dilluns, 29 setembre de 2008

La contranotícia.2

Quin nyarro

Segons Ultima Hora de dissabte, dia 27, un ciutadà es va queixar a l’Ajuntament que l’àlber de cintura més gruixada de Palma, al c. General Riera vora la “Panaderia d’elaboración des forn des forner”, molestava a les seves finestres, aleshores els va explicar que l’arbre necessitava podar la part aquesta que molestava a casa seva. Els podadors municipals ho entenen al revés i mutilen la meitat de l’arbre corresponent al carrer que no tenia culpa de res i donava sentit a l’arbre, i alegria al carrer, i deixen aquest nyap:

dissabte, 27 setembre de 2008

Talladors d'arbres

La nostra societat de vegades fa uns sil·logismes perversos. Reciclem paper per no tallar arbres ... tallar arbres és un crim ... aleshores els que tallen arbres són un criminals. De manera que criminalitzem una gent, un sector professional, sovint molt més implicat en la natura i el seu funcionament que aquests qui fan aquesta mena de sil·logismes. En certa mesura és com culpar els lleons de menjar-se les zebres, sense voler veure que són els lleons els qui milloren genèticament les zebres; o com en aquelles llars d'infants que cataloguen els animals entre bons i dolents. Els dofins són bons i els taurons dolents, total per que la societat ha establert que els taurons són aquells animals de la pel·lícula del Spielberg i tots els dofins són en Flipper, sense fer-se cap pregunta més ni voler veure més enllà.

Doncs bé. Vet aquí que he entrevistat en Miquel Cases, tallador professional d'arbres. Actualment instrueix d'altres talladors d'arbres en les bones pràctiques professionals i en la seguretat en la feina. De vegades hi ha esdeveniments que et canvien la vida, si els saps veure i en saps treure-hi profit. La sort t'ha de trobar treballant. I en Miquel Cases ho va saber veure i n'ha tret profit.

GN >Hola voldria que m'expliquessis una mica com va anar ... tu vens d'una família que ja n'eren forestals ...

MC>El meu avi, el meu pare tota la vida havien treballat al bosc, jo ho havia vist, havia remenat, a casa sempre havien tingut “machos” i mules, xerracs i destrals. Aquí va començar tot. Vaig anar a estudiar a Santa Coloma, el meu pare em va enviar a l'escola forestal que és el que representava que estava més avançat per formar-nos. Allà vaig fer primer grau i en vàrem formar molt teòricament, però a l'hora de la pràctica ...doncs ... Jo era una persona que m'agradava molt treballar, però a l'hora d'estudiar, com molts altres joves no era el meu fort. Aleshores vaig començar a treballar al bosc, amb setze anys, quan tenia l'edat començar a treballar a l'empresa del meu pare, arrossegant, tallant, fent explotació.


GN>Llavors va ser arran d'aquest concurs on vàreu anar que va canviar tot.

MC>A partir d'aquí, a nosaltres ens agradava molt i en trobàvem a concursos, a Sant Hilari, concursos de Vallfogona, i aquí es va muntar un equip que ens dèiem “equip català de talladors d'arbres”. Aleshores ens vàrem assabentar que hi havia a nivell mundial uns campionats, vàrem anar al campionat del món, a Noruega, allà, ha ha ha, vàrem quedar penúltims del món i es va mostrar reflectit el nivell del nostre país. Ja que nosaltres havíem anat, ens havíem mogut a nivell de Catalunya i teníem un nivell bo, doncs allà vàrem veure que el nostre nivell era molt precari. I llavors vàrem començar, des de l'equip català de talladors d'arbres vàrem fundar l'associació catalana de talladors d'arbres. Però amb els nostres pares vàrem seguir treballant i vàrem començar a fer demostracions per donar a conèixer les bones pràctiques en el món forestal.

GN> I això ve arran de que vàreu anar a treballar a Àustria?

MC>Bé, però, és que quan vàrem anar a Noruega vàrem quedar penúltims del món i els campions varen ser els austríacs i aleshores nosaltres que vàrem dir, ja que ens convidaren molts països, vàrem pensar en anar amb aquests que en sabien més, que en aquest cas eren els austríacs, vàrem agafar i vàrem anar a treballar un mes i mig amb ells, ens van convidar a entrenar i treballar junts amb l'equip campió. Vàrem estar primer a Landschach, sota Viena, treballant i entrenant amb ells pel concurs nacional. Aleshores vàrem anar primer al concurs regional i després al concurs nacional. I allà, què et dic? Vàrem aprendre més en més i mig que en vuit anys, que jo duia vuit-nou anys treballant al bosc.

GN> Llavors la vostra feina ... clar ... la feina de tallador d'arbres us miren una mica com si fóssiu criminals. Jo voldria que valoressis la importància de la vostra feina vers el bosc. Com el bosc millora per que vosaltres hi sou treballant.

MC>Primer de tot, el bosc fa molts anys que s'explota i és una font d'energia renovable, llavors hem de ser intel·ligents i fer una bona gestió d'aquest bosc i aconseguir una energia que es renova, com els salts d'aigua o la solar. Aleshores, el bosc fa molts anys que s'ha tallat, que se n'ha fet explotació i el que no es pot fer és ara abandonar-lo amb una massa irregular, que no està ben definida, amb molts peus per hectàrea i que no és productiva per que sols s'ha anat a treballar l'arbre dominant. S'ha tallat l'arbre dominant i s'ha deixat l'arbre dominat, pel qual, les llavors que han quedat, genèticament han anat degenerant i arriba un moment que la llavor ... jo sempre dic el mateix ... si arribes a un poble i mates tots els homes valents i forts quedarien tots els torts i malparits i al final la societat que quedaria serien “tontos” i dolents. Saps? Doncs una mica és el que ha estat passant al bosc, si sol s'ha anat a que valgui l'arbre dominant, doncs el que queda és el dominat i el dolent, i genèticament també va disminuint i arriba un moment que hem de canviar el cicle, hem de deixar l'arbre gros, l'arbre dominant, i treure l'altre i sanejar els boscos; això repercuteix en que durant molts anys traurem fusta dolenta però que al final farem que els boscos per ells mateixos siguin rendibles.

GN> i també de cara als incendis forestals ... que aquest any ha sigut bo.

MC> Per que aquest any no hi ha hagut temps. Però al moment que deixem els arbres dominants vol dir que els arbres seran grossos i entre el sotabosc i les capçades hi haurà una distància de seguretat, per que si hi ha un incendi no hi hagi un foc de capçada i això ve encreuat amb la massa forestal que hi ha, que hi ha massa densitat. La densitat hauria de ser regular.

GN> i també vers la biodiversitat, que no tot és arbre.

MC> No clar! Hi ha d'haver planta, sotabosc i herba. L'herba ja no existeix per que tot son bardisses. El sotabosc ho ofega tot i el que fa és que no hi hagi regeneració d'arbre per que no té sol, i és el peix que es mossega la cua. Ha de ser que hi hagi sotabosc ... hagi herba i regeneració. Hi ha d'haver lloc per a tot. No?

GN> Moltes gracies!

*Fotos:Daniel Martínez Martin

divendres, 26 setembre de 2008

Flora mediterrània als jardins

Quan diuen que ens donen,
per pa i per sal,

flora mediterrània

D’uns anys ençà, impel·lits pel missatge ecologista, està de moda emprar per a la jardineria, o millor dit, dir que s’empra per a la jardineria, “ flora mediterrània”
Ja fa anys que es va dir que no era la panacea, sinó una bona opció que tot professional hauria de conèixer i saber usar, la flora mediterrània.
Per començar aniria bé aclarir que hi ha diversos conceptes, que de vegades són sinònims, però d’altres vegades embullen: planta autòctona, mediterrània, naturalitzada, adaptada, rústica (forta)... són conceptes diferents, i la necessitat d’aigua (a curt o llarg termini) és una altra història. Però ben probablement molta gent volia dir “planta que-no-se-rega” quan per moda diu “flora mediterrània”.
Com deia Yule, “es tracta d’entendre els que ens volen dir, a pesar del que ens diuen”, que de vegades no és gens fàcil. Per exemple, si del que es tracta és de posar planta que-no-se-rega (per allò del canvi climàtic, de fer país i de fer creure que ens preocupa la cosa pública), però tanmateix aquell lloc està instal·lat i previst que es regarà a doll, és que no hem entès res, ni del que deim, ni de què és la “flora mediterrània”.
Cal repetir-ho: jardins, parcs i succedanis requereixen concebre, a priori, un conjunt estètic... un poc de gràcia, vaja. Si a un solàrium amb ciment gris, encara hi posam planta amb fulla grisa, el resultat final ja el vos podeu imaginar: gris damunt gris. Qualsevol planta tirada de qualsevol manera a qualsevol tros de terra no és un conjunt estètic. Per fer el ridícul ja teníem els cactus i les pedretes de colorins, per això no feia cap falta treure a passejar la “flora mediterrània”.
La planta (o molt pitjor “flora”) autòctona és el que destruïm cada dia amb la nostra indústria que és estendre el ciment com una taca d’oli. Cap intenció de repoblació (el final mai no se sap) pot contrarestar la destrucció diària de “flora mediterrània”.
Quan miraculosament ens apareix una rotonda plena de roselles, per exemple, i hi va un d’obres públiques amb un motocultor, que ho capola tot i després tira herbicida, no ho dubteu: l’han enviat a rebentar la festa, ben probablement algú que té la boca plena de “flora mediterrània”.
De fet, arrasar la flora autòctona és feina “normal” de moltes brigades municipals. No vos ho creureu, però s’han arrasat zones verdes (ex garriga) per fer una esplanada per celebrar ben amples el dia de l’arbre: tota una declaració d’amor a la “flora mediterrània”.
Enmig d’un entorn completament urbà, dur i ben encimentat, la nostra flora potser no és la millor solució, i les flors no en tenen la culpa. Si ens gastam milers de milions en infraestructures, no ens hem d’esqueixar els vestits per tenir uns quants metres quadrats de flors garrides i que alegrin l’entorn i els que hi passen, baldament aquestes flors siguin de les antípodes. De fet la gent normal mai no endevinaria si una planta és de per aquí o de Tasmània. Amb un poquet de l’aigua que tudam Barcelona, o Palma, podria parèixer la capital de Madeira, i això és perfectament compatible amb estimar la “flora mediterrània”.
En resum, que això del parc de les Estacions II (que per cert, que ho és, de lleig), i tantes d’altres zones dures amb quatre matetes autòctones, no és cap favor a la “flora mediterrània”, més aviat és una befa de la “flora mediterrània”.

Pere Llofriu

Barcelona.2

paisatge amb figures


Barcelona



podria estar més bona


L'Ajuntament de Barcelona, a través de Parcs i Jardins, està aplicant uns conceptes de jardineria sostenible ben curiosos. Tenen un catàleg d'espècies on es dóna prioritat a les autòctones i a les ben adaptades al nostre clima. Fins aquí d'acord. Però sota aquest paraigüa estàn fent una jardineria cada cop més monòtona i que no està oberta a experimentar amb noves espècies. Els he escrit en aquest sentit en diverses ocasions i addueixen que no volen plantar espècies exòtiques. Però la realitat és que la ciutat és plena d'exotismes com ara tipuana, braquiquíton, sòfora, xicaranda, prunera roja, mèlia, datileres, washingtònia, etc. A mi em sembla molt bé aprofitar les espècies més ornamentals del món per a la jardineria urbana, però llavors quan se'ls proposa alguna espècie nova, que no em vinguin amb que prioritzen les autòctones, quan tret d'alguna olivera gairebé totes son forànies.

En opinió meva hi ha algunes espècies molt desitjables i ben adaptades al nostre clima, ja que creixen bé en municipis veïns. Si cerquem espècies monumentals i espectaculars no hi hauria de faltar el ficus macrofil·la, del que només en tenim un exemplar en l'antic parc d'atraccions de Montjuïc. Aquest arbre esdevé un monument vegetal en totes les ciutats mediterrànies que en tenen, mentre a Barcelona no hi ha manera que en plantin cap. I seguint amb els ficus, espècies com el ficus microcarpa, es un magnífic arbre d'ombra de gran talla i els pocs que tenim estan plantats a Poble Sec, en carrers estrets on cal podar-los intensament per a mantenir-los manejables, perdent el seu port natural. Encara hi ha més espècies que prosperen als voltants de Barcelona, com ficus rubiginosa, oferint una densa ombra als vianants, resistint la sequera i el fred moderat del nostre clima. Fins i tot el ficus elàstica, més delicat que les espècies citades prospera en jardins privats mentre als nostres carrers és una raríssima excepció. Una altra monotonia són les palmeres, amb només tres gèneres ben representats, massa i tot: Washingtonia, Phoenix i Chamaerops. Mentrestant als municipis veïns veiem sabals, búties, siagrus, livistones, júbea, etc. creixent perfectament. A barcelona només veig un parell de siagrus en un carreret estret de Gràcia, on no hi llueixen per manca d'espai. Sembla que no es planifiqui i es plantin arbitràriament allà on sigui. Imaginem qualsevol plaça àmplia, amb un gran ficus macrofil·la, un grupet de siagrus i unes estrelítzies, semblaria que fóssim a l'Havana! i deixaríem un llegat monumental a les generacions successives. Per no parlar de deixar als turistes bocabadats.

Palau Robert

Cal diferenciar molt bé l'error que és introduir espècies exòtiques a la natura del que és enriquir amb exotismes la jardineria ornamental. I dit sigui de pas ¿tant costaria replantar d'alzines la vessant barcelonina de Collserola? Crec que la jardineria Barcelonina necessita una injecció d'innovació i difondre més espècies interessants, que eritrines o corísies no siguin una excepció, que els liquidàmbars i els gingos il·luminin les tardors, que oms pumila, resistents a la grafiosi ens donin ombra, que les estrelítzies nicolai aportin un toc tropical a les nostres places, uns quants dragos repartint la seva màgia (per sort n'hi ha un prop del Fòrum) campsis, podrànees i pandòrees regalant flors, penetrants aromes com el del cèstrum nocturn... en fi la llista és infinita. Només cal veure que creix als jardins privats per adonar-se'n que la jardineria municipal no treu tot el profit que podria del nostre clima i de les espècies que s'hi adaptarien. Si fins hi tot en alguns hi prosperen quències, arcontofènix, filodendron, chamaedoreas, raphis... Si bé és cert que estàn al límit de la seva resistència i un mal hivern o una sequera les pot segar, per tant no arriscaria tant en la jardineria pública. Ben segur que hi ha un rerafons econòmic, però amb un nombre moderat d'exemplars repartits per la ciutat n'hi hauria prou, només cal plantar-los en llocs ben visibles i estratègics on tinguin l'espai suficient per a la seva mida adulta. A més, només que es trasplantessin les espècies dels jardins privats que es destrueixen en les remodelacions de la via pública, o s'acceptessin donacions desinteressades dels ciutadans, obtindrien material gratuït de sobres. No vull deixar de reconèixer les grans millores que s'han fet, però també vull fer notar que estem estancats i cal avançar.


Un Metge Qualsevol


El jardí de les Hespèrides, de Gaudí

dijous, 25 setembre de 2008

Pere d'Alcàntara Penya


Un pi

Digau-me, caminer, ¿que és aquest pi
que han deixat caure al mig del bon camí?
Donau part an el Batle. Els llenyaters
podien haver fet de que caigués
dins la veïnada terra
- És que el pi és del marquès de la Mamerra...
- Ah! Si és del marquès de la Mamerra...

I maldament sia de Sant Pere.
Per què no el lleven prest? Per què aquí s’espera
el senyor que sec? Feis que el s’enduga
un carro, que aquí estorba que puga
passar-ne cap persona
- És que el vol per fer bigues de tafona.
- Ah! Si el vol per fer bigues de tafona...

Si almanco li tallàs totes les rames
i li escapçàs un poc aquestes cames,
el perjui que causàs fora més poc,
puix sempre quedaria un poc de lloc
pel pas del carro, encara.
- És que diuen que és mal tallar-les ara.
- Ah! Si diuen que es mal tallar-les ara...

Però primer és el públic que ningú,
i ara pateix tothom per amor d’u,
i no és just que el pecat del llenyater,
d’aquí que arrib la lluna de gener
ho pag qui res no n’és.
- És que així li convé al senyor Marquès.
- Ah! Si així li convé al senyor marquès,
fe’t comptes, caminer, que no he dit res.

Pere d’Alcàntara Penya


dilluns, 22 setembre de 2008

Endoteràpia vegetal

La moda de l'endoteràpia

Darrerament han sortit com a bolets les empreses que apliquen tractaments fitosanitaris per mitjà de l'endoteràpia. Això és, introduir el producte fitosanitari directament al sistema vascular de la planta, arbre o palmera.

Com si d'una persona es tractés, a símil d'injecció, i a certa pressió, s'introdueix l'insecticida, el fungicida o l'adob en el tronc de l'arbre o palmera. El cas és que per a fer això, s'ha de foradar l'arbre per mitjà d'una broca, sovint més d'una vegada, depenent de la grandària de l'espècimen. I aquí ve el problema, els arbres, les plantes, no són persones i el forat que se li fa quedarà per sempre, ja que els arbres no curen, compartimenten i aïllen les ferides. Per altra banda, si a una persona se li ha de posar una injecció cada poc temps, se l'instal·la una via, és a dir, una entrada fixa per no haver de punxar al pacient de manera repetida, i aquí ve la segona diferència, en un arbre o palmera el forat fet un cop no pot ser reaprofitat per a posteriors tractaments. Per tant, cada cop que vulguem fer un tractament d'endoteràpia haurem de fer una sèrie de forats nous, que quedaran allà de manera perenne, i malgrat que aquests forats en principi els tapen, allò és una font d'entrada de patògens.

I amb això no vull dir que l'endoteràpia no funcioni, no. L'endoteràpia és efectiva. Si tens una palmera infectada de morrut, l'endoteràpia l'elimina. Però ve a ser com la radioteràpia amb el càncer. Si tens càncer te l'aplicaran, a criteri del metge, però a ningú se li acudeix fer-se dues sessions anuals de radioteràpia per a prevenir-lo, ja que com és sabut no és innòcua. I si hom sense estar malalt s'ho fes, acabaria amb la pròpia salut.

I és aquí on vull anar a parar. Les empreses que fan aquest tractament, no adverteixen, potser ni ells mateixos no ho saben, que passarà a un arbre al que se li fan sis forats cada sis mesos en punts diferents al cap de deu, ... quinze anys (12x15=180 forats). Ja que potser sí que li hem tret la processionària, però l'hem corcat nosaltres mateixos a base d'usar la broca. Tampoc sabem a ciència certa com afecta aquesta pujada de pressió en el sistema vascular de la planta.

Per tant, recomano mesura, factura i garantia. I si no garanteixen, no la useu.

divendres, 19 setembre de 2008

Observar

Un bosc no és una senzilla suma arbres+animals

Avui m'agradaria deixar un missatge de reflexió als nostres fidels lectors.
Aprofundiré en el tema forestal però més concretament, en la observació de les masses forestals. L'objectiu de l'escrit és fer adonar al lector que un bosc no és una senzilla suma arbres+animals sinó que hi ha molts altres elements amagats. N'hi ha tants que és impossible saber-se'ls tots. El bosc fins i tot pot arribar a ser un joc d'enigmes, un jeroglífic que si sabem llegir entendre'm tota la història. Si la simple observació és un plaer imagineu-vos poder observar encara més i, a més d'observar, intentar comprendre.
En fi, com que al final semblarà que hagi fumat us deixo amb algunes fotografies amb comentaris

Un altre objectiu és que gaudeixin de les fotos i, tanmateix, espero que algú de vosaltres em pugui ajudar amb alguna foto, donat que encara soc força principiant (més amb un tema tant complexe). Per altra banda, veureu que en moltes hi ha comentaris que parlen de temes molt delicats avui dia i que són objecte de discussió per parts de tots els sectors de la nostra societat.

1.- Regeneració post-incendi del 1998. En aquest any, els debastadors incendis van arrassar mil·lers d'hectàrees a Catalunya, la majoria d'elles formades per masses de pi que anteriorment estaven força explotades. Moltes forests estan encara despullades tot i que la vegetació oportunista sobretot composada per formacions arbustives han aconseguit colonitzar els terrenys, cosa que ha alleugerit els fenòmens erosius. En algunes forests els incendis es van produïr en masses de Pinassa, cosa que n'impossibilità la regeneració. Per sort i sorpresa de tots, en alguns boscos hi havia formacions de quercínies en repòs, segurament els arbres aquesta espècie descansaven sota els pins a l'espera que els arribés més energia solar. Gràcies a la seva capacitat per rebrotar després d'un incendi i a la gran obertura de clars per eliminació del pi, aquesta espècie està prenent el control d'aquestes masses cremades.

2.- Possible xancre d'escorça en alzina. No obstant això, les alzines i roures acostumen a tenir xancres que no poden eliminar però si combatre. El fong creix i l'arbre intenta aïllar les parts infectades mitjançant la creació de nous teixits. No obstant això, el fong aconsegueix infectar també els nous teixits alhora que l'arbre en torna a crear de nous. Aquesta operació es repeteix durant tota la vida de l'arbre. Amb el temps, es crea un xancre que pot arribar a tenir dimensions considerables, com la de la foto, que per ser un arbre jove, el xancre és de considerables dimensions. Amb la síntesis de fenols i altres substàncies l'arbre combat el fong però en molts casos només n'alenteixen el creixement.

3.- Arbre llop en boscos de la Cerdanya. Possiblement temps enrera era l'únic arbre que hi havia en aquest rodal per la forma dèbilment cònica i per les grans branques inferiors, ja mortes per falta de llum causada pels altres arbres. L'arbre mostra clars símptomes de creixement sense competència en estadis més joves. No va patir l'autopoda normal que pateixen les formacions boscoses d'aquesta espècie i va arribar a desenvolupar una capçada molt gran. Possiblement, les branques són ara de diàmetre massa gran com perquè el vent i altres fenòmens les trenquin, cosa normal en masses més joves. L'abandonament de les pastures ha propiciat la regeneració d'aquesta zona i els arbres que van quedar (com aquest, possiblement utilitzat com a refugi pels animals de pastura) han aportat les llavors necessàries pel creixement del bosc. La competència generada per aquest nou regenerat ha provocat que l'arbre llop reduïs la capçada i les parts inferiors d'aquesta s'assequessin per falta de llum. Fixeu-vos que són 2 branques, possiblement perquè quan era molt jove el ramat es va menjar la guia principal, havent d'adaptar les branques com a guies principals (com segurament va passar també amb el pi de les tres branques).

3.- Regeneració post-incendi de pi blanc. L'evolució post-incendi del pi blanc no té res a veure amb la de la pinassa. El pi blanc és capaç de reproduïr-se esplendidament davant d'un foc mentre que la pinassa no. Les densitats post-incendi en pi blanc poden ser superiors als 30.000 peus/ha. Quan hi ha aquestes densitats la massa creix amb gran estrés i els creixents són molt minsos. Un bosc com el de la foto pot arribar a tenir fins a 20 anys tot i assolir poc més de 5 metres. Observeu quins creixents tant ridículs. Observeu la forta autopoda que pateixen aquestes masses i la petita capçada que desenvolupen (per tant, baix potencial fotosintètic). El problema d'aquestes masses és que tarden molt més anys en produïr llavors, per tant, si es produïs un segón incendi la regeneració post-incendi seria gairebé nul·la. La diversitat en aquest bosc és gairebé 0.

4.- Tallafocs en una repoblació, mantingut per mitjà de pastura.

5.- Feixes. Antigues zones de cultiu ara abandonades. L'abandó d'aquests paratges ha propiciat la colonització del bosc, sobretot per part d'espècies de temperament robust (Sol als primers estadis). Es poden observar en la majoria de boscos.

6.- Bosc de rebrot d'alzina mitjançant aclarides successives. Ús per a llenyes. La regeneració s'aconsegueix sotmetent els rebrots a mitja ombra donat que a ple sol la regeneració podria perillar.

6.- Post-incendi a l'Empordà. Aquí la regeneració ha estat nul·la. Tot i que existeix el debat de la condició natural del foc, és evident que aquí el foc no s'hi va escaure gens bé, almenys pel que fa a la seva intensitat i per les espècies (protegides) que hi habiten, com la tortuga mediterrània, fràgil davant el foc. A més, la instal·lació d'espècies piròfiles fan augmentar de nou el risc d'incendi.
Hi ha hagut durant anys un llarguíssim debat sobre els incendis, si s'han de controlar tots, si s'han de permetre els de baixa intensitat o si, com a element natural, s'han de deixar estar. És evident que no és un element tant natural pel gran paper que hi desenvolupa l'home i és evident que n'hi ha de molt perjudicials. Sembla ser que eliminant-los tots tampoc es soluciona el problema, tal i com s'està observant als últims anys.

6.- Repoblació de pi roig. Anteriorment les repoblacions es van realitzar sobretot amb pins al assegurar-ne la viabilitat i l'èxit de recobriment de les forests. Les densitats eren força elevades i no es van corretgir per falta de fons i gestió continuada. Actualment han quedat com uns exercits d'arbres. Les repoblacions van tenir un Boom extraordinari ja que proporcionaven molts llocs de treball, a més, abans, durant i després de la guerra cívil, els boscos van ser fortament explotats ja sigui per fusta, pastures o zones de cultiu, inclús a 1700 metres existien zones de cultiu. Això va provocar que moltes forests quedéssin completament despullades, amb grans index d'erosió i pèrdua de material edàfic. Un dels objectius principals d'aquestes repoblacions era el de rebaixar l'index erosiu.

7.-Regeneració post-pastura amb altes densitats. Perturbació produïda per una gran nevada. La neu ha obert un petit forat on, de nou, s'instal·laran nous regenerats. La gran competència d'aquestes masses i, per tant, les formes que adquireixen els arbres provoca debilitat davant d'aquests fenòmens.

7.- Regeneració i fenòmen d'autopoda. Observeu la petita dimensió dels creixents tot i estar en una magnífica estació. Observeu també les capçades.

8.- Bosc irregular de pi negre. Hi ha gairebé totes les classes d'edad i diamètriques. La gestió forestal en aquest lloc ha estat encaminada a compatibilitzar també aspectes protectors. Es deixen arbres de grans dimensions per la fauna, arbres pare (fustal), inclús hi ha arbres morts i es diversifica l'edad de la massa (afavoreix la diversitat), alhora que es deixen zones obertes (també afavoreix la diversitat). Això es pot fer mitjançant aclarides succesives o treta peu a peu. Altanto perquè la treta peu a peu produeix menys impactes al bosc però requereix més intervenció (cosa perjudicial també per la fauna).

9.- Clar exemple d'arbre pare en un bosc de pi negre.

10. - Fenòmen fàcilment visible en boscos del Pirineu. És degut al picot garser gros, que anella arbres (que considera adecuats). No se sap segur la raó, segurament pot ser per marcar territori o per entrenar el bec... No produeix la mort de l'arbre.

11.-Espècie encara no identificada.

11.- Exemple de formació de xaragalls, concretament Bad-lands en margues. El terme bad-lands neixia a Estats Units després que es cataloguéssin aquests indrets com a males terres. Normalment s'han generat de manera natural però també per l'home. Quan s'ha format el bad-land és pràcticament impossible (o impossible) la instal·lació d'una vegetació estable donat que aquests terrenys no tenen estrat edàfic sinó que sol ser roca nua, pendents considerables, baixa retenció d'aigua i inestabilitat. Aquestes zones presenten altes taxes d'erosió, a l'hivern les gelades trenquen la roca mentre que en episodis de pluges intenses aquest material trencat és arrossegat, condicions que es donen a la plana de Vic tot i que aquestes formacions siguin fins i tot llocs d'interès (sobretot perquè són força singulars). Si es vol una massa forestal, s'ha d'evitar completament la formació de xaragalls o bad-lands, llavors és impossible recuperar-la o econòmicament inassumible per tothom. Es parla que la formació d'aquests turons amb bad-lands va ser deguda a un enfonsament massiu de terres (època del qual no recordo) que provocà la formació de la plana de Vic.

12.- Regeneració post-incendi i un arbre llavorer (arbre pare) que va sobreviure a aquest incendi.

13.- Mutació en tronc produïda probablement per una substància segregada per algún insecte. Pel meu parè no seria un xancre si no segurament una agalla.

13.- Plantacions de pi.

14.- Dins la plantació de pi.

15.- Gràcies a la vegetació intuïm una pista forestal. Això pot ser degut a que els arbres de la pista es veuen millor o perquè els propietaris acostumaven a plantar espècies diferents vora al camí segons l'objectiu que perseguien, a vegades per pura estètica, per estabilitzar el camí...

16.- Bosc de rebrot de faigs. Normalment s'aplica una silvicultura moderada o dèbil en aquests boscos ja que pot ser difícil i compromesa la regeneració. S'acostumen a fer aclarides on s'extreuen uns pocs peus/ha. Tot i que no ho sembli, aquestes masses s'acostumen a gestionar totes, tot i l'aparença de boscos poc intervinguts. Observeu com el sotabosc és nul, cas típic dins una fageda.
17.- Fenòmen produït per una allau. L'extensió de l'allau va ser immensa, igual que la força. Observeu que l'area destruïda i l'impacte va ser molt més elevat que qualsevol tallada (per legislació) produïda per l'home. Tots els arbres encarats cap a una orientació és símptoma d'allau i més si s'està a alta muntanya. Tot i ser un fenòmen natural existeix també discrepàncies ja que l'home també pot causar allaus i existeixen zones molt malmeses i irreparables per culpa d'aquests fenòmens, sobretot a alta muntanya i arreu d'Europa. Aquí la fragilitat és molt gran degut als processos d'erosió que pot haver després de l'allau i de la difícil regeneració dels boscos d'alta muntanya. En aquest cas, el regenerat s'ha pogut desenvolupat tot i que (segons comentava un paisà), l'allau es va produïr fa uns 16 anys. A les parts superiors de la muntanya la regeneració encara no s'ha donat.

18.- La fusta morta és molt necessària per la recirculació dels nutrients i fomenta la biodiversitat. No obstant això, en alguns casos pot representar un problema sanitari al augmentar les poblacions d'insectes i patògens. En èpoques de sequera i debilitat del bosc, s'hauria de seguir l'evolució de les poblacions d'aquests insectes i fongs perquè podrien, a més de descomposar els troncs morts, atacar a la resta de la població.

19.- Bon exemple d'evolució natural o propera. Bosc mixte i irregular, com s'aprecia més a dins. A més, també es dóna regeneració cosa que refresca i assegura la continuïtat del bosc.

20.- Exemple d'agalles produïdes per insectes. L'insecte pica la fulla i produeix un tumor en aquesta. Les hormones segregades per l'insecte aconsegueixen destinar els recursos de l'arbre en construïr aquesta estructures on properament hi neixaran nous insectes. D'alguna manera, l'insecte enganya a la planta.

Aviat més!

dijous, 18 setembre de 2008

L'oli a Mallorca: una bona feina



M’ha arribat un opuscle anomenat “L’oli a Mallorca”, com es sol dir en aquests casos, no és el que jo hauria fet, per detalls secundaris que no són el tema d'avui. I com a avís de navegants, no tenc ni idea de com s’ha gestat aquest opuscle ni conec cap col·laborador. Estic parlant del que llegeixo i punt.
És senzillament un treball excel·lent, per no defraudar ningú, en tot, ja que és un treball en equip. El text és ni més ni pus que el que s’ha de dir en un cas així, tot i que jo hi veig bastant més, per exemple un prodigi de síntesi, i les fotografies, una aplicació ben profitosa de les noves tecnologies de cap al passat.
Supòs que aquest opuscle ja és a totes les escoles on és ben segur que almenys en sabran fer una classe ben instructiva, tot i què dóna per molt més. Però jo encara en faria una edició extra i l’enviaria a totes les dependències on hi ha funcionaris relacionats amb la nostra cultura, natura o patrimoni, i que prenguin nota d’una feina que fusiona ciència i amenitat a parts iguals.
I és que la notícia, aquesta vegada, és que es tracta, en principi, d’un opuscle més de l’Administració, en aquest cas del Consell de Mallorca, departament de Medi Ambient. Estàvem acostumats a que es publicàs molta cosa inútil, per un favor nepotista, de vegades malbaratant la bona producció: el típic opuscle que es podrirà en un recó. Doncs no. Avui parlam de l’excepció i propòs una àmplia difusió. I esperem que tengui continuïtat.
Després del quadrienni negre de potejar la nostra cultura, en el que pràcticament ens han obligat a confondre cultura amb amollada de coets, destrucció del català amb bilingüisme, parc natural amb paratge artificial i, per acabar, política amb corrupció...
Aquí hi ha un fil d’esperança.

Xiprer amb una figuera

Figuera en un xiprer

Aquest estiu l’amic Carlo Andreoli ens ha enviat aquesta curiosa foto dels jardins del Palau Topkapi a Istanbul, una figuera que viu en un xiprer o d’un xiprer que hostatge una figuera. Jo no sé si això és una forma de simbiosi, un hoste parasitari o ves a saber com se n’ha de dir, sigui com sigui sembla que els dos arbres viuen, creixen i es fan companyia força amigablement. De fet, la figuera te molt poques manies per néixer i créixer en els llocs més insòlits, es troben figueres nascudes en escletxes de murs i parets, entre mig de grans roques, en inhòspits espadats, ...
Ja sé que no hi te res a veure, o potser si, però aquesta fotografia m’ha recordat el vers de Ponç Pons, ‘Sa figuera verda’, per això també us el poso aquí.
·
·
Sa figuera verda

He acomplert el meu somni
de tenir un solitari
terreny verge en el camp.
He comprat un poètic
paisatge menorquí.
Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d'abandó.
En el fons el que vull
és poder fer-hi versos,
lliure, enfora del món.
Aquí puc ser un secret
eremita salvatge
i escriviure tranquil
com un nou Thoreau illenc.
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.
De moment no escric gaire
ni llegesc com abans.
Tot el dia llev còdols.
Com a mínim dorm bé.
No hi ha insomni que valgui.
De cruixit, ni em desvetll.
Quan em mir adobant
amb tendresa la terra,
fent paret o cavant,
veig profunda i austera
la mirada de Tolstoi.
Ell va dir que l'ofici
d'escriure corromp l'ànima
i va fer, per fugir-ne,
a estones de pagès.
Il·lusos ens servim
amb goig de les paraules
i al final acabam
desvalguts esclaus seus.
Cal esser demiürgs.
Poesia i poema
no són sempre el mateix.
Religió, màgia, mística,
exercici verbal,
constel·lació de signes
o missatge formal?
Tot és simple i senzill.
Ja no cal travessar
cap carrer per fugir,
com Quasimodo amb versos
dins l'abric curt, de casa.
Tot està més que dit.
El futur d'atzucac
que en els murs de marès
tenia culs de bòtil
s'ha obert camps a través
entre tanques d'ullastres.
Sé que açò és ser feliç.
Podaré les figueres.

Ponç Pons
(Menorca, 1956)
·

dimecres, 17 setembre de 2008

La contranotícia.1.Inca

Inca està trista, què li passa a Inca?


A la plaça de l’Ajuntament hi ha uns pebreboners tristos, cadavèrics. L’Ajuntament, a us i costum de bon conrador, a anat a veure “es potecari” a mem que hi troba, i es potecari a dit que això té molt mala cara, que sort si pot arribar a la pròxima remodelació de la plaça. De moment els han coronat, a us i costum de bon conrador, ja que hi havia perill que alguna branca caigués.
Ara n’han après, diuen, i en tornar sembraran planta autòctona: lledoners.
Al periodista li han dit que fa vint anys aquests arbres es plantaven molt perquè feien bastant d'ombra... pse!

Fa vint anys el pebreboner (Schinus molle), efectivament, es plantava molt, però no perquè era una arbre d'ombra, es plantava perque era una moda beneita, com moltes d’altres, en realitat és un arbustot pèndol, amb la qual cosa, si el posen pels passejos, les branques fan pessigolles al nas i la gent se’n queixa, aleshores les brigades municipals els han d’anar a donar la pallissa habitual. Amb aquestes modes el que passa és que tothom n'abusa i, així, el que teníem com a planta bella en determinats recons del jardí, després es posa en les situacions més calamitoses, i només fan llàstima.

Encarregats grimpaires, politicurts i tècnics infiltrats al gremi veren en el pebreboner la panacea: a la fi havien trobat un altre espàrring: tirat de qualsevol manera aferrava, i encara suportava les pallisses de la brigada municipal. Vint anys després, la majoria d’aquells arbres ja fan llàstima, a part dels que n’han fet sempre.

La robínia petita més cloròtica (enllaç) és d’una filera que substitueix una altra filera de pebreboners que durant 20 anys han tocat els nassos a tothom.
Fins i tot empreses que giren milions (en aquest cas és Palma), per a la jardineria no es pensen gastar un duro, aleshores per a l’aparcament

ho heu endevinat. No hi ha com tenir lectors espavil·lats.


Inca rep els turistes amb una desfilada de cadàvers,

cap endins la cosa es suavitza bastant, no és pot dir que sobrin atractius turístics, però aiximateix té uns passejos que hopodrien haver estat, el que passa, com veim a la foto ut supra és que encara hi ha més partidaris de mutilar el patrimoni que no pas de conservar-lo. A la segona o tercera capital de Mallorca no coneixem cap zona verda per destacar.

Però que no siguin tot males vibracions, heus ací “la notícia”:

Los arboles de la plaza de España de Inca, donde se encuentra el Ayuntamiento de la ciudad, se están muriendo lentamente afectados por un hongo parásito. Ayer se tuvo que llevar a cabo una poda de urgencia ante la posibilidad de que las ramas de uno de ellos pudieran quebrarse y herir a algún transeúnte.El micólogo Josep Lleonard Siquier identificó hace unos meses el mal que padecían los árboles. Se trata de un hongo denominado yesquero del pino (Fomitopsis pinicola). La afección por este hongo es peligrosa puesto que el árbol aparenta estar bien de salud y en un momento dado se quiebra. El parásito le ataca el interior. Produce podredumbre de la madera interna y deja paulatinamente hueco al árbol.Plaza céntricaRosa Maria Tarragó, concejala de Servicios municipales, manifestó ayer que "es una lástima que los árboles estén enfermos justamente en la plaza más céntrica de la ciudad y además porque va a ser remodelada dentro de un tiempo". La edil aseguró que intentarán mantener a los árboles hasta que se hagan las obras y luego serán sustituidos por otros autóctonos.Los árboles que desde hace 25 años son la imagen de la emblemática plaza son pimenteros falsos o pebrer bord (Schinus molle).Estos árboles se sembraron mucho en parques y jardines hace unos años debido a que ofrecen bastante sombra. Su porte recuerda al sauce llorón, visto desde lejos. Resulta muy decorativo por el aspecto de sus ramas colgantes, por la belleza de sus racimos de frutos rojos y por sus flores abundantes.


Els Jardins de la Mercè Rodoreda

·
Els Jardins de la Mercè Rodoreda
'Una interpretació amb imatges a través d’una lectura de la seva obra'
L’Associació d’amics del Parc de Vallparadís en col·laboració amb l’Ajuntament de Terrassa i el Gremi de Jardiners de Catalunya, organitzen una lectura de textos de la Mercè Rodoreda referits a jardins, plantes i jardineria en general.
Aquesta lectura anirà acompanyada d’imatges al·legòriques
Data: dijous, 18 de setembre de 2008
Lloc: Sala Auditori del Parc de Vallparadís (sobre la piscina)
Hora: 2/4 de 8 de la tarda
Després s’aprofitarà, amb tothom qui vulgui, per a xerrar dels "nostres jardins" tot sopant econòmicament.
· Plànol per accedir a la Sala del Parc ·
L’Acte ha estat inscrit per la Comissió organitzadora de l’any Rodoreda
·
·
Els Jardins de la Mercè Rodoreda
'Una interpretació amb imatges a través d’una lectura de la seva obra'
Quan a finals de 2007 comencem a parlar de la possibilitat de retre un homenatge a la Mercè Rodoreda en l’any del centenari del seu naixement i demanem la inclusió d’aquest, dins dels actes que la Comissió del Centenari organitza, no tenim encara molt clara quina seria la nostra contribució.
L’estudi portat a terme al llarg d’aquests darrers mesos, rellegint les seves novel·les i alguna biografia, ens ha portat a fer un recull de les descripcions que la Rodoreda feia dels jardins en les seves novel·les i que transcriurem novel·la per novel·la més endavant. No hem volgut cercar la imatge real descrita per la novel·lista i que en algun cas trobaríem a Romanyà de la Selva o en jardins encara existents del barri de Sant Gervasi a Barcelona, em volgut interpretar allò que l’autora ens descriu, allò que quan llegim imaginen.
Moltes vegades el què hem llegit ha estat impossible de trobar al món real, però creiem que ens hi hem acostat molt. El nostre treball com a jardiners ha consistit en això; cercar imatges que evoquin els seus jardins, que s’apropin a allò que la nostra ment ens fa imaginar mentre llegim la seva obra.
Veurem al llarg del treball com la Mercè Rodoreda coneix molt bé les plantes, com les descriu, com coneix la terra que necessiten i la cura que se n’ha de tenir, al llarg de la seva obra no hi hem trobat errors significatius que calgui citar (des del punt de vista tècnic), si no és a Mirall trencat en la descripció que fa diverses vegades d’un Parthenocissus que ella anomena heura “Al seu darrera, les heures, batudes pel sol ……… a la tardor es tornaven de color de sang1.
Ens va sobtar trobar la següent descripció a la novel·la Mirall trencat: “I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava (el mar) que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner”.
Quants jardiners l’any 2008 no li donaríem la raó a la Mercè Rodoreda amb aquesta afirmació, però potser ens farà pensar més quan a Jardí vora el Mar diu: “Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner no se si sabré explicar; no sé explicar, sobretot, coses de delicadesa … I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l’altra.2.
Un detall més de la sensibilitat que trobem als textos de la Rodoreda: “Entrà en el barri de la Torre. Tot estava com abans, com feia anys; tot ple de jardins. En aquella barriada havien edificat poc, encara feia olor d’arbres3.
No som experts en novel·la ni en la vida de la Mercè Rodoreda, per això hem considerat molt important començar transcrivint gairebé literalment la part que magistralment parla dels jardins de la Mercè Rodoreda a la Biografia escrita per al Carme Arnau a “Mercè Rodoreda una biografia” ed. Proa, edicions 62 en la seva segona edició revisada el 2007.
La resta de textos que es llegiran provenen de les novel·les de la Mercè Rodoreda i en concret de:
• Jardí vora el mar
• Mirall trencar
• Aloma
• El carrer de les Camèlies
La recerca bibliogràfica ha estat portada a terme pel Jordi i les fotos són d’ell, del Juanjo i del Xavi. La Núria amb la seva narració ens apropa a allò que la Mercè Rodoreda volia transmetre’ns.
Volem agrair a l’IEC com a hereus de la propietat intel·lectual de l’obra de la Mercè Rodoreda, el fet de poder portar a terme aquesta sessió, amb la reproducció parcial de textos de les seves novel8les, que no pretén res més que donar a conèixer una part important de l’obra de la Rodoreda, els seus jardins.

…. Vinculada a les flors, sense flors durant anys,
vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que
el meu protagonista fos un jardiner: "un
jardiner és una persona diferent de les
altres i això ens ve de tractar amb flors
"...
4.

Terrassa, Barcelona, Vallirana, Viladecans; agost de 2008

Jordi Chueca, jardiner
Xavier Fàbregas, enginyer agrònom
Juanjo Martínez, biòleg
Núria Caba, enginyera agrícola i actriu
·
·
1. Mercè Rodoreda a Mirall trencat, IEC, Club editor jove, segona reimpressió Barcelona octubre de 2007 pàgina 153.
2. Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar, IEC, Club editor jove, 1ª edició, Barcelona, setembre de 2007 Pàgina 14.
3. Mercè Rodoreda, Mirall trencat, IEC, Club editor jove, segona reimpressió Barcelona octubre de 2007, pàgina 355.
4. Mercè Rodoreda al Pròleg de Mirall trencat, IEC, Club editor jove, segona reimpressió
Barcelona octubre de 2007 pàgina 11.
··