Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics.
Segons Ultima Hora de dissabte, dia 27, un ciutadà es va queixar a l’Ajuntament que l’àlber de cintura més gruixada de Palma, al c. General Riera vora la “Panaderia d’elaboración des forn des forner”, molestava a les seves finestres, aleshores els va explicar que l’arbre necessitava podar la part aquesta que molestava a casa seva. Els podadors municipals ho entenen al revés i mutilen la meitat de l’arbre corresponent al carrer que no tenia culpa de res i donava sentit a l’arbre, i alegria al carrer, i deixen aquest nyap:
La nostra societat de vegades fa uns sil·logismes perversos. Reciclem paper per no tallar arbres ... tallar arbres és un crim ... aleshores els que tallen arbres són un criminals. De manera que criminalitzem una gent, un sector professional, sovint molt més implicat en la natura i el seu funcionament que aquests qui fan aquesta mena de sil·logismes. En certa mesura és com culpar els lleons de menjar-se les zebres, sense voler veure que són els lleons els qui milloren genèticament les zebres; o com en aquelles llars d'infants que cataloguen els animals entre bons i dolents. Els dofins són bons i els taurons dolents, total per que la societat ha establert que els taurons són aquells animals de la pel·lícula del Spielberg i tots els dofins són en Flipper, sense fer-se cap pregunta més ni voler veure més enllà.
Doncs bé. Vet aquí que he entrevistat en Miquel Cases, tallador professional d'arbres. Actualment instrueix d'altres talladors d'arbres en les bones pràctiques professionals i en la seguretat en la feina. De vegades hi ha esdeveniments que et canvien la vida, si els saps veure i en saps treure-hi profit. La sort t'ha de trobar treballant. I en Miquel Cases ho va saber veure i n'ha tret profit.
GN >Hola voldria que m'expliquessis una mica com va anar ... tu vens d'una família que ja n'eren forestals ...
MC>El meu avi, el meu pare tota la vida havien treballat al bosc, jo ho havia vist, havia remenat, a casa sempre havien tingut “machos” i mules, xerracs i destrals. Aquí va començar tot. Vaig anar a estudiar a Santa Coloma, el meu pare em va enviar a l'escola forestal que és el que representava que estava més avançat per formar-nos. Allà vaig fer primer grau i en vàrem formar molt teòricament, però a l'hora de la pràctica ...doncs ... Jo era una persona que m'agradava molt treballar, però a l'hora d'estudiar, com molts altres joves no era el meu fort. Aleshores vaig començar a treballar al bosc, amb setze anys, quan tenia l'edat començar a treballar a l'empresa del meu pare, arrossegant, tallant, fent explotació.
GN>Llavors va ser arran d'aquest concurs on vàreu anar que va canviar tot.
MC>A partir d'aquí, a nosaltres ens agradava molt i en trobàvem a concursos, a Sant Hilari, concursos de Vallfogona, i aquí es va muntar un equip que ens dèiem “equip català de talladors d'arbres”. Aleshores ens vàrem assabentar que hi havia a nivell mundial uns campionats, vàrem anar al campionat del món, a Noruega, allà, ha ha ha, vàrem quedar penúltims del món i es va mostrar reflectit el nivell del nostre país. Ja que nosaltres havíem anat, ens havíem mogut a nivell de Catalunya i teníem un nivell bo, doncs allà vàrem veure que el nostre nivell era molt precari. I llavors vàrem començar, des de l'equip català de talladors d'arbres vàrem fundar l'associació catalana de talladors d'arbres. Però amb els nostres pares vàrem seguir treballant i vàrem començar a fer demostracions per donar a conèixer les bones pràctiques en el món forestal.
GN> I això ve arran de que vàreu anar a treballar a Àustria?
MC>Bé, però, és que quan vàrem anar a Noruega vàrem quedar penúltims del món i els campions varen ser els austríacs i aleshores nosaltres que vàrem dir, ja que ens convidaren molts països, vàrem pensar en anar amb aquests que en sabien més, que en aquest cas eren els austríacs, vàrem agafar i vàrem anar a treballar un mes i mig amb ells, ens van convidar a entrenar i treballar junts amb l'equip campió. Vàrem estar primer a Landschach, sota Viena, treballant i entrenant amb ells pel concurs nacional. Aleshores vàrem anar primer al concurs regional i després al concurs nacional. I allà, què et dic? Vàrem aprendre més en més i mig que en vuit anys, que jo duia vuit-nou anys treballant al bosc.
GN> Llavors la vostra feina ... clar ... la feina de tallador d'arbres us miren una mica com si fóssiu criminals. Jo voldria que valoressis la importància de la vostra feina vers el bosc. Com el bosc millora per que vosaltres hi sou treballant.
MC>Primer de tot, el bosc fa molts anys que s'explota i és una font d'energia renovable, llavors hem de ser intel·ligents i fer una bona gestió d'aquest bosc i aconseguir una energia que es renova, com els salts d'aigua o la solar. Aleshores, el bosc fa molts anys que s'ha tallat, que se n'ha fet explotació i el que no es pot fer és ara abandonar-lo amb una massa irregular, que no està ben definida, amb molts peus per hectàrea i que no és productiva per que sols s'ha anat a treballar l'arbre dominant. S'ha tallat l'arbre dominant i s'ha deixat l'arbre dominat, pel qual, les llavors que han quedat, genèticament han anat degenerant i arriba un moment que la llavor ... jo sempre dic el mateix ... si arribes a un poble i mates tots els homes valents i forts quedarien tots els torts i malparits i al final la societat que quedaria serien “tontos” i dolents. Saps? Doncs una mica és el que ha estat passant al bosc, si sol s'ha anat a que valgui l'arbre dominant, doncs el que queda és el dominat i el dolent, i genèticament també va disminuint i arriba un moment que hem de canviar el cicle, hem de deixar l'arbre gros, l'arbre dominant, i treure l'altre i sanejar els boscos; això repercuteix en que durant molts anys traurem fusta dolenta però que al final farem que els boscos per ells mateixos siguin rendibles. GN> i també de cara als incendis forestals ... que aquest any ha sigut bo.
MC> Per que aquest any no hi ha hagut temps. Però al moment que deixem els arbres dominants vol dir que els arbres seran grossos i entre el sotabosc i les capçades hi haurà una distància de seguretat, per que si hi ha un incendi no hi hagi un foc de capçada i això ve encreuat amb la massa forestal que hi ha, que hi ha massa densitat. La densitat hauria de ser regular.
GN> i també vers la biodiversitat, que no tot és arbre.
MC> No clar! Hi ha d'haver planta, sotabosc i herba. L'herba ja no existeix per que tot son bardisses. El sotabosc ho ofega tot i el que fa és que no hi hagi regeneració d'arbre per que no té sol, i és el peix que es mossega la cua. Ha de ser que hi hagi sotabosc ... hagi herba i regeneració. Hi ha d'haver lloc per a tot. No?
D’uns anys ençà, impel·lits pel missatge ecologista, està de moda emprar per a la jardineria, o millor dit, dir que s’empra per a la jardineria, “ flora mediterrània” Ja fa anys que es va dir que no era la panacea, sinó una bona opció que tot professional hauria de conèixer i saber usar, la flora mediterrània. Per començar aniria bé aclarir que hi ha diversos conceptes, que de vegades són sinònims, però d’altres vegades embullen: planta autòctona, mediterrània, naturalitzada, adaptada, rústica (forta)... són conceptes diferents, i la necessitat d’aigua (a curt o llarg termini) és una altra història. Però ben probablement molta gent volia dir “planta que-no-se-rega” quan per moda diu “flora mediterrània”. Com deia Yule, “es tracta d’entendre els que ens volen dir, a pesar del que ens diuen”, que de vegades no és gens fàcil. Per exemple, si del que es tracta és de posar planta que-no-se-rega (per allò del canvi climàtic, de fer país i de fer creure que ens preocupa la cosa pública), però tanmateix aquell lloc està instal·lat i previst que es regarà a doll, és que no hem entès res, ni del que deim, ni de què és la “flora mediterrània”. Cal repetir-ho: jardins, parcs i succedanis requereixen concebre, a priori, un conjunt estètic... un poc de gràcia, vaja. Si a un solàrium amb ciment gris, encara hi posam planta amb fulla grisa, el resultat final ja el vos podeu imaginar: gris damunt gris. Qualsevol planta tirada de qualsevol manera a qualsevol tros de terra no és un conjunt estètic. Per fer el ridícul ja teníem els cactus i les pedretes de colorins, per això no feia cap falta treure a passejar la “flora mediterrània”. La planta (o molt pitjor “flora”) autòctona és el que destruïm cada dia amb la nostra indústria que és estendre el ciment com una taca d’oli. Cap intenció de repoblació (el final mai no se sap) pot contrarestar la destrucció diària de “flora mediterrània”. Quan miraculosament ens apareix una rotonda plena de roselles, per exemple, i hi va un d’obres públiques amb un motocultor, que ho capola tot i després tira herbicida, no ho dubteu: l’han enviat a rebentar la festa, ben probablement algú que té la boca plena de “flora mediterrània”. De fet, arrasar la flora autòctona és feina “normal” de moltes brigades municipals. No vos ho creureu, però s’han arrasat zones verdes (ex garriga) per fer una esplanada per celebrar ben amples el dia de l’arbre: tota una declaració d’amor a la “flora mediterrània”. Enmig d’un entorn completament urbà, dur i ben encimentat, la nostra flora potser no és la millor solució, i les flors no en tenen la culpa. Si ens gastam milers de milions en infraestructures, no ens hem d’esqueixar els vestits per tenir uns quants metres quadrats de flors garrides i que alegrin l’entorn i els que hi passen, baldament aquestes flors siguin de les antípodes. De fet la gent normal mai no endevinaria si una planta és de per aquí o de Tasmània. Amb un poquet de l’aigua que tudam Barcelona, o Palma, podria parèixer la capital de Madeira, i això és perfectament compatible amb estimar la “flora mediterrània”. En resum, que això del parc de les Estacions II (que per cert, que ho és, de lleig), i tantes d’altres zones dures amb quatre matetes autòctones, no és cap favor a la “flora mediterrània”, més aviat és una befa de la “flora mediterrània”.
L'Ajuntament de Barcelona, a través de Parcs i Jardins, està aplicant uns conceptes de jardineria sostenible ben curiosos. Tenen un catàleg d'espècies on es dóna prioritat a les autòctones i a les ben adaptades al nostre clima. Fins aquí d'acord. Però sota aquest paraigüa estàn fent una jardineria cada cop més monòtona i que no està oberta a experimentar amb noves espècies. Els he escrit en aquest sentit en diverses ocasions i addueixen que no volen plantar espècies exòtiques. Però la realitat és que la ciutat és plena d'exotismes com ara tipuana, braquiquíton, sòfora, xicaranda, prunera roja, mèlia, datileres, washingtònia, etc. A mi em sembla molt bé aprofitar les espècies més ornamentals del món per a la jardineria urbana, però llavors quan se'ls proposa alguna espècie nova, que no em vinguin amb que prioritzen les autòctones, quan tret d'alguna olivera gairebé totes son forànies.
En opinió meva hi ha algunes espècies molt desitjables i ben adaptades al nostre clima, ja que creixen bé en municipis veïns. Si cerquem espècies monumentals i espectaculars no hi hauria de faltar el ficus macrofil·la, del que només en tenim un exemplar en l'antic parc d'atraccions de Montjuïc. Aquest arbre esdevé un monument vegetal en totes les ciutats mediterrànies que en tenen, mentre a Barcelona no hi ha manera que en plantin cap. I seguint amb els ficus, espècies com el ficus microcarpa, es un magnífic arbre d'ombra de gran talla i els pocs que tenim estan plantats a Poble Sec, en carrers estrets on cal podar-los intensament per a mantenir-los manejables, perdent el seu port natural. Encara hi ha més espècies que prosperen als voltants de Barcelona, com ficus rubiginosa, oferint una densa ombra als vianants, resistint la sequera i el fred moderat del nostre clima. Fins i tot el ficus elàstica, més delicat que les espècies citades prospera en jardins privats mentre als nostres carrers és una raríssima excepció. Una altra monotonia són les palmeres, amb només tres gèneres ben representats, massa i tot: Washingtonia, Phoenix i Chamaerops. Mentrestant als municipis veïns veiem sabals, búties, siagrus, livistones, júbea, etc. creixent perfectament. A barcelona només veig un parell de siagrus en un carreret estret de Gràcia, on no hi llueixen per manca d'espai. Sembla que no es planifiqui i es plantin arbitràriament allà on sigui. Imaginem qualsevol plaça àmplia, amb un gran ficus macrofil·la, un grupet de siagrus i unes estrelítzies, semblaria que fóssim a l'Havana! i deixaríem un llegat monumental a les generacions successives. Per no parlar de deixar als turistes bocabadats.
Palau Robert
Cal diferenciar molt bé l'error que és introduir espècies exòtiques a la natura del que és enriquir amb exotismes la jardineria ornamental. I dit sigui de pas ¿tant costaria replantar d'alzines la vessant barcelonina de Collserola? Crec que la jardineria Barcelonina necessita una injecció d'innovació i difondre més espècies interessants, que eritrines o corísies no siguin una excepció, que els liquidàmbars i els gingos il·luminin les tardors, que oms pumila, resistents a la grafiosi ens donin ombra, que les estrelítzies nicolai aportin un toc tropical a les nostres places, uns quants dragos repartint la seva màgia (per sort n'hi ha un prop del Fòrum) campsis, podrànees i pandòrees regalant flors, penetrants aromes com el del cèstrum nocturn... en fi la llista és infinita. Només cal veure que creix als jardins privats per adonar-se'n que la jardineria municipal no treu tot el profit que podria del nostre clima i de les espècies que s'hi adaptarien. Si fins hi tot en alguns hi prosperen quències, arcontofènix, filodendron, chamaedoreas, raphis... Si bé és cert que estàn al límit de la seva resistència i un mal hivern o una sequera les pot segar, per tant no arriscaria tant en la jardineria pública. Ben segur que hi ha un rerafons econòmic, però amb un nombre moderat d'exemplars repartits per la ciutat n'hi hauria prou, només cal plantar-los en llocs ben visibles i estratègics on tinguin l'espai suficient per a la seva mida adulta. A més, només que es trasplantessin les espècies dels jardins privats que es destrueixen en les remodelacions de la via pública, o s'acceptessin donacions desinteressades dels ciutadans, obtindrien material gratuït de sobres. No vull deixar de reconèixer les grans millores que s'han fet, però també vull fer notar que estem estancats i cal avançar.
Digau-me, caminer, ¿que és aquest pi que han deixat caure al mig del bon camí? Donau part an el Batle. Els llenyaters podien haver fet de que caigués dins la veïnada terra - És que el pi és del marquès de la Mamerra... - Ah! Si és del marquès de la Mamerra...
I maldament sia de Sant Pere. Per què no el lleven prest? Per què aquí s’espera el senyor que sec? Feis que el s’enduga un carro, que aquí estorba que puga passar-ne cap persona - És que el vol per fer bigues de tafona. - Ah! Si el vol per fer bigues de tafona... Si almanco li tallàs totes les rames i li escapçàs un poc aquestes cames, el perjui que causàs fora més poc, puix sempre quedaria un poc de lloc pel pas del carro, encara. - És que diuen que és mal tallar-les ara. - Ah! Si diuen que es mal tallar-les ara...
Però primer és el públic que ningú, i ara pateix tothom per amor d’u, i no és just que el pecat del llenyater, d’aquí que arrib la lluna de gener ho pag qui res no n’és. - És que així li convé al senyor Marquès. - Ah! Si així li convé al senyor marquès, fe’t comptes, caminer, que no he dit res.
Darrerament han sortit com a bolets les empreses que apliquen tractaments fitosanitaris per mitjà de l'endoteràpia. Això és, introduir el producte fitosanitari directament al sistema vascular de la planta, arbre o palmera.
Com si d'una persona es tractés, a símil d'injecció, i a certa pressió, s'introdueix l'insecticida, el fungicida o l'adob en el tronc de l'arbre o palmera. El cas és que per a fer això, s'ha de foradar l'arbre per mitjà d'una broca, sovint més d'una vegada, depenent de la grandària de l'espècimen. I aquí ve el problema, els arbres, les plantes, no són persones i el forat que se li fa quedarà per sempre, ja que els arbres no curen, compartimenten i aïllen les ferides. Per altra banda, si a una persona se li ha de posar una injecció cada poc temps, se l'instal·la una via, és a dir, una entrada fixa per no haver de punxar al pacient de manera repetida, i aquí ve la segona diferència, en un arbre o palmera el forat fet un cop no pot ser reaprofitat per a posteriors tractaments. Per tant, cada cop que vulguem fer un tractament d'endoteràpia haurem de fer una sèrie de forats nous, que quedaran allà de manera perenne, i malgrat que aquests forats en principi els tapen, allò és una font d'entrada de patògens.
I amb això no vull dir que l'endoteràpia no funcioni, no. L'endoteràpia és efectiva. Si tens una palmera infectada de morrut, l'endoteràpia l'elimina. Però ve a ser com la radioteràpia amb el càncer. Si tens càncer te l'aplicaran, a criteri del metge, però a ningú se li acudeix fer-se dues sessions anuals de radioteràpia per a prevenir-lo, ja que com és sabut no és innòcua. I si hom sense estar malalt s'ho fes, acabaria amb la pròpia salut.
I és aquí on vull anar a parar. Les empreses que fan aquest tractament, no adverteixen, potser ni ells mateixos no ho saben, que passarà a un arbre al que se li fan sis forats cada sis mesos en punts diferents al cap de deu, ... quinze anys (12x15=180 forats). Ja que potser sí que li hem tret la processionària, però l'hem corcat nosaltres mateixos a base d'usar la broca. Tampoc sabem a ciència certa com afecta aquesta pujada de pressió en el sistema vascular de la planta.
Per tant, recomano mesura, factura i garantia. I si no garanteixen, no la useu.
Avui m'agradaria deixar un missatge de reflexió als nostres fidels lectors. Aprofundiré en el tema forestal però més concretament, en la observació de les masses forestals. L'objectiu de l'escrit és fer adonar al lector que un bosc no és una senzilla suma arbres+animals sinó que hi ha molts altres elements amagats. N'hi ha tants que és impossible saber-se'ls tots. El bosc fins i tot pot arribar a ser un joc d'enigmes, un jeroglífic que si sabem llegir entendre'm tota la història. Si la simple observació és un plaer imagineu-vos poder observar encara més i, a més d'observar, intentar comprendre. En fi, com que al final semblarà que hagi fumat us deixo amb algunes fotografies amb comentaris
Un altre objectiu és que gaudeixin de les fotos i, tanmateix, espero que algú de vosaltres em pugui ajudar amb alguna foto, donat que encara soc força principiant (més amb un tema tant complexe). Per altra banda, veureu que en moltes hi ha comentaris que parlen de temes molt delicats avui dia i que són objecte de discussió per parts de tots els sectors de la nostra societat.
1.- Regeneració post-incendi del 1998. En aquest any, els debastadors incendis van arrassar mil·lers d'hectàrees a Catalunya, la majoria d'elles formades per masses de pi que anteriorment estaven força explotades. Moltes forests estan encara despullades tot i que la vegetació oportunista sobretot composada per formacions arbustives han aconseguit colonitzar els terrenys, cosa que ha alleugerit els fenòmens erosius. En algunes forests els incendis es van produïr en masses de Pinassa, cosa que n'impossibilità la regeneració. Per sort i sorpresa de tots, en alguns boscos hi havia formacions de quercínies en repòs, segurament els arbres aquesta espècie descansaven sota els pins a l'espera que els arribés més energia solar. Gràcies a la seva capacitat per rebrotar després d'un incendi i a la gran obertura de clars per eliminació del pi, aquesta espècie està prenent el control d'aquestes masses cremades.
2.- Possible xancre d'escorça en alzina. No obstant això, les alzines i roures acostumen a tenir xancres que no poden eliminar però si combatre. El fong creix i l'arbre intenta aïllar les parts infectades mitjançant la creació de nous teixits. No obstant això, el fong aconsegueix infectar també els nous teixits alhora que l'arbre en torna a crear de nous. Aquesta operació es repeteix durant tota la vida de l'arbre. Amb el temps, es crea un xancre que pot arribar a tenir dimensions considerables, com la de la foto, que per ser un arbre jove, el xancre és de considerables dimensions. Amb la síntesis de fenols i altres substàncies l'arbre combat el fong però en molts casos només n'alenteixen el creixement.
3.- Arbre llop en boscos de la Cerdanya. Possiblement temps enrera era l'únic arbre que hi havia en aquest rodal per la forma dèbilment cònica i per les grans branques inferiors, ja mortes per falta de llumcausada pels altres arbres. L'arbre mostra clars símptomes de creixement sense competència en estadis més joves. No va patir l'autopoda normal que pateixen les formacions boscoses d'aquesta espècie i va arribar a desenvolupar una capçada molt gran. Possiblement, les branques són ara de diàmetre massa gran com perquè el vent i altres fenòmens les trenquin, cosa normal en masses més joves. L'abandonament de les pastures ha propiciat la regeneració d'aquesta zona i els arbres que van quedar (com aquest, possiblement utilitzat com a refugi pels animals de pastura) han aportat les llavors necessàries pel creixement del bosc. La competència generada per aquest nou regenerat ha provocat que l'arbre llop reduïs la capçada i les parts inferiors d'aquesta s'assequessin per falta de llum. Fixeu-vos que són 2 branques, possiblement perquè quan era molt jove el ramat es va menjar la guia principal, havent d'adaptar les branques com a guies principals (com segurament va passar també amb el pi de les tres branques).
3.- Regeneració post-incendi de pi blanc. L'evolució post-incendi del pi blanc no té res a veure amb la de la pinassa. El pi blanc és capaç de reproduïr-se esplendidament davant d'un foc mentre que la pinassa no. Les densitats post-incendi en pi blanc poden ser superiors als 30.000 peus/ha. Quan hi ha aquestes densitats la massa creix amb gran estrés i els creixents són molt minsos. Un bosc com el de la foto pot arribar a tenir fins a 20 anys tot i assolir poc més de 5 metres. Observeu quins creixents tant ridículs. Observeu la forta autopoda que pateixen aquestes masses i la petita capçada que desenvolupen (per tant, baix potencial fotosintètic). El problema d'aquestes masses és que tarden molt més anys en produïr llavors, per tant, si es produïs un segón incendi la regeneració post-incendi seria gairebé nul·la. La diversitat en aquest bosc és gairebé 0.
4.- Tallafocs en una repoblació, mantingut per mitjà de pastura.
5.- Feixes. Antigues zones de cultiu ara abandonades. L'abandó d'aquests paratges ha propiciat la colonització del bosc, sobretot per part d'espècies de temperament robust (Sol als primers estadis). Es poden observar en la majoria de boscos.
6.- Bosc de rebrot d'alzina mitjançant aclarides successives. Ús per a llenyes. La regeneració s'aconsegueix sotmetent els rebrots a mitja ombra donat que a ple sol la regeneració podria perillar.
6.- Post-incendi a l'Empordà. Aquí la regeneració ha estat nul·la. Tot i que existeix el debat de la condició natural del foc, és evident que aquí el foc no s'hi va escaure gens bé, almenys pel que fa a la seva intensitat i per les espècies (protegides) que hi habiten, com la tortuga mediterrània, fràgil davant el foc. A més, la instal·lació d'espècies piròfiles fan augmentar de nou el risc d'incendi. Hi ha hagut durant anys un llarguíssim debat sobre els incendis, si s'han de controlar tots, si s'han de permetre els de baixa intensitat o si, com a element natural, s'han de deixar estar. És evident que no és un element tant natural pel gran paper que hi desenvolupa l'home i és evident que n'hi ha de molt perjudicials. Sembla ser que eliminant-los tots tampoc es soluciona el problema, tal i com s'està observant als últims anys.
6.- Repoblació de pi roig. Anteriorment les repoblacions es van realitzar sobretot amb pins al assegurar-ne la viabilitat i l'èxit de recobriment de les forests. Les densitats eren força elevades i no es van corretgir per falta de fons i gestió continuada. Actualment han quedat com uns exercits d'arbres. Les repoblacions van tenir un Boom extraordinari ja que proporcionaven molts llocs de treball, a més, abans, durant i després de la guerra cívil, els boscos van ser fortament explotats ja sigui per fusta, pastures o zones de cultiu, inclús a 1700 metres existien zones de cultiu. Això va provocar que moltes forests quedéssin completament despullades, amb grans index d'erosió i pèrdua de material edàfic. Un dels objectius principals d'aquestes repoblacions era el de rebaixar l'index erosiu.
7.-Regeneració post-pastura amb altes densitats. Perturbació produïda per una gran nevada. La neu ha obert un petit forat on, de nou, s'instal·laran nous regenerats. La gran competència d'aquestes masses i, per tant, les formes que adquireixen els arbres provoca debilitat davant d'aquests fenòmens.
7.- Regeneració i fenòmen d'autopoda. Observeu la petita dimensió dels creixents tot i estar en una magnífica estació. Observeu també les capçades.
8.- Bosc irregular de pi negre. Hi ha gairebé totes les classes d'edad i diamètriques. La gestió forestal en aquest lloc ha estat encaminada a compatibilitzar també aspectes protectors. Es deixen arbres de grans dimensions per la fauna, arbres pare (fustal), inclús hi ha arbres morts i es diversifica l'edad de la massa (afavoreix la diversitat), alhora que es deixen zones obertes (també afavoreix la diversitat). Això es pot fer mitjançant aclarides succesives o treta peu a peu. Altanto perquè la treta peu a peu produeix menys impactes al bosc però requereix més intervenció (cosa perjudicial també per la fauna).
9.- Clar exemple d'arbre pare en un bosc de pi negre.
10. - Fenòmen fàcilment visible en boscos del Pirineu. És degut al picot garser gros, que anella arbres (que considera adecuats). No se sap segur la raó, segurament pot ser per marcar territori o per entrenar el bec... No produeix la mort de l'arbre.
11.-Espècie encara no identificada.
11.- Exemple de formació de xaragalls, concretament Bad-lands en margues. El terme bad-lands neixia a Estats Units després que es cataloguéssin aquests indrets com a males terres. Normalment s'han generat de manera natural però també per l'home. Quan s'ha format el bad-land és pràcticament impossible (o impossible) la instal·lació d'una vegetació estable donat que aquests terrenys no tenen estrat edàfic sinó que sol ser roca nua, pendents considerables, baixa retenció d'aigua i inestabilitat. Aquestes zones presenten altes taxes d'erosió, a l'hivern les gelades trenquen la roca mentre que en episodis de pluges intenses aquest material trencat és arrossegat, condicions que es donen a la plana de Vic tot i que aquestes formacions siguin fins i tot llocs d'interès (sobretot perquè són força singulars). Si es vol una massa forestal, s'ha d'evitar completament la formació de xaragalls o bad-lands, llavors és impossible recuperar-la o econòmicament inassumible per tothom. Es parla que la formació d'aquests turons amb bad-lands va ser deguda a un enfonsament massiu de terres (època del qual no recordo) que provocà la formació de la plana de Vic.
12.- Regeneració post-incendi i un arbre llavorer (arbre pare) que va sobreviure a aquest incendi.
13.- Mutació en tronc produïda probablement per una substància segregada per algún insecte. Pel meu parè no seria un xancre si no segurament una agalla.
13.- Plantacions de pi.
14.- Dins la plantació de pi.
15.- Gràcies a la vegetació intuïm una pista forestal. Això pot ser degut a que els arbres de la pista es veuen millor o perquè els propietaris acostumaven a plantar espècies diferents vora al camí segons l'objectiu que perseguien, a vegades per pura estètica, per estabilitzar el camí...
16.- Bosc de rebrot de faigs. Normalment s'aplica una silvicultura moderada o dèbil en aquests boscos ja que pot ser difícil i compromesa la regeneració. S'acostumen a fer aclarides on s'extreuen uns pocs peus/ha. Tot i que no ho sembli, aquestes masses s'acostumen a gestionar totes, tot i l'aparença de boscos poc intervinguts. Observeu com el sotabosc és nul, cas típic dins una fageda. 17.- Fenòmen produït per una allau. L'extensió de l'allau va ser immensa, igual que la força. Observeu que l'area destruïda i l'impacte va ser molt més elevat que qualsevol tallada (per legislació) produïda per l'home. Tots els arbres encarats cap a una orientació és símptoma d'allau i més si s'està a alta muntanya. Tot i ser un fenòmen natural existeix també discrepàncies ja que l'home també pot causar allaus i existeixen zones molt malmeses i irreparables per culpa d'aquests fenòmens, sobretot a alta muntanya i arreu d'Europa. Aquí la fragilitat és molt gran degut als processos d'erosió que pot haver després de l'allau i de la difícil regeneració dels boscos d'alta muntanya. En aquest cas, el regenerat s'ha pogut desenvolupat tot i que (segons comentava un paisà), l'allau es va produïr fa uns 16 anys. A les parts superiors de la muntanya la regeneració encara no s'ha donat.
18.- La fusta morta és molt necessària per la recirculació dels nutrients i fomenta la biodiversitat. No obstant això, en alguns casos pot representar un problema sanitari al augmentar les poblacions d'insectes i patògens. En èpoques de sequera i debilitat del bosc, s'hauria de seguir l'evolució de les poblacions d'aquests insectes i fongs perquè podrien, a més de descomposar els troncs morts, atacar a la resta de la població.
19.- Bon exemple d'evolució natural o propera. Bosc mixte i irregular, com s'aprecia més a dins. A més, també es dóna regeneració cosa que refresca i assegura la continuïtat del bosc.
20.- Exemple d'agalles produïdes per insectes. L'insecte pica la fulla i produeix un tumor en aquesta. Les hormones segregades per l'insecte aconsegueixen destinar els recursos de l'arbre en construïr aquesta estructures on properament hi neixaran nous insectes. D'alguna manera, l'insecte enganya a la planta.
M’ha arribat un opuscle anomenat “L’oli a Mallorca”, com es sol dir en aquests casos, no és el que jo hauria fet, per detalls secundaris que no són el tema d'avui. I com a avís de navegants, no tenc ni idea de com s’ha gestat aquest opuscle ni conec cap col·laborador. Estic parlant del que llegeixo i punt. És senzillament un treball excel·lent, per no defraudar ningú, en tot, ja que és un treball en equip. El text és ni més ni pus que el que s’ha de dir en un cas així, tot i que jo hi veig bastant més, per exemple un prodigi de síntesi, i les fotografies, una aplicació ben profitosa de les noves tecnologies de cap al passat. Supòs que aquest opuscle ja és a totes les escoles on és ben segur que almenys en sabran fer una classe ben instructiva, tot i què dóna per molt més. Però jo encara en faria una edició extra i l’enviaria a totes les dependències on hi ha funcionaris relacionats amb la nostra cultura, natura o patrimoni, i que prenguin nota d’una feina que fusiona ciència i amenitat a parts iguals. I és que la notícia, aquesta vegada, és que es tracta, en principi, d’un opuscle més de l’Administració, en aquest cas del Consell de Mallorca, departament de Medi Ambient. Estàvem acostumats a que es publicàs molta cosa inútil, per un favor nepotista, de vegades malbaratant la bona producció: el típic opuscle que es podrirà en un recó. Doncs no. Avui parlam de l’excepció i propòs una àmplia difusió. I esperem que tengui continuïtat. Després del quadrienni negre de potejar la nostra cultura, en el que pràcticament ens han obligat a confondre cultura amb amollada de coets, destrucció del català amb bilingüisme, parc natural amb paratge artificial i, per acabar, política amb corrupció... Aquí hi ha un fil d’esperança.
Aquest estiu l’amic Carlo Andreoli ens ha enviat aquesta curiosa foto dels jardins del Palau Topkapi a Istanbul, una figuera que viu en un xiprer o d’un xiprer que hostatge una figuera. Jo no sé si això és una forma de simbiosi, un hoste parasitari o ves a saber com se n’ha de dir, sigui com sigui sembla que els dos arbres viuen, creixen i es fan companyia força amigablement. De fet, la figuera te molt poques manies per néixer i créixer en els llocs més insòlits, es troben figueres nascudes en escletxes de murs i parets, entre mig de grans roques, en inhòspits espadats, ...
Ja sé que no hi te res a veure, o potser si, però aquesta fotografia m’ha recordat el vers de Ponç Pons, ‘Sa figuera verda’, per això també us el poso aquí.
·
· Sa figuera verda
He acomplert el meu somni de tenir un solitari terreny verge en el camp. He comprat un poètic paisatge menorquí. Ara faig paret seca i desbrós de brutícia velles tanques que el temps ha florit d'abandó. En el fons el que vull és poder fer-hi versos, lliure, enfora del món. Aquí puc ser un secret eremita salvatge i escriviure tranquil com un nou Thoreau illenc. He penjat uns quants nius per a ocells i he sembrat en filera un camí medieval de xiprers. De moment no escric gaire ni llegesc com abans. Tot el dia llev còdols. Com a mínim dorm bé. No hi ha insomni que valgui. De cruixit, ni em desvetll. Quan em mir adobant amb tendresa la terra, fent paret o cavant, veig profunda i austera la mirada de Tolstoi. Ell va dir que l'ofici d'escriure corromp l'ànima i va fer, per fugir-ne, a estones de pagès. Il·lusos ens servim amb goig de les paraules i al final acabam desvalguts esclaus seus. Cal esser demiürgs. Poesia i poema no són sempre el mateix. Religió, màgia, mística, exercici verbal, constel·lació de signes o missatge formal? Tot és simple i senzill. Ja no cal travessar cap carrer per fugir, com Quasimodo amb versos dins l'abric curt, de casa. Tot està més que dit. El futur d'atzucac que en els murs de marès tenia culs de bòtil s'ha obert camps a través entre tanques d'ullastres. Sé que açò és ser feliç. Podaré les figueres.
A la plaça de l’Ajuntament hi ha uns pebreboners tristos, cadavèrics. L’Ajuntament, a us i costum de bon conrador, a anat a veure “es potecari” a mem que hi troba, i es potecari a dit que això té molt mala cara, que sort si pot arribar a la pròxima remodelació de la plaça. De moment els han coronat, a us i costum de bon conrador, ja que hi havia perill que alguna branca caigués. Ara n’han après, diuen, i en tornar sembraran planta autòctona: lledoners. Al periodista li han dit que fa vint anys aquests arbres es plantaven molt perquè feien bastant d'ombra... pse!
Fa vint anys el pebreboner (Schinus molle), efectivament, es plantava molt, però no perquè era una arbre d'ombra, es plantava perque era una moda beneita, com moltes d’altres, en realitat és un arbustot pèndol, amb la qual cosa, si el posen pels passejos, les branques fan pessigolles al nas i la gent se’n queixa, aleshores les brigades municipals els han d’anar a donar la pallissa habitual. Amb aquestes modes el que passa és que tothom n'abusa i, així, el que teníem com a planta bella en determinats recons del jardí, després es posa en les situacions més calamitoses, i només fan llàstima.
Encarregats grimpaires, politicurts i tècnics infiltrats al gremi veren en el pebreboner la panacea: a la fi havien trobat un altre espàrring: tirat de qualsevol manera aferrava, i encara suportava les pallisses de la brigada municipal. Vint anys després, la majoria d’aquells arbres ja fan llàstima, a part dels que n’han fet sempre.
La robínia petita més cloròtica (enllaç) és d’una filera que substitueix una altra filera de pebreboners que durant 20 anys han tocat els nassos a tothom. Fins i tot empreses que giren milions (en aquest cas és Palma), per a la jardineria no es pensen gastar un duro, aleshores per a l’aparcament
ho heu endevinat. No hi ha com tenir lectors espavil·lats.
Inca rep els turistes amb una desfilada de cadàvers,
cap endins la cosa es suavitza bastant, no és pot dir que sobrin atractius turístics, però aiximateix té uns passejos que hopodrien haver estat, el que passa, com veim a la foto ut supra és que encara hi ha més partidaris de mutilar el patrimoni que no pas de conservar-lo. A la segona o tercera capital de Mallorca no coneixem cap zona verda per destacar.
Però que no siguin tot males vibracions, heus ací “la notícia”:
Los arboles de la plaza de España de Inca, donde se encuentra el Ayuntamiento de la ciudad, se están muriendo lentamente afectados por un hongo parásito. Ayer se tuvo que llevar a cabo una poda de urgencia ante la posibilidad de que las ramas de uno de ellos pudieran quebrarse y herir a algún transeúnte.El micólogo Josep Lleonard Siquier identificó hace unos meses el mal que padecían los árboles. Se trata de un hongo denominado yesquero del pino (Fomitopsis pinicola). La afección por este hongo es peligrosa puesto que el árbol aparenta estar bien de salud y en un momento dado se quiebra. El parásito le ataca el interior. Produce podredumbre de la madera interna y deja paulatinamente hueco al árbol.Plaza céntricaRosa Maria Tarragó, concejala de Servicios municipales, manifestó ayer que "es una lástima que los árboles estén enfermos justamente en la plaza más céntrica de la ciudad y además porque va a ser remodelada dentro de un tiempo". La edil aseguró que intentarán mantener a los árboles hasta que se hagan las obras y luego serán sustituidos por otros autóctonos.Los árboles que desde hace 25 años son la imagen de la emblemática plaza son pimenteros falsos o pebrer bord (Schinus molle).Estos árboles se sembraron mucho en parques y jardines hace unos años debido a que ofrecen bastante sombra. Su porte recuerda al sauce llorón, visto desde lejos. Resulta muy decorativo por el aspecto de sus ramas colgantes, por la belleza de sus racimos de frutos rojos y por sus flores abundantes.
Els Jardins de la Mercè Rodoreda 'Una interpretació amb imatges a través d’una lectura de la seva obra' L’Associació d’amics del Parc de Vallparadís en col·laboració amb l’Ajuntament de Terrassa i el Gremi de Jardiners de Catalunya, organitzen una lectura de textos de la Mercè Rodoreda referits a jardins, plantes i jardineria en general. Aquesta lectura anirà acompanyada d’imatges al·legòriques Data: dijous, 18 de setembre de 2008 Lloc: Sala Auditori del Parc de Vallparadís (sobre la piscina) Hora: 2/4 de 8 de la tarda Després s’aprofitarà, amb tothom qui vulgui, per a xerrar dels "nostres jardins" tot sopant econòmicament. · Plànol per accedir a la Sala del Parc · L’Acte ha estat inscrit per la Comissió organitzadora de l’any Rodoreda
·
·
Els Jardins de la Mercè Rodoreda 'Una interpretació amb imatges a través d’una lectura de la seva obra'
Quan a finals de 2007 comencem a parlar de la possibilitat de retre un homenatge a la Mercè Rodoreda en l’any del centenari del seu naixement i demanem la inclusió d’aquest, dins dels actes que la Comissió del Centenari organitza, no tenim encara molt clara quina seria la nostra contribució. L’estudi portat a terme al llarg d’aquests darrers mesos, rellegint les seves novel·les i alguna biografia, ens ha portat a fer un recull de les descripcions que la Rodoreda feia dels jardins en les seves novel·les i que transcriurem novel·la per novel·la més endavant. No hem volgut cercar la imatge real descrita per la novel·lista i que en algun cas trobaríem a Romanyà de la Selva o en jardins encara existents del barri de Sant Gervasi a Barcelona, em volgut interpretar allò que l’autora ens descriu, allò que quan llegim imaginen. Moltes vegades el què hem llegit ha estat impossible de trobar al món real, però creiem que ens hi hem acostat molt. El nostre treball com a jardiners ha consistit en això; cercar imatges que evoquin els seus jardins, que s’apropin a allò que la nostra ment ens fa imaginar mentre llegim la seva obra. Veurem al llarg del treball com la Mercè Rodoreda coneix molt bé les plantes, com les descriu, com coneix la terra que necessiten i la cura que se n’ha de tenir, al llarg de la seva obra no hi hem trobat errors significatius que calgui citar (des del punt de vista tècnic), si no és a Mirall trencat en la descripció que fa diverses vegades d’un Parthenocissus que ella anomena heura “Al seu darrera, les heures, batudes pel sol ……… a la tardor es tornaven de color de sang”1. Ens va sobtar trobar la següent descripció a la novel·la Mirall trencat: “I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava (el mar) que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner”. Quants jardiners l’any 2008 no li donaríem la raó a la Mercè Rodoreda amb aquesta afirmació, però potser ens farà pensar més quan a Jardí vora el Mar diu: “Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner no se si sabré explicar; no sé explicar, sobretot, coses de delicadesa … I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l’altra.”2. Un detall més de la sensibilitat que trobem als textos de la Rodoreda: “Entrà en el barri de la Torre. Tot estava com abans, com feia anys; tot ple de jardins. En aquella barriada havien edificat poc, encara feia olor d’arbres”3. No som experts en novel·la ni en la vida de la Mercè Rodoreda, per això hem considerat molt important començar transcrivint gairebé literalment la part que magistralment parla dels jardins de la Mercè Rodoreda a la Biografia escrita per al Carme Arnau a “Mercè Rodoreda una biografia” ed. Proa, edicions 62 en la seva segona edició revisada el 2007. La resta de textos que es llegiran provenen de les novel·les de la Mercè Rodoreda i en concret de: • Jardí vora el mar • Mirall trencar • Aloma • El carrer de les Camèlies La recerca bibliogràfica ha estat portada a terme pel Jordi i les fotos són d’ell, del Juanjo i del Xavi. La Núria amb la seva narració ens apropa a allò que la Mercè Rodoreda volia transmetre’ns. Volem agrair a l’IEC com a hereus de la propietat intel·lectual de l’obra de la Mercè Rodoreda, el fet de poder portar a terme aquesta sessió, amb la reproducció parcial de textos de les seves novel8les, que no pretén res més que donar a conèixer una part important de l’obra de la Rodoreda, els seus jardins.
“ …. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner: "un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors"...4.
Terrassa, Barcelona, Vallirana, Viladecans; agost de 2008
1. Mercè Rodoreda a Mirall trencat, IEC, Club editor jove, segona reimpressió Barcelona octubre de 2007 pàgina 153. 2. Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar, IEC, Club editor jove, 1ª edició, Barcelona, setembre de 2007 Pàgina 14. 3. Mercè Rodoreda, Mirall trencat, IEC, Club editor jove, segona reimpressió Barcelona octubre de 2007, pàgina 355. 4. Mercè Rodoreda al Pròleg de Mirall trencat, IEC, Club editor jove, segona reimpressió Barcelona octubre de 2007 pàgina 11.
Denuncien una tala de tamarius al camí que porta a l´estany de Boada
Els agents rurals comuniquen al denunciant que per tallar aquest arbust no cal permís
El propietari de l'estany de Boada, Ramon Fortià, ha denunciat la tala d'una filera d'uns 200 metres de tamariu que es trobaven en un marge del camí que permet accedir fins al bassal. Fortià ha explicat que va posar-se en contacte amb el cos dels Agents Rurals, que en van aixecar acte, si bé li van comentar -segons les paraules del propietari de l'estany- que difícilment es pot sancionar a qui va realitzar la neteja de tamarius ja que, jurídicament, aquest vegetal no és considerat un arbre i, per tant, no es requereix de cap permís per tallar-los. Per la seva banda, l'alcalde de Palau-sator, Joan Sabrià, va manifestar ahir que el camí on es va realitzar la tala és particular i va afegir que tenia coneixement que els propietaris tenien dificultats per transitar-hi amb cotxes o tractors.
Segons Fortià, la tala de tamarius ha afectat un tram d'uns 200 metres i han conservat les freixes.
El propietari de l'estany de Boada, que el va recuperar l'octubre de 2004 en una extensió de dues hectàrees, ha explicat que la setmana passada va anar a fer un volt per aquest espai i es va trobar que el marge arbrat que hi ha al camí d'accés havia quedat net, quasi, ja que tots els tamarius es van talar mentre que es van deixar les freixes. Segons Fortià, aquest marge acollia un gran nombre d'aus, especialment ardeides i dels tamarius tallats n'hi havia que tenien uns 40 centímetres de diàmatre i sis metres d'alçada. Una tala "inexplicable" per Fortià i es preguntava si era necessària aquesta mesura perquè hi passin màquines que han de treballar el camp.
L'estany i, a l'esquerra, el camí d'accés, amb els tamarius sense talar.
Ramon Fortià va posar el cas enconeixement dels agents rurals que li van comentar que no es requereix cap permís per talar tamarius -tot el contrari de les freixes, que sí són considerades com a arbres, i que no s'han talat-. Tot i això, van comunicar-li que provarien d'esbrinar qui va ser, tot i que no és sancionable.
L'alcalde va comentar, però, que el camí és privat i l'Ajuntament no hi pot entrar en si els propietaris volen o no talar els tamarius i si les màquines hi passen bé o no.
Carles Torramadé DdG. 13.09.2008
· Article publicat a Diairi de Girona el 13.09.2008
Diga’m com t’ha anat aquets darrers anys, Roca guapa, pots? Tu, me pots xerrar? T’ha agradat retrobar-te amb tants visitants? Roca guapa, pots? Tu, me pots mostrar fotos de quan eres jove? Despullada i poc famosa?
Diga-m´ho: No t’agrada aquest vestit que ja mostra els descosits? Ja fa temps que te ve petit. No t’agrada es pentinat? Trobes que massa t’han tallat ses trunyelles de Tamarell salat... ... que mostraves a ses cales... diga-m´ho. Diga’m si ara t’engronses just per la mar. Roca guapa, pots! Tu pots aguantar! De Ses Païses d’Artà fins a sa ciutat, roca guapa, saps? Molts doblers gastats en maquillatge redundant, massa artificial, jo vull fer una passa endavant!
No t’agrada aquest vestit que ja mostra els descosits? Ja fa temps que te ve petit. No t’agrada es pentinat? Trobes que massa t’han tallat ses trunyelles de Tamarell salat...
No t’agrada aquest vestit que ja mostra els descosits? Ja fa temps que te ve petit. No t’agrada es pentinat? Trobes que massa t’han tallat ses trunyelles de Tamarell salat... ... que mostraves a ses cales... diga-m´ho.
No t’agrada aquest vestit que ja mostra els descosits? Ja fa temps que te ve petit. No t’agrada es pentinat? Trobes que massa t’han tallat ses trunyelles de Tamarell salat...
En el marc de les activitats vinculades al 21 de setembre, Dia Internacional contra els Monocultius d’Arbres, estam fent circular la següent Declaració de professionals i estudiants forestals, que enforteixen les posicions de les comunitats locals en lluita contra aquests monocultius. Fem per tant una crida als professionals i estudiants forestals que comparteixen aquesta posició a adherir-se a la mateixa.
Els monocultius d’arbres no són boscs Declaració de professionals i estudiants forestals 2008.
A nivell de tot el món els governs estan promovent activament l’expansió de monocultius d’arbres a gran escala, a pesar dels greus impactes socials i ambientals ja constatats a les plantacions existents. Qui impulsen aquest model afirmen que les plantacions són boscs, la qual cosa no és certa. Les plantacions no són boscs. Malauradament, molts dels nostres col•legues forestals donen suport a aquest model i les nostres institucions d’ensenyança continuen preparant noves generacions de professionals forestals formats per a perpetuar i ampliar aquest tipus de model forestal que pretén veure boscs on no hi són.
És per això que consideram necessari afirmar públicament, no només que els monocultius d’arbres no són boscs, sinó que tals plantacions provoquen o han provocat la destrucció dels nostres boscs natius i d’altres ecosistemes igualment valuosos que substitueixen.
A tot el món, qui coneixen millor aquest tema són les poblacions locals que sofreixen directament els impactes, tals com:
- Pèrdua de biodiversitat (aliments, medicines, llenya, materials per a vivenda, artesanies, entre altres) - Alteració del cicle hidrològic, que resulta tant a la disminució i esgotament de fonts d’aigua, així com l’augment de les inundacions i desllissaments. - Disminució de la producció d’aliments. - Degradació de sòls. - Pèrdua de cultures indígenes i tradicionals depenents dels ecosistemes originals. - Conflictes amb empreses forestals sobre tinència de la terra a territoris indígenes i d’altres comunitats tradicionals. - Disminució de fonts de llocs de treball a zones de tradició agropecuaria. - Expulsió de la població rural. - Deteriorament del paisatge a zones turístiques.
És per això que els professionals forestals que aspiram a la conservació dels boscs i que reconeixem els drets bàsics dels pobles que allà habiten hem de posar-nos del costat de qui vertaderament defensen els boscs –les comunitats locals- i oposar-nos a l’expansió d’aquests monocultius.
Volem ressaltar que aquest procés no s’inicia avui, sinó que va tenir el seu punt de partida a Porto Alegre, durant el Fòrum Social Mundial 2005. Allà un grup d’estudiants i professionals acordarem en la necessitat de “una altra formació forestal relacionada amb una forma diferent de veure el món, a la qual els boscos no siguin vistos simplement com a fusta sinó com el que són: ecosistemes diversos de flora, fauna i pobles dels boscos”. Com a part d’aquesta línia de pensament, els participants ens manifestam clarament “en contra de la implantació d’extensos monocultius o grans plantacions homogènies d’arbres”.
En aquest marc, fem doncs avui una crida a estudiants i professionals forestals a adherir-se a la present declaració i a iniciar un procés, dins i fora dels centres d’estudi, que permeti que als qui ingresam a aquesta professió podem fer el que en aquest moment pensam que feríem: defensar els boscos i els pobles que depenen dels mateixos.
Gràcies al magnífic article “Garroves, garrovers i ADSL” de Rafel Mas i al comentari que hi ha deixat en Vallaí, hem descobert la cançó “L'olor a garrofa” de Remigi Palmero.
Remigi Palmero, cantant i guitarrista valencià, és un dels pioners de l'anomenat rock mediterrani dels anys 70 i 80. La cançó “L'olor a garrofa” pertany a l’àlbum “Humitat relativa”, editat l’any 1979 per Puput-Zafiro. Aquest àlbum ha estat considerat per a molta gent com una peça fonamental del rock mediterrani, ‘un disc imprescindible’, ‘un magnífic LP’, ‘un disc d'una bellesa descomunal que no he pogut deixar d'escoltar-lo durant hores’. “Humitat relativa” ha estat inclòs a la llista dels 50 millors discos del pop espanyol publicada per la revista especialitzada EFE-EME i a la llista dels 100 millors discos del rock català i la cançó publicada per la revista especialitzada Enderrock.
Tal com ens recomanava en Vallaí, hem buscat a la xarxa i hem trobat la cançó "L'Olor a garrofa" de l’àlbum editat l’any 1979 i també un vídeo amb aquesta cançó d’una actuació de Remigi Palmero al Teatre del Raval de Gandia en la Intercomarcal Cabotista l'1 d'Abril de 2.007. Troballes que posem en aquesta pàgina per tal que tothom pugui gaudir i delectar-se amb aquesta “olor de garrofa”.
·
"L'Olor a garrofa" de Remigi Palmero, del disc “Humitat relativa” editat l’any 1979. · ·
Remigi Palmero "L'Olor a Garrofa". Actuació al Teatre del Raval de Gandia en la Intercomarcal Cabotista l'1 d'Abril de 2.007 ·
Tala de pins a Andratx Plany pels pins que tallen avui darrera d´una construcció il·legal dins ANEI a les muntanyes del Coll Baix del Port d´Andratx. Tanc bé ca meva per a no sentir el renou de les motor-serres, instruments ara del mal de la corrupció i de la irresponsabilitat. Em dol el que passa a dos-cents metres d´aquí. Maten els pins i em fereixen per dintre. Estan també trepitjant la memòria dels meus avantpassats i de les persones que visqueren aquí. He fet el que he pogut per salvar aquests arbres. Per cada pi que cau s´en va un bocí de la nostra ànima i del nostre ànim i de Mallorca i de les Illes i de l´Estat Espanyol i de la democràcia per la qual tants suspiraren i lluitaren, i del nostre futur. Fereixen la roca, maten els arbres. Pobre Serreta de Tramuntana, qui et protegirà del mal?
A una covassa perduda a Muntanya, que és com anomenaven a la Serra de Tramuntana els pagesos, la Trompera fràgil atalaiava la mar sobre el carritxar engrogueït. La banda sonora, un Xorrec i un Passaforadí. La seva companyonia una catifa de Blens de frare, amb vigor de cagaió de cabra. Les seves ninetes petites: prop dels degotissos, alegrant amb les seves flors, la Barba d’ermità; i en les planures la rabiosa i sulla Ortiga de Muntanya. La Trompera, amb una munió de germanes siameses, prova de fer bardissa, però deixa pas al cabrum que pot sestar a l’ombra i deixar cagaions per tota la família. Amb aquest regal, tothom anirà esponerós i blau.
La Trompera vella, la padrina, atrevida ella, s’enfila pel roquissar. Arrela en una esquerda i diu que vol ser un arbre. Els seus extrems s’espatllen fàcilment, però el seu cos és dur com la pedra. I tal com a les persones, la fusta morta, en el seu interior, és la que la mantén dreta i desafiant a les ventades de la Costa Brava mallorquina.
Glossari: Trompera fràgil: Ephedra fragilis Blens de frare: Phlomis italica La barba d’ermità: Cymbalaria aequitriloba Ortiga de Muntanya:Urtica bianorii Passaforadí: Troglodytes troglodytes Xorrec: Sylvia balearica
Dades d’interès: Nom de la covassa: conegut però no desvetllat aquí. Situació de la covassa: en algún indret de Tramuntana mirant cap a la mar blava.
En relació al Dia Internacional contra els Monocultius d’Arbres, tenim el gust d’anunciar-vos que hem creat una secció especial a la pàgina del Moviment Mundial per els Boscos, WRM, amb l’objecte de facilitar l’accés a les eines que hem preparat i o seleccionat com una de les activitats que es portaran a terme en distintes parts del món el proper 21 de setembre.
En entrar a la portada de la pàgina web del WRM, la direcció de la qual és:
www.wrm.org.uy/inicio.html veuran un cartell que anuncia el Dia Internacional. Si entren en aquesta secció del lloc, veuran diferents materials: des de vídeos a cartells, així com també presentacions realitzades en power point, un comunitat de premsa, el Butlletí especial de l’WRM enfocat a la dat i algunes coses més.
Els encoratgem i convidam a visitar dita secció i baixar des d’allà qualsevol dels materials que vostès considerin puguin ser útils per a les activitats que estan planificant. Si tenen problemes en accedir a internet, comuniqui’s amb nosaltres i els enviarem aquesta informació directament.
No dubtin en fer-nos arribar tot aquell material que vostès hagin creat i que vulguin compartir amb la resta del món.
L’estudi dels arbres i les fustes de Catalunya. Aplicacions de la dendrologia.
Dates 20 i 21 de setembre de 2008
Professorat RAQUEL CARRERAS RIVERY, doctora en biologia, especialista en conservació i identificació de la fusta EVARIST MARCH I SARLAT, Botànic.
Programa Dissabte 9 h. Presentació 9.30 - 11 h. Classe teòrica. Fonaments sobre l’estructura de la fusta. 11.20 - 11.40 h. Descans 11.40 - 14 h. Classe teòrica. Caràcters macroscòpics i microscòpics de la fusta. 14 - 15 h. Dinar al camp. 15 - 18 h. Sortida de camp per a identificar i recol·lectar material d’anàlisi. * 18 - 19.30 h. Classe teòric - pràctica. Caràcters d’identificació de la fusta dels principals gèneres i espècies d’arbres de Catalunya. **
Diumenge 9 - 14 h. Sortida de camp per a reconèixer noves espècies. 14 - 15.30 h. Dinar. 15.30 - 17 h. Conclusions i cloenda.
* Al llarg de la sortida s’inclouran les explicacions teòriques referent als temes: caràcters morfològics, distribució i ecologia de les principals famílies, gèneres i espècies d’arbres de Catalunya.
Cal que porteu Fulles d’afaitar, “cutter” o bisturí, lupa de 10 augments (contafils) o si se’n disposa microscopi de butxaca (de 30 a 60X).
Lloc de trobada Masia Rural Can Pica (Veïnat d'Hortsavinyà, 4; Tordera), a les 9 del matí. Informació i preinscripció
Secretaria de la ICHN (carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona), de dilluns a divendres, de 12 a 14 h. Demaneu per Isabel Munujos. Tel.: 933 248 582; fax: 932 701 180; a/e: ichn@iec.cat.
Avui divendres dia 12, a les 11 del matí, 'Amics arbres · Arbres amics' estarà al darrer programa de "A l'ombra de 4 arbres" de Ràdio4. Les freqüències de Ràdio4 a Catalunya són: 87.9, 88.8, 90.6, 90.7, 93.3, 93.7, 100.8, 102.3, 102.6, 103.0, 104.9, 106.2, 106.3, 106.6, 106.9.
La ràdio a l'ombra aquest estiu a Ràdio 4. Dirigit i presentat per Andreu Viñas, ens conviden a creuar la porta d’aquest jardí en el qual es situen cada dia. Sota l’ombra dels arbres d’un bosc natural, lliure de barreres i peatges, sense especulació urbanística, sense cues ni sales d’espera, sense taxes extres per excès d’equipatge, sense aditius ni conservants… s'esforcen en compartir i apendre alguna cosa nova cada dia i millorar el nostre planeta. A l’ombra de 4 arbres es l’únic programa de ràdio que planta un arbre diferent cada dia.
El GOB demana que no s'autoritzin nous camps de golf a Mallorca
El GOB ha presentat avui el seu informe "El camps de golf a Mallorca. Estiu 2008", en què l’organització ecologista fa un repàs de l’impacte d’aquesta infraestructura sobre el territori. L’entitat considera que Mallorca ja té prou camps de golf i que cal preservar les àrees rurals i els recursos hídrics per damunt de projectes que destrueixen i hipotequen el territori. L’informe inclou informació actualitzada i mapes sobre els camps de golf existents, els projectes en marxa i els canvis en la normativa. Així mateix presenta informació detallada dels seus impactes, tant des del punt de vista territorial i paisatgístic (amenaça a àrees rurals, destrucció d’espais naturals, il·legalitats associades a aquests tipus de projectes..) com des del punt de vista dels recursos hídrics.
El GOB constata que a Mallorca hi ha 23 camps de golf en funcionament i 11 més en tramitació o construcció i afirma són més que suficients per a absorbir la demanda. L’entitat considera que és el moment de revisar els projectes que, encara a dia d’avui, representen importants amenaces al medi natural. El GOB se felicita de la derogació de la Llei de Camps de Golf de 1988, a través de la Llei 1/2008 de Mesures Urgents de Desenvolupament Urbanístic Sostenible, fet de cabdal importància perquè a partir d’ara els camps de golf que es projectin no podran dur associada cap tipus d’oferta complementària turística o residencial. També considera positiva la denegació de les declaracions d’interès general dels camps de golf de Son Real (Santa Margalida) i Es Pujol (Santanyí).
El GOB denuncia els nous projectes en marxa, com el de Son Bosc, amb indicis d’il·legalitats en la seva tramitació. Amb l’excusa de ser un camp de golf sense oferta complementària, aquest projecte esdevé una de les majors amenaces per a l’equilibri ecològic i la preservació de la biodiversitat del Parc Natural de s’Albufera. També hi ha projectes en tramitació que amenacen espais naturals o àrees rurals ben conservades, com el de Son Aversó (Son Sardina), que suposaria la desfiguració d’una àrea rurals ben conservada, i Son Claret (Calvià), un projecte que es pretén ubicar en una zona ARIP annexa a l’ANEI de la Serra de Tramuntana. El GOB proposa diverses mesures per aturar la construcció de nous camps de golf. Entre elles hi ha la modificació del PTM (actualment en exposició pública) amb l’objectiu d’eliminar la proposta de construcció de nous camps de golf o l’ampliació dels existents amb l’argument de "l’equilibri territorial de l’oferta"; la no autorització i no construcció de nous camps; fer complir l’obligació de regar sempre amb aigua depurada; clausurar els que reguen amb aigua de pou; i estudiar la desaparició d’aquells que no compleixin cap funció. L’informe es pot consultar a:
La setmana passada vaig dedicar unes quantes estones d’oci a agafar garroves. A ca nostra tenim uns pocs garrovers i cada any carreguen amb un bon esplet d’aquestes lleguminoses.
La garrova tal com l’ametlla ha deixat de ser un negoci amb el que mantenir una finca i s’ha convertit amb una desgràcia i un maldecap pel que té arbres. La garrova es paga enguany a 30 cèntims d’euro el quilogram i l’ametlla pelada (amb closca) a 45 cèntims. Si un calcula les hores de feina, combustible i esforços, els comptes no quadren.
Per sort, no és una PDA
El germà d’un “amic coral ferm” meu un dia em va veure aplegant garroves, a la gitzoneta, baix un d’aquests magnífics arbres. No em va dir res, només demanà a veure meam que feia, i li vaig explicar que les agafava i les duia a la cooperativa agrícola. Al dia següent el meu amic em deia que el seu germà havia dit que si jo ho “necessitava”, podia agafar les seves (que per cert queden cada any fora collir). L’anecdota va ser graciosa. La cosa no està per llençar coets, però de moment anam pagant l’hipoteca i de moment no tenc la necessitat de fer hores extres aplegant garroves, em basta amb la meva feina per anar tirant. Al final, com diuen en bon mallorquí, quan aplec les garroves, “em surt més cara la corda que el bou” i faig l'anomenat "negoci de madò Coloma".
Tira-tira, no frissam...
Llavors, per què ho faig?
...perquè és una excusa genial per asseure’m sobre la terra i entrar amb contacte amb ella, per omplir-me les ungles de negror i les cames de morenor terrossera. ...perquè m’envaeix un record genètic-atàvic que em fa sentir fora d’aquesta època, em trasllada dècades enrera. Només em separen 2 generacions de les feines al camp, el meu padrí per part de pare era pagès i mon pare va mamar del camp fins als 9 anys, i això ha de quedar aferrat pels gens. ...perquè el fet de veure una assolada de garroves em fa mal al cor, fins i tot quan l’arbre o arbres en qüestió no són meus. ...perquè per mi és una mena d’exercici de Ioga modificat que em permet alliberar la ment i encara que em deixi els músculs del coll i del panxell de la cama destrossats, em deixa una sensació increïble de satisfacció al cos, i em fa sentir que som feiner. ...perquè és un exercici de gratitud cap a l’arbre que any rera any inverteix la seva energia en donar aquest fruit. Si l’ignoram estam fent un fei a la mare natura. ...perquè és una actitud de respecte cap a la terra, a l’arbre i les seves arrels i a les nostres arrels. En definitiva, una acció de respecte cap al que som. Després de la guerra civil, hi va haver qui va haver de menjar garroves per sobreviure, d’això ja pocs s’enrecorden. ...perquè és una situació en la que estic indefens a l’alçada de la llengua dels meus cans i ho tenen fàcil per llepar-me la cara. De vegades, amb les presses, no els dedic el temps que es mereixen, com a bons amics que són.
En Brúfol també ajuda...les tasta
...perquè l’olor que deixen les garroves al cotxe ho impregnen tot i dura varis dies, això m’agrada.
...perquè el garrover no té ADSL (gràcies Jaume "Sentes" de Felanitx per poder robar-te la frase), i perquè m'estim més tenir una grapada de garroves a la ma que una PDA.
Cent milions de persones en risc de caure a la pobresa
A rel de les actuacions de les multinacionals, els governs adeptes al neoliberalisme i el duo BM/FMI, les existències de cereals estan en el nivell més baix des de fa 25 anys.
Les grans empreses privades dels negocis agraris van aconseguir que els governs d'EEUU i la UE subvencionessin la indústria dels «agrocarburants». «És un crim contra la humanitat la conversió dels cultius alimentaris en cultius destinats a cremar en forma de biocarburants»
Damien MILLET i Eric TOUSSAINT, del Centre per a la cancel•lació del Deute del Tercer Món (CADTM)
Els autors d'aquest article exposen clarament quines són les raons de l'actual crisi alimentària en el nostre planeta. Més enllà del canvi climàtic o del «despertar» de la Índia i Xina, responsabilitzen a l'actual sistema econòmic globalitzat de posar davant els interessos financers al dret a l'alimentació de totes les persones.
L’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans estipula que «Tota persona té dret a un nivell de vida suficient per a garantir la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment per a l'alimentació, el vestit, l'allotjament, la sanitat i els serveis socials bàsics». El fort augment del preu dels aliments bàsics, especialment important en el primer semestre de 2008, amenaça directament la supervivència de centenars de milions de persones.
El dret a l'alimentació, ja seriosament maltractat per decennis de receptes neoliberals, està més amenaçat encara.Després d'un descens molt important dels preus dels béns primaris -matèries primeres i aliments- durant més de vint anys, en el segon semestre de 2001 la tendència va donar un tomb. En primer lloc en el sector energètic i dels metalls; a continuació, la pujada dels preus va atacar als productes alimentaris. Les pujades van ser desorbitades. Entre 2007 i 2008, en un any, els preus de l'arròs i el blat es van duplicar i el del blat de moro va pujar més d'un terç. D'un cop, el 27 de març de 2008, el preu de l'arròs, que és l'aliment bàsic de la meitat de la població mundial, va pujar un 31%. El 2008, la factura de cereals augmentarà un 56%, després d'una pujada del 37% en 2007. El barril de petroli va arribar a 146 dòlars al juliol de 2008; la unça d'or, a 1.000 dòlars al març de 2008; i el celemí de blat de moro, a 7,5 dòlars al juny de 2008; marques que il•lustren la tendència de gairebé totes les matèries primeres.
Arran de les actuacions simultànies de les multinacionals dels negocis agraris, els governs adeptes al neoliberalisme i el duo BM/FMI, les existències de cereals van arribar al nivell més baix des de fa un quart segle. El 2008, davant el risc de perdre els seus romanents, alguns països productors van limitar o fins i tot van detenir les seves exportacions, com Rússia amb els cereals o Tailàndia amb l'arròs, perquè la producció romangui en el mercat nacional. El preu d'el menjar va pujar escandalosament. A més de trenta països, de Filipines a Egipte i Burkina Faso, d'Haití a Iemen i Senegal, passant per Mèxic, les poblacions es van llançar als carrers per a cridar la seu ràbia i les vagues generals es van multiplicar.
Les explicacions que s'exposen, sovint es presenten de manera efectiva: irregularitats climàtiques que redueixen la producció de cereals a Austràlia i Ucraïna, brutal augment del preu el petroli que repercuteix en els transports i per tant a les mercaderies, o també la demanda creixent de la Xina i l'Índia (el que explica per què els productes poc desitjats per aquests dos països, com el cacao, no han experimentat la mateixa pujada de preus). Però molts comentaristes han rebutjat qüestionar el context econòmic en el qual es produeixen aquests fenòmens. Així, Louis Michel, comissari europeu responsable del desenvolupament i l'ajuda humanitària, temia, sobretot, «un autèntic terratrèmol econòmic i humanitari» a Àfrica. L'expressió és ambigua, ja que la imatge del terratrèmol es refereix a una catàstrofe natural que ens sobrepassa i redimeix massa fàcilment a una sèrie de responsables.
També, massa sovint, es subestimen altres tres explicacions referent a això:
Primera. Enfront d'un preu dels cereals històricament baix fins a 2005, les grans empreses privades dels negocis agraris van aconseguir que els governs d'Estats Units i la Unió Europea subvencionessin la indústria dels «agrocarburants».
Aquestes grans empreses volien guanyar en dos fronts: venent els seus cereals més cars i rendibilitzant la producció de biocombustibles. I ho han aconseguit. Com van actuar? Es van basar en la següent hipòtesi: el que el petroli impedirà fer dintre d'alguns decennis (a causa de la reducció de les reserves disponibles), la soia, la remolatxa (convertides en biodiesel), els cereals o la canya de sucre (transformats en etanol) haurien d'estar en condicions de permetre'l. Per tant, van demanar a les autoritats públiques que assignessin subvencions perquè l'onerosa producció de biocombustibles es tornés rendible. Washington, la Comissió Europea (Brussel•les) i altres capitals europees van acceptar amb el pretext de garantir la seguretat energètica dels seus països o regions. [Assenyalem, una vegada més, la «política de el doble raser»: per a garantir la seguretat energètica, els governs del Nord no dubten a subvencionar la indústria privada, mentre que -a través del Banc Mundial, el FMI i l'OMC- neguen el dret dels governs del Sud a subvencionar als seus productors locals, tant en agricultura com a la indústria].
Aquesta política de subvencions va desviar cap a la indústria dels agrocombustibles grans quantitats de productes agrícoles essencials per a l'alimentació. Per exemple, 100 milions de tones de cereals es van excloure del sector alimentari el 2007. L'oferta va disminuir de forma important i els preus es van disparar. De la mateixa manera, terres destinades a la producció d'aliments es van reconvertir en terres de cultiu per a agrocombustibles. Això també disminueix l'oferta de productes alimentaris i fa que pugin els preus. En resum, per a satisfer els interessos de grans societats privades que volen desenvolupar la producció de biocombustibles, es va decidir arrambar amb produccions agrícoles que el món necessita per a alimentar-se.
Fins i tot les institucions internacionals es van alarmar per la situació. Un informe del Banc Mundial considerava que els desordres climàtics i la demanda creixent d'Àsia van tenir menys impacte. En canvi, segons aquest informe, el desenvolupament dels agrocombustibles va originar un alça dels preus dels aliments del 75% entre 2002 i febrer de 2008, sobre el 140% de pujada global, mentre que la pujada dels preus de l'energia i els abonaments només és responsable d'un 15%. Aquesta estimació és molt més elevada que el 3% anunciat per l'Administració nord-americana. Segons el Banc Mundial, aquest esclat dels preus ja hauria costat 324.000 milions de dòlars als consumidors dels països pobres i podria enfonsar a 105 milions més de persones en la pobresa (Veure www.cadtm.org/ spip.php?article3518).
Aquest informe afirma que «la producció de biocarburants va desordenar el mercat dels productes alimentaris de tres maneres principalment: en primer lloc, [la demanda de biocarburants] orienta la producció de blat cap a l’etanol i no cap a l'alimentació; a continuació, actualment gairebé un terç del blat de moro que es produeix als Estats Units s'utilitza per a la producció d’etanol i al voltant de la meitat dels olis vegetals (colza, girasol i altres) per a biodiesel; i, finalment, aquesta dinàmica alcista va atreure l'especulació sobre els cereals». Per a no contrariar al president Bush, el Banc Mundial no va publicar l'informe. Una filtració de la premsa va permetre que es conegués (veure «Secret report: biofuel caused food crisi» (Informe secret: el biocombustible responsable de la crisi alimentària) «The Guardian», 4 de juliol de 2008, www.guardian.co. uk/environment/2008/jul/03/biofuels.renewableenergy).
«És un crim contra la humanitat la conversió dels cultius alimentaris en cultius energètics destinats a cremar en forma de biocarburantes» (Jean Ziegler, llavors Ponent de l'ONU sobre el Dret a l'alimentació, octubre de 2007) Alguns dies després, l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) publicava, al seu torn, un informe que proposava una moratòria sobre els agrocombustibles i una reestructuració total de les polítiques en la matèria, alhora que estigmatitzava l'alt cost dels combustibles d'origen vegetal i el seu dubtós benefici mediambiental [veure informe OCDE, «Évaluation économique donis politiques de soutien aux biocarburants», 16 de juliol de 2008, www.oecd.org/ dataoecd/20/14/41008804.pdf]. L'OCDE fins i tot assenyalava que «les noves iniciatives polítiques no fan més que agreujar els problemes existents», ja que els preus agrícoles pugen i augmenten el risc de fam per a les poblacions més pobres dels països en desenvolupament. Malgrat tot, les previsions assenyalen una duplicació de la producció d’agrocombustibles en els pròxims deu anys.
«El desenvolupament i l'expansió del sector dels biocarburants contribuiran a l'alça dels preus dels productes alimentaris a mitjà termini i a l'augment de la inseguretat alimentària dels sectors de població més desfavorits dels països en desenvolupament» (OCDE) [«L'OCDE, molt crítica amb els biocarburantes, promou una moratòria», despatx AFP, 16 de juliol de 2008].
Segona. L'especulació sobre els productes agrícoles va ser molt forta el 2007 i 2008, accentuant un fenomen que va començar a principis dels anys 2000 després de l'esclat de la bombolla d'Internet.
Després de la crisi de les subprimes, que va explotar als Estats Units durant l'estiu de 2007, els inversors institucionals (anomenats en francès «zinzins») es van retirar progressivament del mercat dels deutes construït de forma especulativa a partir del sector dels béns immobles nord-americans i es van fixar en el sector dels productes agrícoles i hidrocarburs com probable bastidor d'interessants beneficis [Els principals inversors institucionals són els fons de pensions, les societats d'assegurances i els bancs; disposen de 60 bilions de dòlars que col•loquen on és més rendible. També són molt actius els hedge funds (fons especulatius lliures), que poden mobilitzar 1,5 bilions de dòlars]. Així compren les futures collites de productes agrícoles a les Borses de Chicago i Kansas City, que són les principals borses mundials on s'especula amb els cereals.
De la mateixa forma, a altres Borses de matèries primeres compren les futures produccions de petroli i gas especulant amb la pujada.
És a dir, els mateixos que van provocar la crisi als EEUU amb la seva avarícia, especialment aprofitant la credulitat de famílies poc solvents que pretenien convertir-se en propietàries d'un habitatge (el mercat de les subprimes), van jugar un paper molt actiu en la forta pujada dels preus dels hidrocarburs i productes agrícoles. D'aquí l'extrema importància de qüestionar la omnipotència dels mercats financers.
Tercera. Els països en desenvolupament estan especialment desprotegits davant la crisi alimentària, ja que les polítiques imposades pel FMI i el Banc Mundial des de la crisi del deute els han privat de la protecció imprescindible.Reducció de les superfícies destinades a cultius alimentaris i especialització en un o dos productes per a l'exportació, desaparició dels sistemes d'estabilització dels preus, abandó de l'autosuficiència de cereals, reducció de les reserves de cereals, debilitament de les economies per una extrema dependència de les evolucions dels mercats mundials, forta reducció dels pressupostos socials, supressió de les subvencions als productes bàsics, obertura dels mercats i obertura a la competència injusta dels petits productors locals contra societats multinacionals... Mestres en l'art del escamoteig, les institucions qüestionades reconeixen alguns errors per a romandre millor en el centre del joc internacional. Però un tímid mea culpa en un informe semiconfidencial no pot ser suficient, ja que van cometre el crim d'imposar un model econòmic que, de forma deliberada, va privar a les poblacions pobres de les proteccions imprescindibles i les va deixar a la mercè de la cobdícia dels especuladors més salvatges. Lluny de preocupar-se per la misèria galopant que contribueix a estendre, el Banc Mundial sembla preocupat, sobretot, pels desordres socials que podrien amenaçar la globalització neoliberal que, per la seva pròpia estructura, genera pobresa, desigualtats i corrupció, i impedeix qualsevol forma de sobirania alimentària.
L'orientació proposada des de fa anys per Via Camperola, organització internacional dels moviments camperols, constitueix una resposta a la crisi: «Per a garantir la independència i la sobirania alimentària de tots els pobles del món, és fonamental que els aliments es produeixin en el marc de sistemes de producció diversificats, de base camperola. La sobirania alimentària és el dret de tots els pobles a definir les seves pròpies polítiques agrícoles i, quant a alimentació, a protegir i regular la producció agrícola nacional i el mercat intern amb la finalitat d'assolir objectius sostenibles, decidir en quina mesura busquen l'autosuficiència sense desfer-se dels seus excedents en tercers països practicant el dúmping. [...] No ha de prevaler el comerç internacional sobre els criteris socials, mediambientals, culturals o de desenvolupament» (Via Camperola)[Via Camperola, Rafael Díaz-Salazar, Justícia Global. Les alternatives dels moviments del Fòrum de Porto Alegre , Icaria editorial i Intermón Oxfam, 2002, p. 87 i 90].Traduït per Caty R. Caty R. pertany als col•lectius de Rebel•lió, Cubadebate i Tlaxcala.
Periòdicament, amb motiu de reunions o cimeres d'organismes internacionals o països rics, sona la veu d'alarma respecte a la tràgica situació de misèria de bona part dels habitants del planeta. La fam, les malalties, els desastres ecològics són calamitats amb les quals aquests han de conviure. I aquesta situació, que aquests organismes i països una vegada i una altra es comprometen a afrontar, persisteix com si fos inevitable i, en escoltar els líders i als responsables econòmics mundials, fa l'efecte que hagués sorgit perquè sí, o de la mateixa manera que s'origina un huracà o un aiguat. I no és casualitat que la retòrica d'aquells condueixi a associar-la amb aquests fenòmens naturals, tenint en compte que a ningú se’l sol fer responsable d'ells.
La brutal pujada dels preus dels darrers anys ha desembocat enguany en el perill de mort per inanició de centenars de milions de persones. Primer van ser el petroli i els metalls, i posteriorment els aliments bàsics. Els preus de productes com el blat i l'arròs es van duplicar en un any. A les explicacions que sobre les causes d'aquesta desmesurada pujada de preus ofereixen els «experts» no acostumen a donar dades falses, però sí a ocultar-ne algunes, les més aclaridores, i evitar que surtin a la llum responsabilitats. La disminució de la producció de cereals, de països que n’abasteixen, a causa de irregularitats climàtiques, l'augment del preu del petroli i, per tant, del transport i, en conseqüència, de la pròpia mercaderia o la cada vegada major demanda de països asiàtics, especialment Xinesa i Índia, són, efectivament, causes de l'alça dels preus dels aliments.
Ara bé, les grans empreses del sector no estan al marge d'aquesta alça, atès que la seva aposta va ser encarir els cereals i assolir que els governs d'Estats Units i la Unió Europea subvencionessin la producció de agrocombustibles amb el «noble» objectiu de garantir el proveïment d'energia d'aquests països. La conseqüència immediata, més devastadora que el clima que limita la producció de cereals a Ucraïna, va ser la utilització de gran part de productes alimentaris bàsics a la indústria dels agrocombustibles, amb la consegüent notable disminució de l'oferta i la no menys notable pujada dels preus. El propi Banc Mundial es va fer ressò d'aquesta lamentable constatació, si bé no va arribar a publicar el seu informe, deixant constància dels seus bons serveis, els quals presta al seu amo nord-americà.
Aquestes són les prioritats del món desenvolupat, capitalista, que crea multitud d'associacions humanitàries per, amb la seva almoina, justificar la seva inacció enfront de les catàstrofes humanes, que gosa anomenar-se solidari mentre no té la més mínima voluntat de solucionar un enorme problema perquè, en primer, lloc, aquest li procura suculents negocis, i els governs dels quals participen i subvencionen la rapinya amb diners públics.
Però hi ha més factors que intervenen en la pujada de preus dels aliments, igualment relacionats amb la manca d'escrúpols, com és l'especulació, en aquest cas a costa de l'única possessió, la vida, per una part important de la Humanitat. Especulació procedent del sector immobiliari quan va començar la crisi de les hipoteques subprime. I resulta inevitable l'observació que tant en un sector com a l'altre, a l'immobiliari com a l'agrari, s'especula amb els drets de les persones, drets que se suposa haurien d'estar garantits, tal com proclama la Declaració Universal dels Drets Humans.
Neoliberalisme o riquesa a costa de pobresa i mort de molts
Mentre, organismes com El Banc Mundial i el FMI posen traves al desenvolupament dels països més empobrits, fent competir a petits productors contra multinacionals, limitant i fins i tot anul•lant la capacitat d’autoabastiment, creant-los una dependència absoluta dels mercats mundials. La pobresa, la fam, les malalties de tants i tants éssers humans són una terrible realitat, més o menys llunyana geogràficament, que de tant en tant es cola per la finestra del televisor o de la premsa per a pertorbar la tranquil•litat de les llars on l'experiència de fam no va més enllà d'un dejuni ocasional per prescripció mèdica.
Però, en efecte, no són un desastre natural, sinó alguna cosa pitjor, provocat, consentit i afavorit per governs que consideren persones il•legals a qui fugint de tanta misèria els tanquen les portes i creen lleis per a castigar a qui tingui la gosadia d'intentar salvar-se i salvar als seus. Per descomptat que hi ha alternativa per a evitar aquest tipus de catàstrofes humanitàries, i són les pròpies organitzacions camperoles qui la propugnen. La sobirania alimentària, que assegura l'autosuficiència, les evitaria, però per a això és indispensable la producció d'aliments en sistemes de diversificació. No obstant això, els organismes que diuen ajudar als països empobrits, els imposen un sistema econòmic que facilita aquesta rapinya i les seves tràgiques conseqüències. Aquesta és la cara que el neoliberalisme intenta no mostrar, però la més real.
Hi ha unes imatges de 1936 que molts deveu haver vist. Acaba de guanyar les eleccions el Front d'Esquerres i Lluís Companys, amb d'altres membres del Govern de la Generalitat presos al penal de Santa Maria de Cadis, són alliberats. El president entra a Catalunya en un cotxe descobert. Du aquella boina negra, l'abric cordat i la mirada trista, melangiosa, com d'enyorament perpetu que el caracteritzava. El cotxe travessa diverses poblacions abans d'arribar a Barcelona. La gentada s'aplega a les carreteres, on els plataners formen, a banda i banda, una volta vulnerable d'un imaginat verd encès.
Les carreteres d'aquest país transcorrien entre troncs gruixuts de plataners antics. Recordo l'entrada a la Garriga fa trenta anys. Travessaves el pont sobre el Congost, cobert per una crosta d'escuma química, però l'ombra dels arbres de la carretera et retrobaven amb el poble de sempre. Els catalans del Nord tenen més sort. O potser n'hauríem de dir respecte. Les seves carreteres no són llengües d'asfalt que, trepitjant els camins, destrossin l'entorn. L'excusa per tallar els arbres era que agreujaven els accidents de cotxe que hi podia haver.
Al nord dels Pirineus els arbres no deuen ser tan malvats. Continuen a peu de carretera, sans, altius. Si els vials s'han de doblar perquè el tràfic ha crescut, la filera de plataners s'integra a la mitjana. A casa nostra, els arbres no mereixen cap respecte. Ningú no hi compta, quan es planifiquen obres. Ells, que són elements vius immutables, marcs perfectes per a les fotografies familiars, pàgines en blanc per missatges d'amor d'urgència, cauen sense remei. I així anem fent un món cada cop més lleig on plantar les nostres pròpies arrels sigui impossible.
Judit Pujadó
Diari de Girona. 06.09.2008
· Article publicat a Diari de Girona el 06.09.2008
La desaparició d’un servei real d’estadística agrària és un resultat palès, en el terreny de l’administració agrària, de l’etapa autonòmica balear. En aquest període, la inexistència de visió de futur, la priorització de criteris econòmics especulatius i la manca de sensibilitat cultural, territorial i mediambiental va dur a abandonar molts dels elements de gestió que, de manera rudimentària, es mantenien en l’administració estatal centralitzada.
Deixar de pensar en el futur o pensar, d’una manera més precisa, que no hi havia cap futur possible per al camp va dur al desmantellament de serveis complementaris, però essencials, com l’experimentació, l’assessorament, la formació o l’estadística. La política agrària va restar centrada, sobretot, en l’acte de tall electoral del lliurament del taló en mà als pagesos.
L’extinció de l’estadística agrària implica el desconeixement progressiu dels paràmetres reals sobre el que es mou el sector, amb la consegüent impossibilitat de definir polítiques. Una mostra d’això és la confusió sobre la superfície de fruits secs, ametlers i garrovers, existent a les Illes Balears. El cens agrari de 1999 havia detectat 34.904 hectàrees d’ametlerar (el garroverar s’havia difuminat en no ser rellevant en l’àmbit estatal). Segons aquest cens els fruiters de fruita de clovella ocupaven el 15,7% de la superfície agrària útil, eren presents en el 60,5% de les explotacions i l’ametlerar balear representava el 6% de la superfície estatal d’aquest cultiu.
Però l’any 2001, dos anys després, les dades oficials del Govern balear ens deien que existien 62.632 hectàrees dedicades a l’ametler i 14.594 dedicades al garrover. L’aparició sobtada de 27.000 noves hectàrees d’ametlers revelava la nul·la fiabilitat de les dades. Encara les estadístiques del Ministeri d’Agricultura del 2006 treien a llum unes inexistents 56.609 hectàrees d’ametlerar i 19.668 de garroverar.
El ball de les xifres, malgrat tot, no amaga la caiguda en picat d’aquests cultius. I, si ens basam en les dades més fiables, es constata que en els darrers vint anys s’han perdut més de 40.000 hectàrees de cultius llenyosos, entre les quals els fruits secs ocupen un lloc destacat. A tall d’exemple veim que Eivissa ha passat de 7.995 hectàrees de fruits secs el 1960 a 5.179 el 1986 i a sols 1.370 el 1999.
Ara s’han fet públiques les superfícies de cultiu que han sol·licitat l’ajut dels fruits secs per a l’any 2.008. A les Illes Balears l’han sol·licitat 25.477,73 hectàrees, 25.394,25 de secà i 83,48 de regadiu. D’aquesta quantitat unes 14.500 hectàrees són d’ametlers i unes 8.370 són de garrovers. És probable que hi hagi unes 2.000 hectàrees que no han demanat l’ajut i unes 3.000 més en estat d’abandonament. Això ens situa en unes 30.000 hectàrees, xifra no molt llunyana del cens de 1999. Cal destacar que la superfície de garroverar de les Illes Balears representa quasi un 50% del total estatal.
Curiosament, enguany la garrova ha baixat de preu. Mentre les matèries primeres segueixen la seva cursa desbocada de preus (comprar al magatzem un sac de garrova capolada és prohibitiu), a Mallorca el preu pagat als productors és més baix que el de l’any passat. Els pagesos constitueixen una trista excepció: la de ser l’únic col·lectiu que any darrere any disminueixen els ingressos. Després ens sorprenem de la crisi del camp o de la desaparició de 40.000 hectàrees d’ametlers i garrovers.
Per qui n’estigueu interessats, a la direcció general de Biodiversitat de la Conselleria de Medi Ambient (Avda. Gabriel Alomar i Villalonga, 27 1er pis 07006 Palma), es troba en informació pública “el projecte de control integral de la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) 2008 i de l’estudi d’impacte ambiental”. Si ho voleu consultar i presentar-hi al·legacions teniu aquest mes per fer-ho.
En un primer cop d’ull, el que a mi personalment em crida l’atenció és la persistència intervencionista al medi natural de mètodes de lluita massius amb el Bacillus thuringiensis var. Kurstaki, contra el que la processionària és de cada vegada més resistent, i la caparrudesa en no descartar el Diflubenzuron ni que sigui a modus experimental.
De Bt, 14.418 ha. A Mallorca (5.354 ha en espais protegits). 892’3 a Menorca (304 en àrees protegides) A Eivissa es preveu per primer cop un tractament intensiu: 5.442 ha (3.000 en zones protegides). En total unes 20.800 hectàrees.
Amb Diflubenzuron 400 ha a Mallorca i 200 a Menorca.
Entre els antecedents que justifiquen el projecte es parla de que “La disminució dels tractaments extensius per al control de la plaga a Mallorca i Menorca, durant el període 1999-2003, junt amb unes condicions meteorològiques favorables a l’espècie, motivaren la crítica situació del 2003”. No és mal de recordar que aquest període correspon al primer govern del “pacte de progrés” quan na Margalida Rosselló gestionava la Conselleria de Medi Ambient.
Dir les coses d’aquesta manera pot donar a entendre que no es pot estar sense fumigar els pins de Mallorca si no es vol arribar a “situacions crítiques com la del 2003”.
Posteriorment, com recordareu, va ocupar aquesta conselleria el Sr. Jaume Font, de sa Pobla, qui sense dubtar-ho va corregir aquesta manca d’intervencionisme al medi natural i va fer fumigar enormes extensions de pinars com si d’una plantació de patates es tractés.
Al meu entendre aquestes intervencions són agressives contra l’ecosistema i el seu funcionament. Només pot afeblir la seva pròpia dinàmica d’autodefensa. Representa una pertorbació que nosaltres, creguts, som ben lluny de saber i poder avaluar. Per tant la meva posició és absolutament contrària a realitzar aquests tipus de tractaments, sigui amb Bt, sigui amb Difluobenzuron. No només per representar de cop i volta una alteració important al medi ( no existeix cap situació natural que es pugui assemblar a l’ocupació massiva del Bt sobre àrees naturals com aquesta), sinó perquè, al meu entendre no serveix per res.
Deixem que sigui el propi ecosistema que solucioni el problema que nosaltres li hem creat. No hi posem data a escala humana. Tranquils.
És molt probable per altra banda que, segons indiquen nombrosos estudis, la processionària hagi assolit resistències importants enfront d’aquest bacteri de tal manera que a la llarga no ens hauria d’estranyar que s’intentessin modificacions genètiques (OMG) per afeblir aquestes resistències. Sembla que en altres aplicacions ja s’ha intentat.
Quan dic que no serveix per a res vull dir això. Fa anys que els serveis de gestió forestal de tot l’Estat lluiten de manera agressiva i a gran escala contra aquest lepidòpter nocturn i els resultats demostren que no ha fet més que empitjorar.
Quan a àrees urbanes o molt humanitzades el que cal és no plantar pins o evitar la presència humana sensible en èpoques de màxima activitat de l’eruga. Si es realitzen aplicacions sempre que siguin a petita escala i localitzades. I més val que aquestes es concretin en treballs mecànics de tall de bosses en el moment adequat.
El cost econòmic d’aquest projecte ha de ser molt important, tant per la metodologia amb fumigació aèria com per la important producció de Bt que cal adquirir. Sens dubte que aquests doblers tendrien més bona funció en altres apartats. Per altrabanda l’empresa química que ofereix aquest producte se’n porta uns guanys impressionants... què no són capaços de demostrar?.
Quan al Difluobenzuron, és gairebé una provocació la insistència en la utilització d’aquest producte, no només per la seva elevada toxicitat i permanència en el medi, sinó perquèés no entendre el problema per qui ho hauria de fer.
L’excusa principal que provoca aquesta psicosi anti-processionària és la socioeconòmica, entenent, perquè a qualcú se li va ocórrer, que la defoliació provoca una minva de la qualitat paisatgística que venem al turista. Això és un doi, el paisatge no són només pins, a davall hi ha mates, ullastres, estepes, argelagues.... Això és paisatge i sempre és verd. Quan al pi, difícilment morirà a causa d’aquesta defoliació i la major part de l’any (mirau-los a l’estiu, tardor i part de l’hivern) estan ben vestits del seu color verd.
Una altra excusa que, esper no hagin incorporat a les justificacions, és el de que a major defoliació, menor activitat d’absorció de CO2. Valga’m deu!.
Res només quatre pensaments molt resumits i amb veu alta. El totxo del projecte i el seu estudi d’impacte ambiental són 185 pàgines. Em sap greu no poder i no tenir temps per resumir-ho millor.
Per acabar dues coses: Desitjaria que el GOB presentes al·legacions al projecte amb la sol·licitud que es descarti absolutament, “integralment”.
I dos que aquest govern de progrés hauria de tenir a la Conselleria de Medi Ambient la punta de llança conservacionista avançada que requereix una societat sensibilitzada i entesa com la nostra.
Una vegada més tenim l’oportunitat d’intentar influir al Parlament Europeu sobre les seves polítiques d’agrocombustibles.
L’onze de setembre es reunirà la Comissió d’Industria (ITRE) i votarà la nova Directiva Europea d’Energies Renovables, i un dels temes serà el percentatge obligatori (objectiu) d’agrocombustibles que s’hauran de mesclar amb els combustibles fòssils els propers anys. La Unió Europea te projectes que impliquen que a l’any 2020, el combustible per el transport contindrà un 10% d’agrocombustibles. Això és una bogeria, doncs no existeixen terres a Europa (ni en el món) per a satisfer aquesta demanda.
Si s’aproven aquestes lleis, la Comunitat Europea estarà obligant als seus ciutadans a omplir els dipòsits dels seus automòbils amb collites que en realitat s’haurien d’utilitzar per alimentar a les poblacions (en aquests moments passen fam més de 1.100 milions de persones en el món). A més, amb la destrucció d’ecosistemes natius –com els boscos tropicals i altres- s’alliberen quantitats de CO2 que més que endarrerir el canvi climàtic, l’acceleren.
Molts parlamentaris encara necessiten aquesta ajuda per a convèncer-se que la idea dels agrocombustibles és realment terrible!
Per favor, participi a l’acció amb la seva signatura i doni el seu suport a la carta de Salva la Selva als membres de la Comissió d’Industria del Parlament Europeu. Entri ara a:
Avui de matinada, un poc abans de les cinc, han començat a fer llamps i trons. A Alaró també ha plogut. Els llamps han provocat un parell d'incendis. Alguns han començat gairebé tot d'una i on hi ha plogut poc o gens, les flames han progressat. Els llocs on aquests incendis forestals (foc descontrolat) s'han produït són prou delicats.
Pels qui sou de Mallorca tot d'una entendreu el grau de probabilitats que tenien de convertir-se en grans incendis: S'Estremera Vella de Bunyola, pins, ullastres, càrritx, mates, peterrell, estepes sobre poc sòl. El puig de s'Alcadena, un dels pocs espais naturals protegits declarat Reserva Natural, coberta de bruc, càrritx, romaní, pins de diferents edats... i la falda del Massanella, castigada per les cabres amb molt de càrritx, pins i alzines fossilitzades, molta pendent. Aquests focs han estat ràpidament controlats, el de s'Estremera gràcies als mitjans terrestres d'extinció que eren els únics que hi podien actuar i amb dificultats, ja que s'ha produït de nit fosca. Els altres però, especialment el de s'Alcadena, hagués estat gairebé impossible fer-lis front si no haguéssim comptat amb el mitjans aeris d'extinció: dos helicòpters, un hidroavió, un air tractor i un dromader, si no vaig errat.
Tant el foc de s'Alcadena com el del Massanella no han estat detectats fins al migdia. Això vol dir que el foc covava i l'oratge i la calentor del sol les han reactivat. Els dies i les nits de llamps, malgrat hagi plogut, són per estar alerta al llarg dels dies que els segueixen. Són focs que no es mostren tot d'una, sinó que com deia abans, coven a un tronc podrit o dins la terra de mata seca, malgrat la seva superfície sigui humida o banyada. Amb el moviment de l'aire, amb el vent de l'embat i la calor dels migdies d'estiu, prenen flama i força.
Jo crec que de cada vegada hi ha manco incendis antròpics, siguin intencionats o per negligència. No cal baixar la guàrdia, és cert, però si agafam per mostra enguany, es pot determinar que els incendis que haguéssin pogut fer més mal són aquests que vos contava més amunt. És vera que n'hi ha hagut d'altres que també haguéssin pogut ser importants. Sense anar més lluny un que hi va haver a Albarca, a Artà, a un lloc de difícil accés i, com mana la tradició, per Sant Salvador, festes d'Artà: l'helicòpter hi va arribar en cinc minuts i va controlar el foc tot d'una. Els mitjans terrestres s'hi varen torbar dues hores. Altra temps aquest foc hagués progressat fins a cremar centenars d'hectàrees, d'això en saben prou la gent d'aquell poble. Quina va ser la causa d'aquest foc? Va venir, en el pitjor dels supòsits, per ma de qualcú que representa un relleu generacional als piromans que arrassaren aquelles muntanyes especialment durant els anys setanta i vuitanta? Esperem que no, però com es va produir aquell foc? Perquè?.
Tornant al tema dels llamps, queda clar que el foc i l'estiu mediterrani han anat lligats sempre. Fins i tot abans de l'arribada de població humana a les illes. El problema és que és difícil esbrinar quina era la vegetació dominant aleshores, tal ha estat l'impacte que l'home ha provocat al paisatge vegetal. Hi havia pins? Les afavoria el foc? Existia una dinàmica transitòria de vegetació provocada pels incendis?El foc ha estat una eina massa destructora en mans de l'home, el paisatge ens ho mostra molt clarament. Just ara comença una era en que aquesta meravella que és el foc, deixa de ser un element salvatge i destructor per ser dominat amb els poderosos mitjans d'extinció i sobretot amb el de la prevenció que suposa la consciència de la seva capacitat devastadora per una gran majoria de la nostra societat.
Joan Vicenç Lillo i Colomar Alaró a 1 de setembre de 2008
Si voleu rebre els escrits d'Amics Arbres, envieu aquest correu :
Rebre els escrits
Cercar en aquest bloc
S'està carregant...
Seguidors d'Amics arbres
Deixeu el vostre comentari
‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva.
Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista.
D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.
ho heu endevinat. No hi ha com tenir lectors espavil·lats. 
Glossari:
Escrits
