriu palestina Hiam Abbass després de dirigir-la a la seva anterior pel•lícula «La núvia siria», aquesta vegada com a protagonista.

Mikel INSAUSTI | DONOSTIA
Cada vegada són més els cineastes israelians que adopten una postura crítica a les seves pel•lícules contra el govern de Tel Aviv, i un dels que se signifiquen en aquesta lluita és Eren Riklis, molt sensible a la causa àrab i a la de tots els pobles que s'han vist desplaçats per la política anexionista d'Israel a l’Orient Mitjà. A la seva anterior realització, «La núvia siria», treia a la llum el problema dels drusos, que viuen als Alts del Golán sense el reconeixement d'una identitat nacional. Després de l'ocupació del seu territori per part de l'exèrcit israelià el 1967, la seva relació amb Síria va ser tallada d'arrel: han quedat atrapats en una divisió fronterera que els impedeix ser lliures. La pel•lícula és una lliçó de la representació d'un conflicte en tota la seva complexitat, gràcies a l'encert de Riklis per a plantejar totes les qüestions a través de l'exemple viu d'unes relacions familiars truncades. Dins d'aquest context polític que impossibilita dur una vida normal, el cineasta situa sempre a la dona com a la major perjudicada davant un estat de coses que s'agreuja amb el masclisme tradicional de les societats musulmanes.

La jove núvia drusa a la qual van a casar amb un sirià que no coneix, una vegada que creua la frontera, no pot tornar enrere i queda desvinculada dels seus, sota una total indefensió. En el paper de la seva germana major, encara més castigada per les circumstàncies històriques, ens trobem a la gran actriu palestina Hiam Abbass, que repeteix amb Riklis com a protagonista de «Els llimoners». Recentment se la poguda veure també a la compromesa pel•lícula palestina «Paradise Now», on interpretava a la mare dels activistes suïcides que s’autoimmolaven En «Els llimoners», Hiam Abbass és una vídua de 45 anys que resideix en un petit poble de Cisjordània, una dona solitària el fill de la qual ha marxat als Estats Units. És sola davant el perill, així que s’haurà de defensar amb els seus propis mitjans de la fustigació israeliana. El seu camp de llimoners delimita amb la línia verda, la qual separa Israel dels territoris ocupats, pel que no trigarà a veure la seva integritat amenaçada. El ministre de Defensa israelià es construeix una casa just devora la vorera del terreny, i el primer que fa és ordenar que arrabassin els arbres de la veïna per a la seva seguretat. A la dona no li queda altra sortida que iniciar una batalla legal per a salvaguardar els seus drets, però sabent que es tracta d'una confrontació desigual que es portarà a terme en terreny contrari. Ha de veure-se-les contra tot un poderós estat, però encara així decideix dur el cas fins al Tribunal Suprem d'Israel.

Per a enfrontar-se a un exèrcit d'advocats militars designats pel govern de Tel Aviv únicament compta amb un jove lletrat palestí, ple d'il•lusió però limitat de recursos per a fer-se càrrec d'un cas amb una correlació de forces tan desequilibrada.




El que es planteja és que l'Estat d'Israel permet fer plets als palestins, encara que dintre d'un sistema de justícia completament mediatitzat i que els deixa molt poques oportunitats perquè se'ls doni la raó. El cas dels llimoners és un dels tants que es dirimeixen diàriament en els tribunals israelians, i que Riklis va escollir perquè defineix molt bé les imposicions absurdes que han de suportar els habitants dels territoris ocupats. La protagonista veu perillar els arbres que el seu pare va plantar cinquanta anys enrere, i que han estat regats amb la sang vessada al llarg del conflicte àrab-israelià. Per un mer pretext de seguretat privada no pot deixar que el ministre se surti amb la seva i destrueixi tota una herència cultural.

Igual que el cineasta palestí Rashid Masharawi fa en «El natalici de Laila», vista a la Secció Oficial del Zinemaldia, Riklis mostra les conseqüències del conflicte a la vida quotidiana de les persones que tracten de sobreposar-se a les dificultats que els surten a cada pas. La protagonista de «Els llimoners» sofreix un doble càstig, tant per part de l'enemic israelià com de la seva pròpia comunitat. En el dur procés legal arriba a identificar-se amb l'advocat que defensa la seva causa, però el fet que aquest sigui més jove que ella li impedeix enamorar-se o tenir una relació íntima, ja que està malament vist pels sectors musulmans més integristes. Aquest foc creuat entre ocupants i ocupats, entre la força militar i la dels costums tradicionals, fa que es senti encara més sola i sense ajuda.

L'actriu palestina Hiam Abbas té davant a l'actriu israeliana Rona Lipaz-Michael, amb la qual estableix una comunicació oculta entre dones que s'entenen a la distància, per sobre de les barreres que les separen. La seva teòrica enemiga, per tractar-se de l'esposa del ministre de Defensa, també sofreix de solitud i acabarà comprenent i admirant a l'heroïna dels llimoners. Durant molts anys ha exercit en silenci com la perfecta dama de companyia casada amb un home públic, sense que la nova mansió i tot quant l'envolta desperti en ella la il•lusió que seria d'imaginar. L'exemple de la vídua litigant li farà veure al seu marit amb altres ulls, fins a posar-se en el lloc d'ella.

El registre intimista que posseeix «Els llimoners», a pesar del context bel•ligerant en el qual es mou és molt ben explicat per Eren Riklis, quan contesta a la pregunta de si la seva és una pel•lícula política: «No crec en aquesta terminologia, em sembla desfasada. Tot avui dia és polític. Tot el que es digui, es faci o es pensi produirà una reacció política. Les decisions que prenen els polítics a milers de quilòmetres afecten al món sencer, sobretot a una zona perillosa com és Orient Pròxim, però també si es viu a Nova York, París o Berlín. No, -Els llimoners- no és una pel•lícula política, és la història d'unes persones atrapades en un enfrontament polític. El ministre de Defensa, la seva esposa, la vídua, l'advocat, tots estan atrapats en situacions personals i públiques, en la seva manera de pensar. No és política perquè no intenta imposar un punt de vista. Es limita a contar una història, a mostrar emocions i a ensenyar una situació delicada i complexa situada contra un teló de fons explosiu...».

dimarts 7 d’octubre de 2008

Cal salvar el bosc de la baga de Carboners

Van talar un centenar de pins negres del bosc
de la Baga de Carboners de Setcases


EL passat dimecres dia 17 de setembre es va descobrir per casualitat que s'estava procedint a la tala del bosc de pi negre de l'obaga de Carboners i sembla que ja s’havien talat un centenar arbres. A rel d’aquest luctuós fet les entitats AEMS – Rius amb Vida, Associació de Naturalistes de Girona (ANG), l'Associació Arç, el Grup de Defensa de la Natura (GEDENA) i el Grup de Defensa del Ter (GDT) del Ripollès van fer públic aquest manifest:
Ripollès, 19 de setembre de 2008
Des de dilluns dia 15 s’està duent a terme la tallada del bosc més important de pi negre de la comarca del Ripollès, que és a la baga de Carboners, al terme municipal de Setcases.
El març de l’any passat després de diferents converses, informes i contactes amb diverses administracions, i el lliurament de gairebé 2000 signatures a la Direcció General de Medi Natural de Barcelona, es va aturar la tallada del que ha de ser considerat el bosc protector madur més antic i centenari de la comarca del Ripollès, que és patrimoni i responsabilitat darrera de la Generalitat.
Aquest bosc forma part del domini PEIN de les capçaleres del Ter i del Freser, acull diferents aus protegides per la normativa vigent, és inclòs dins la Carta del Paisatge de la Vall de Camprodon, és inclòs dins de la Reserva Nacional de Caça Freser - Setcases, hem de suposar que serà inclòs dins el Catàleg de boscos madurs que està elaborant el CREAF pel mateix departament de Medi Ambient, ha estat també inclòs en el Pla Director Territorial i l’Agenda 21 realitzat l’any 2007 a la comarca del Ripollès, i ha estat proposat també per incloure’l en el futur Parc Nacional.
Alhora, segons informes elaborats per experts qualificats i reconeguts del Departament de Biologia Vegetal de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona hauríem de creure que la Generalitat, que n’és propietària, ha de tenir més interès a protegir-lo que no pas a explotar-lo desconsideradament.
Per tot això donada la pressa i gravetat de la situació us demanem l’aturada urgent i la reconsideració pel que pot suposar el manteniment d’un dels boscos culturals i pedagògics més importants per la Vall de Camprodon, i de tota la comarca del Ripollès.
Les pressions de les cinc entitats en defensa del territori van fer efecte, i van aturar, de manera cautelar, la tala del bosc madur de pi negre de la baga de Carboners.
Posteriorment es va convocar una reunió a l'Ajuntament de Setcases amb representants del Departament de Medi Ambient i Habitatge, del consistori i de les entitats. En aquesta reunió s’acordà actualitzar, a partir d'un procés participatiu, el Pla de gestió d'aquest bosc madur de pi negre. La supervisió d'aquesta actualització serà a càrrec del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals. Els assistents a la reunió es van manifestar satisfets, però van demanar, a més, que hi participin altres entitats independents de recerca que actuïn com a 'àrbitres'.
O sigui, que tot això no esta del tot solucionat i aquest bosc encara està en perill. Caldrà estar atens de com va aquest procés participatiu i veure com queda redactat i aprovat el Pla de gestió del bosc madur de pi negre de la Baga de Carboners de Setcases.
·

dissabte 4 d’octubre de 2008

Un fong contra el becut vermell

Creen un fong que elimina el morrut de les palmeres

Detall de la ungla d'un Rhynchophorus ferrugineus (Morrut vermell). Font: UA

La Universitat d'Alacant ha provat amb èxit l'ús de l'aïllat del fong Beauveria bassiana per eradicar la plaga del morrut de les palmeres. Les proves confirmen que el 90 per cent dels invasors de les palmeres moren amb aquest tractament als 14 dies i el cent per cent als 24 dies.
El Laboratori de Fitopatologia, dirigit per Luis Vicente López, ha coordinat els assaigs amb aquest producte, format principalment per un aïllat del fong, i que ha demostrat el seu potencial com agent de control biològic.
Segons la investigadora Berenice Güerri, el valor de la investigació està en el potencial del producte que té, a priori, un caràcter preventiu.
Per Guerri "s'ha demostrat que les palmeres tractades amb el fong estan protegides del morrut durant gairebé 4 mesos, que duplica el període de protecció respecte els productes químics".

Com actua el fong?
El fong actua com un depredador que espera a la seva presa, el morrut, per a infectar-lo i acabar menjant-se'l des de l'interior.
Aquesta espècie de fong compta amb uns filaments que degraden la cutícula del morrut i li permeten introduir-se en l'insecte. Un cop a l'interior, desprèn toxines que acaben matant al morrut vermell.
Les proves de l' IMEM Ramón Margalef van començar fa dos anys i la investigació està relacionada amb diversos projectes de l'institut universitari.
Els investigadors comenten que "van començar les proves amb nou aïllats del fong i després dels assajos en larves, de 7 i 30 dies, i insectes adults, en vam seleccionar dos.

Jornada sobre el morrut de les palmeres
Els resultats mostraven que la mortalitat de la totalitat del morrut es produïa als 4 dies en larves i 10 dies en adults. Quan el fong es formulava, per a facilitar la seva aplicació i afavorir la seva permanència a la palmera no disminuïa la seva virulència.
D'aquesta manera el producte formulat, que es presentà el passat 25 de setembre en una Jornada sobre Rhynchophorus ferrugineus organitzada per la Conselleria d'Agricultura de la Generalitat de València, s'ha fet finalment amb un dels fongs més virulents.
El treball que exposà Berenice Güerri està supervisat pel director de l'Institut i professor del departament de Ciències del Mar, Luis Vicente López, el professor de la Universitat d'Almería, Pablo Barranco, i la professora de la UA, Leticia Asensio.
26/09/2008 UA/RuralCat
· RuralCat · Universitat d'Alacant ·
·

Gadma contra la fumigació de la processionària




GADMA vol comunicar a l’opinió pública de les Illes Balears la seva oposició “integral” al “Projecte de Control Integral de la Processionària del Pi a les Illes Balears 2008” que la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear pretén portar a terme.


Antecedents:


Cal recordar que des dels anys setanta l’antiga administració forestal espanyola centralitzada en el Ministeri d’Agricultura ja va realitzar tractaments contra la processionària (Thaumetopoea pytiocampa) a tot l’Estat, amb fumigacions massives amb productes organoclorats tant nocius i perillosos com DDT o el Lindano, organofosforats com el Triclorfon, o inhibidors de creixement en la formació de la quitina com el Difluobenzuron (Dimilin). Actuacions que s’han demostrat inútils i contraproduents en el control poblacional d’aquesta eruga.


Durant el quadrienni del primer pacte de progrés en què la Conselleria de Medi Ambient va ser governada per na Margalida Rosselló, dels Verds, varen deixar de realitzar-se aquest tipus de tractaments amb fumigacions massives. Fou amb l’accés de Jaume Font, del PP, al càrrec de la mateixa Conselleria que es posaren en pràctica altra vegada grans fumigacions dels ecosistemes forestals amb pins, en aquest cas amb un producte d’origen biològic anomenat Bacillus thuringiensis var. Kurstaki.


Processionària 08:


Al Projecte del 2008 de la Conselleria de Medi Ambient es proposa la fumigació de vint mil vuit-centes hectàrees amb Bacillus thuringiensis (8.658 d’aquestes hectàrees es troben dins espais naturals protegits), amb 70.000 litres d’aquest producte biològic.


També es proposa la fumigació amb el producte químic inhibidor de la quitina, Diflubenzuron (Dimilin) a 400 hectàrees a Mallorca i 200 a Menorca. Aquesta darrera actuació s’ha d’entendre dins el marc de la recerca d’alternatives a la resistència que assoleix la Thaumetopoea enfront del Bacillus thuringiensis.


GADMA considera molt preocupant la insistència dels tècnics i polítics de la Conselleria de Medi Ambient en utilitzar aquest sistema de lluita contra aquest lepidòpter nocturn. Mètode que s’ha demostrat ineficient en escreix. També preocupa la possibilitat que tenen les empreses distribuïdores del producte en realitzar modificacions genètiques al Bacillus thuringiensis per a afeblir la resistència de l’eruga a aquest producte biològic així com la possible utilització, segons projecte, d’oli procedent de soja transgènica com a vehicle per escampar el producte.


Però és que GADMA creu que no existeix cap raó que justifiqui la virulència d’aquesta lluita contra la processionària. La processionària si bé menja la fulla dels pins, tampoc no el mata, essent mínim i passatger el seu impacte paisatgístic. Podem comprovar com durant gran part de la primavera, estiu i tardor els pins es troben en plena exuberància foliar, no ocasionant a l’entorn cap pèrdua de valor paisatgístic. Per altra banda, amb l’alimentació i de les acícules dels pins i posteriorment amb els seus excrements, la processionària aporta nutrients per a fer humus de més fàcil degradació i absorció per l’ecosistema que la descomposició lenta de les acícules seques.


Si bé és cert que a les zones urbanes i limítrofes amb pins i durant els períodes de màxima activitat de l’eruga, finals d’hivern principi de primavera, les reaccions al·lèrgiques poden arribar a ser importants en alguns casos, el que cal és una lluita mecànica d’eliminació de les bosses i tenir present aquest problema a l’hora de triar o no el pi com a arbre ornamental de jardí o de carrer.


GADMA considera que qui millor resoldrà el problema de l’excés poblacional de la processionària serà el propi ecosistema, sempre i quan pugui actuar sense intervencions com amb aquestes aplicacions massives i sobtades de productes aliens al funcionament del mateix.

Cal recordar que aquests espais forestals mediterranis no són només pins, sinó que s’hi conjuguen multituds d’elements essencials, el funcionament dels quals no està en absolut estudiat i valorat en aquest informe d’avaluació d’impacte ambiental que proposa la Conselleria de Medi Ambient.


Per altra banda el cost econòmic d’aquests productes biològics no estan justificats en els seus resultats i seria millor fos destinat a altres partides de conservació realment útils. Encara que desconeixem l’origen comercial del producte, és ben possible que es tracti de multinacionals dedicades en exclusiva a la creació de productes químics i d’organismes modificats genèticament destinats a l’agricultura i àmbit forestal, productes i destinacions que prioritzen els rèdits econòmics enfront dels conservacionistes o de l’alimentació sana.


GADMA 3 oct 08




Crisi agrícola i especulació financera





L’extinció dels pagesos


La crisi alimentària mundial va lligada a una profunda crisi de l’agricultura. La desestabilització provocada per l’especulació financera i el foment irresponsable dels biocombustibles ha agreujat els problemes ja existents. A tall d’exemple podem dir que l’ametlerar, un dels principals cultius de l’illa de Mallorca, amb quasi 30.000 hectàrees, ha de fer front a uns preus inferiors als de fa vint anys.


El quilogram de bessó enguany es paga entre 2,40 i 2,70 € quan es considera que el mínim de preu per a poder pagar els treballs de recol·lecció és de 3 €. Enguany, per tant, l’ametla mallorquina es paga al pagès molt per davall del seu preu de cost. L’ametla de Califòrnia, àmpliament subvencionada, inunda tots els mercats. La conseqüència és l’abandonament dels ametlerars a l’espera d’una nova represa de la construcció. Un altre sector bàsic de la pagesia balear com és el de la ramaderia ovina es troba en una situació idèntica a la de l’ametlerar. Amb unes 300.000 ovelles a les Illes Balears, i una importància decisiva en la gestió dels espais de més valor paisatgístic, resulta que els mens s’han pagat a trenta euros i, en determinats moments, ni s’han pogut vendre. No hi ha demanda. Tota la carn es du de fora.


En aquestes condicions és comprensible que es pugui parlar en termes d’extinció de la pagesia i dels paisatges associats a aquesta activitat. El fenomen no sols és europeu o occidental, sinó que és d’abast mundial. La desfeta de les agricultures tradicionals, de base familiar, ha rebut molt d’impuls amb les mesures impulsades per l’Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. La direcció ultraliberal que ha pres la UE ampliada, amb les successives desregulacions de l’economia agrària, també està resultant fatal. Tant per als consumidors com per als productors.


Els mercats alimentaris estan controlats per un grup d’operadors extremadament reduït, tant al nivell del comerç de cereals i altres grans, com de la comercialització d’agroquímics, fertilitzants i adobs. La distribució d’aliments a la menuda es va concentrant de cada vegada més. Decisions que afecten milions de persones s’adopten en funció d’interessos corporatius. Les famoses subvencions de la Política Agrària Comuna sols eviten un esfondrament més sobtat i dramàtic de les estructures agroalimentàries europees. En absolut estan pensades per crear un model agrari i alimentari que respongui a les demandes del conjunt de la població. Aquesta possibilitat ni tan sols es planteja: seria anar en contra del dogma de fe de la desregulació comercial.


Fa estona que es diu que els aliments i el territori no poden ser tractats com una mercaderia més. La defensa d’un camp viu i d’un sistema alimentari equilibrat hauria de ser un objectiu preferent de les polítiques públiques, no de bades el sector agroalimentari –productors, indústria i comerç– és un important element de diversificació en el si de qualsevol economia. A no ser que la pagesia es valori tan sols pel percentatge d’aportació al PIB, sense considerar la resta de la cadena alimentària ni els seus components mediambientals. En aquest cas tot estaria molt més clar: l’únic interessant seria fomentar la terciarització i acabar d’urbanitzar el país. El subministrament alimentari, així, restaria en mans de les grans empreses transnacionals que ens acabarien d’inundar amb productes transportats des de mils de quilòmetres de distància.


Mateu Morro

Diari de Balears





divendres 3 d’octubre de 2008

Primeres flors de tardor


Coneixeu qui és aquesta preciositat?





dijous 2 d’octubre de 2008

V Memorial Climent Picornell

V Concurs de fotografia de Natura
Memorial Climent Picornell


La Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear convoca el “V Concurs de fotografia de natura memorial Climent Picornell” amb l’objectiu de donar a conèixer els valors naturals de les Illes recordant aquest excel·lent fotògraf mallorquí.
Qualsevol persona pot participar en el concurs, sigui professional o simple aficionada a la fotografia. La temàtica de les fotografies serà la natura a les Illes Balears en qualsevol de les seves manifestacions. És imprescindible que les imatges hagin estat captades a les Illes.
La data límit per a la presentació de fotografies és el dia 31 d'octubre del 2008 a les 15 hores.
Des d'aquí es pot descarregar el tríptic amb les bases del concurs.
·

Barcelona: IV Congrés Mundial de la Naturalesa de la UICN


Un Congrés i una web

Entre els dies 5 i 14 d’octubre es desenvoluparà en el Centre de Convencions Internacional de Barcelona el IV Congrés Mundial de la Naturalesa de la UICN. En aquesta web argentina podeu llegir una entrevista a Puri Canals, Vicepresidenta de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN) i Presidenta de Preparació del Congrés.







dimecres 1 d’octubre de 2008

Aglans arrissats, aberració de jardí o mutació?





Dilluns passat esperava al Parc Bit d’Inca a que em venguessin a recollir en cotxe. Ho feia vora una nau industrial d’una empresa que havia sacrificat part del solar per dedicar-lo a jardí. 4 rosers, una alzina, un parell de fulls de geotèxtil i escorça de pi per minimitzar el manteniment.
L’alzina em va sorprendre: els didals dels aglans, aquesta fundeta o caperutxa que duen quan encara són verds, tenien les voreres arrissades.
Desconec si es tracta d’una varietat d’Alzina Quercus ilex de jardí o si és una mutació.
Del que gairebé estic segur, és de que no deu ser planta autòctona, genètica autòctona em refereixo. I de que el seu polen s’escamparà fins allà on pugui, empeltant les alzines locals.
No eren només uns quants aglans, eren tots els de l'alzina.
Vos pas unes fotos per que en faceu comentaris si trobau.


Rafel Mas, Búger 1 d’octubre de 2008-10-01