dilluns, 30 juny de 2008

Catalunya lliure de transgènics




El debat sobre els transgènics arribarà al Parlament de Catalunya

La plataforma Som lo que Sembrem recull prou signatures per prohibir-los als conreus catalans

La plataforma Som lo que Sembrem ja ha recollit 52.000 signatures per impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) perquè el Parlament debati la proposta de llei sobre els transgènics. L'bjectiu és prohibir-los als conreus, perquè Catalunya és un dels territoris europeus amb més cultius d'aquest tipus. Tant els agricultors, ecològics o no, com els grups de protecció del medi, fa anys que batallen per demanar-ne la prohibició, perquè no se sap l'afectació a la salut i l'entorn.

L'organització supera de dues mil les signatures necessàries un mes abans del termini establert. Tot i això, Som lo que Sembrem seguirà amb la campanya, especialment als mercats, platges i festes locals. La recollida de signatures es va iniciar el 29 de febrer a la Fira Natura de Lleida. L'objectiu és aconseguir aturar el cultiu i desenvolupament d'aliments transgènics en l'àmbit territorial de Catalunya, així com garantir un etiquetatge exhaustiu dels productes que en contenen matèries primeres i la investigació dels seus efectes.

Els adversaris dels transgènics diuen que l'administració protegeix 'els interessos del lobby biotecnològic' i que la gent no té cap més manera de defensar-se que emprenent iniciatives com aquesta. Però la comunitat científica argüeix, en favor d'aquests cultius, que faciliten la producció i que els aliments arribin als països més necessitats.

A Catalunya, la recerca en aquest camp va a càrrec de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries IRTA, i al País Valencià, se n'ocupa l'Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva.

A les Illes Balears aprovaren proposició no de llei que les declarava 'territori lliure de cultius transgènics'. A Europa, també rebutgen aquests conreus França, Alemanya i Suïssa.

Els organitzadors

Som lo que Sembrem és la plataforma creada per donar suport a una ILP que aturi els cultius i aliments transgènics a Catalunya. Sorgeix des d'Assemblea Pagesa de Catalunya per constituir un espai comú de treball amb totes aquelles persones i organitzacions disposades a col·laborar en la campanya.


La plaça del Ginjoler

Melusina us convida a la festa presentació del llibre:

La plaza del azufaifo
d’Isabel Núñez


A càrrec de l’autora, l’antropòleg Manuel Delgado
i el poeta Enric Casasses, amb Feliu Gasull a la guitarra



A la plaça Joaquim Folguera de Barcelona
Dilluns 30 de juny, a les 8 del vespre
·
· Editorial Melusina · La plaza del azufaifo ·
·

diumenge, 29 juny de 2008

El preu dels agrocombustibles






La cara oculta de l'etanol a les plantacions de canya de sucre de Brasil



Uncas FERNÁNDEZ Sertaozinho

Mentre Brasil s'ha convertit en el principal defensor dels biocombustibles com alternativa energètica, els seus treballadors a les plantacions de canya de sucre destinada a la producció d'etanol viuen en unes condicions de treball molt dures i per uns salaris de misèria.

No és un treball humà», sospira Caio Ribeiro, un antic tallador de canya de sucre, compadint als homes i dones que treballen sense descans a les plantacions de canya de sucre de l'Estat brasiler de Sao Paulo. Caio Ribeiro, de 38 anys, és considerat un «supervivent» pels talladors de canya de sucre de Sertaozinho, una petita localitat de la regió de Ribeirao Preto, el principal punt de producció de canya de sucre de l'Estat de Sao Paulo. Fa tres anys, Caio Ribeiro es va desmaiar just enmig de la plantació a la qual treballava. A conseqüència dels greus problemes físics causats pel seu ofici, hagué de llançar la tovallola. «És un treball per a màquines. És necessari que mecanitzin tot, si no molta gent morirà», assegura en declaracions a l'agencia France Presse.




Les dramàtiques condicions de treball que encara perduren a les plantacions brasileres de canya de sucre són fins a cert punt l'altra cara de la moneda d l'etanol, un biocarburant que Brasil s'esforça a vendre com la millor alternativa als combustibles fòssils. Segons els sindicats del sector, una vintena de talladors de canya de sucre han mort des de 2004. Mecanismes de control, centrals sindicals i organitzacions no governamentals han denunciat repetidament les inhumanes condicions de treball a les plantacions, pròximes a l'esclavitud. La Unió Europea (UE) estudia actualment la forma d'instaurar algun tipus de mecanismes de control que permetrien no comprar etanol produït en aquestes condicions. El Govern de Brasil, que reconeix que el treball dels talladors de canya «és molt dur», es proposa impulsar la mecanització del sector. UNICA, l'associació brasilera de productors de canya de sucre, assegura que està eliminant progressivament a les plantacions la collita manual, que hauria de desaparèixer completament per a l'any 2017 .

Segons un estudi de la Universitat de Piracicaba, a l'Estat de Sao Paulo un tallador de canya fa diàriament un esforç físic equivalent a córrer una marató. Proveïts de botes de goma, guants i barrets, tallen les canyes de sucre a cop de matxet, a plantacions infestades de serps verinoses. De mitjana, cada treballador talla nou tones de canya al dia. La jornada laboral va passar recentment de les dotze a les set hores i mitja, a més d'establir una hora de descans, i segons dades de UNICA el salari mig ronda 1.000 reals (al voltant de 402 euros). Salaris de misèria No obstant això, el president del sindicat del sector, Wilson Rodrigues, afirma que el salari mig real d'un tallador de canya és de 780 reals (uns 313 euros). «És un salari de misèria», denúncia.

Però a pesar d'aquest extenuant treball, milers de joves arriben tots els dies des dels estats pobres del nord-oest de Brasil per a prendre part en la collita de canya de sucre, que té lloc entre els mesos d'abril i novembre. Al voltant de 60.000 persones treballen a les plantacions de Ribeirao Preto, d'un total de 190.000 talladors de canya a tot l'Estat de Sao Paulo. «Prop del 70% són immigrants, majoritàriament originaris de Maranhao», afirma Rodríguez, de 43 anys i també ex tallador de canya. «Allà no hi ha treball», explica Jose Silva, de 24 anys, mentre espera a l'autobús que li traslladarà fins a la plantació. «En set mesos de treball aquí guanyem el que necessitem per a tot l'any», assenyala Francisco dos Santos, de 29 anys. «Jo guanyo gairebé 800 reals (uns 321 euros) al mes i en pago 60 reals (24 euros). La majoria d'aquests allotjaments, no obstant això, consisteix en un únic habitacle sense llit, lavabo ni dutxa, i en el qual una vintena de persones s'amuntega sobre matalassos col·locats sobre el sòl.





dimecres, 25 juny de 2008

Salva la selva del bosc Tanoé

Quin berenar! amb...






Benvolgudes amigues i amics de la selva tropical:

Molts dels productes alimentaris que consumim diàriament, com per exemple les margarines, estan elaborats amb greix vegetal de palma. L'empresa de productes d'alimentació i de la llar Unilever es proposa amb les plantacions de palma amb les que es proveiria, destruir un dels boscos més importants de Costa de Marfil. El bosc Tanoé és el darrer refugi per a les monees Colobus a l'oest d'Àfrica, que quedaran definitivament extingides en ser destruït el seu hàbitat.






Coneguin els detalls d'aquest nou cas en contra de la selva tropical a l'Oest d'Àfrica, i participin de la protesta internacional, signant la carta que trobaran a


Per favor, difonguin aquesta acció entre altres persones que puguin estar interessades en secundar-la. Moltes gràcies i una salutació afectuosa. Guadalupe Rodríguez


Oficina Berlin
Hasenheide, 56
10967 Berlin, Alemania
Tel.: +49(0)30- 51736879





dilluns, 23 juny de 2008

Lakabe, la totalitat del que som

L'any 2003 vaig anar amb la meva família a un poble de Navarra, a prop d'Itoiz, a Lakabe. Aquest petit poble de més de mil anys d'antiguitat va ser abandonat a finals dels anys seixanta. Joves de la terra el varen rehabilitar i hi varen viure i treballar i tenir fills i filles. La realitat d'aquells dies viscuts es convertiren en el somni d'una vida sana en comunitat. Ara a Lakabe han quedat malferits i ens demanen ajuda. Si fins al 15 de juliol teniu temps de localitzar aquest poble perdut a les muntanyes de Nafarroa i hi voleu anar a donar una ma, estic segur que en sortireu vosaltres també beneficiats. Si no hi podeu anar, vos deman personalment que els doneu suport econòmic mitjançant les dades bancàries que trobareu més avall. Gràcies. JV.





LAKABE

EDERRENA -aquesta casa gran i tan acollidora de Lakabe (Nafarroa) ha quedat calcinada pel foc. Aquesta és una crida solidària a totes les persones, que com nosaltres estimam LAKABE (els seus habitants i el seu espai). Allà hem compartit treball, riures, acció no-violenta, vida alternativa, concerts, tallers i cursos, festes i balls, i molt, molt amor. En aquest moment necessita la nostra ajuda material per a recompondre's d'alguna manera. Amb EDERRENA se n'ha anat la història escrita i fotogràfica, els llibres, els documents, l'art, les comunicacions (telèfon i internet) i tots aquests petits i grans objectes que s'havien anat guardant des de fa 28 anys.

Demanem col·laboració econòmica al numero de compte: 3035 0058 31 0581005544 , a nom de ASOCIACION LAKABE.


Estimada amiga. Estimat amic. Duc molts dies torbant-me a escriure't. Casa Ederrena, la meva casa i la dels meus fills i filla, la de Silvie i la de moltes altres persones, s'ha cremada totalment amb tota dintre. no només les nostres coses personals i quotidianes. també tot el relacionat amb els arxius del poble, tots els papers de l'associació lakabe, del consell, del poble. els nostres comptes i part de la nostra economia, els nostres quaderns, les nostres actes, els nostres treballs personals i de grup...l'espai en el qual ens reuníem i des de la qual tornaven a descobrir Lakabe cada setmana. També se n'ha anat la part mes important de llibres, revistes i documents, hi ha molts llibres repartits per les cases però el gruix estava aquí, també part de la biblioteca infantil, juvenil. totes les fotos, s'han salvat els álbums dels primers anys, però la resta.....la formatgeria amb les seves provisions per a l'hivern, la gairebé totalitat de llavors d'hort, la fontaneria, els quadres del meu aita, les escultures del meu germà i la casa en si, tota ella que s'ha quedat amb tres parets obertes a l'infinit. La part sud que ha caigut i tots els interiors també. això va succeir l' 1 de maig i fins a avui no he pogut escriure sobre això. Ara que ha passat un poc de temps, ara que puc mirar el fet sense sentir que se'm xapa el cor de dolor, m'assec a contar-lo perquè ho sapigueu i per a dir-te que el teu telèfon i la teva adreça postal, també se n'han anat. Seria bo que ens ho reexpedissis perquè refem l'agenda. També si tens fotos, vídeos, articles o qualsevol cosa de lakabe que ens manis una còpia per a refer a trossos part dels arxius i records dels anys anteriors encara que siguem conscients que comencem una nova etapa. No ens quedarem llepant el nostre dolor. Però volem en part recuperar algunes imatges. hem decidit refer la casa, mes bella i confortable del que era. I hem convocat 6 setmanes de auzolan ( treball comunitari) des del 2 de juny al 15 de juliol. (si decideixes venir avisa 948392002) necessitem mans per a desenrunar milers de tones de pedres...així estan les coses. Moments difícils i no obstant això se sent també la llibertat de no tenir res...i estant aquí, calmant el cor i donant confiança al que s'ha d'esdevenir, que segur serà bell i increïblement magnific.

Un petó amiga, amic, des de Lakabe fins aviat. Mabel

Volguts tots i totes: No se si coneixeu Lakabe, una ecoaldea a les muntanyes de Navarra, que va sorgir a partir de la iniciativa d'un grup de gent que va estar implicada en la lluita per la vall de Itoiz i que va decidir intentar viure d'una altra manera i, més endavant, obrir el poble i compartir les seves experiències amb els altres. No sé si coneixeu Ederrena, la casa de Mabel, la primera casa que es va construir en aquest poble abandonat i que amb els anys es va convertir en el centre de tantes coses. Ederrena era un espai d'acollida, de diàleg, convivència i experimentació. El cas és que, en un d'aquests successos que mai surten en els mitjans de comunicació, Ederrena, el cor de Lakabe, ha desaparagut sota el foc. Us envio el cartell que ha preparat la gent de Lakabe demanant la nostra ajuda, amb la idea de posar-lo en els llocs que considereu adequats. Gràcies per la vostra col·laboració

Més info: noticiasdenavarra , diagonalperiodico . euskalherriaindymedia .























diumenge, 22 juny de 2008

Llibertat condicionada



Llibertat amb condicions a un arbre en una carretera de Pollença.


La maleïda reixa metàl·lica (requilla que en diuen a Mallorca), aquesta que barra el pas als amants del camp a través, de tombar els peus (turmells) per dins dels terrossos, d’escarrintxar-se amb els rostolls...aquesta maleïda té la culpa de que li hagin condicionat la llibertat de creixement a aquest ullastre.
La decisió va ser salomònica i provocà el xap d’alt a baix. Ferida que mai clourà per deixar en evidència com s’estima als arbres i com s’estima la propietat privada en aquesta roca.
Ferida que deixa en evidència el que som els habitants d’aquesta illa, generalitzant, és clar!
Requilla, No pasar, propietat privada, aixòscamevainocateva, arruix, verboten, per amunt!



Rafel Mas, Búger 22 de juny de 2008

dijous, 19 juny de 2008

La profanació dels santuaris naturals


Els torrents de Mallorca

El progrés que en tecnologia hem aconseguit no es correspon, malgrat hom pugui pensar el contrari, amb el d'assolir una consciència de respecte cap als drets de la natura, de les altres espècies, dels seus hàbitats, de les seves funcions com ecosistema. Paradoxalment el mal que ens hem acostumat a provocar ens ho estem infringint a nosaltres mateixos. O a allò que és pitjor, a les generacions futures. Que hagi de ser precisament la Conselleria de Medi Ambient la que faci entrar maquinària pesada per "acondicionar" els torrents al seu pas per àmbits agrícoles o no urbans, és una demostració del baix grau de consciència i respecte al medi natural que la nostra societat ha estat capaç d'assolir. Arrasar, desolar, eliminar, destruir les voreres denses de vegetació i fauna dels torrents i en plena època primaveral i de nidificació amb maquinària pesada és fer una feina mal feta, bruta, sense consciència ecològica. Qualque tècnic de la Conselleria que cobri per protegir les espècies de flora i fauna ha inspeccionat les zones sotmeses a tractament? Torrents com el d'Almadrà al seu pas pel Cocó o el de Solleric entre el pont Trencat i el pont del Tren, han estat profanats des dels despatxos de la Conselleria de Medi Ambient que mouen les pales excavadores.

Què hi guanyam amb aquest tracte ofensiu contra els torrents?
Hem de tenir present que els torrents, a més de ser les venes de la nostra terra que regulen els moviments hídrics, són també el refugi i hàbitat d'una biodiversitat acorralada i maltractada. Les úniques zones que es poden considerar relativament verges i que travessen Mallorca, són els torrents i xaragalls. Aquests són avui usats com abocadors de tot tipus de residus i productes industrials tòxics i perillosos, que al cap i a la fi acaben als aqüífers, als productes agrícoles que ens alimenten o finalment a la mar també tan maltractada. La prioritat hauria de ser la d'evitar aquests abocaments i retirar els que ara mateix hi són. I denunciar els culpables.

És possible una eliminació assenyada de la vegetació que pugui destorbar o embossar el normal recorregut de l'aigua dels torrents? És evident que sí. Com? Fent la feina ben feta. Amb estudis previs de la biodiversitat de la zona. Amb operaris preparats per emprar eines adequades i de manera proporcionada a un espai ric i delicat en biodiversitat, d'interès públic: els torrents. Amb coneixements en flora i fauna. Amb respecte a les èpoques de nidificació. Amb respecte també a l'estimació que la gent dels voltants dels torrents ha adquirit al llarg de la seva vida, als gorgs on quan eren infants se n'anaven a banyar, a les alzines de picornells primerencs, als fleixos que aporten menjar al bestiar els mesos durs de l'estiu. Això no és tan mal de fer i encara menys per l'administració que ha de ser la garant de la conservació de la natura a la nostra terra. Finalment els torrents haurien de ser declarats, pels polítics, espais naturals protegits. De manera urgent.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

dimecres, 18 juny de 2008

Un vell marí mallorquí


Segurament si cerqués una mica trobaria alguna relació entre el vell marí i els arbres. Quan no amb els boscos de la mar. Ja ho faré. Potser aprofitaré per fruir de la traducció de l'Odissea den Carles Riba on apareix aquest ésser marí. La notícia, però, és important. Ho és perquè qui sap si entre tanta destrucció la presència d'aquest vell marí a l'illa del Toro a Calvià ens pot fer albirar l'esperança de que encara hi som a temps, de que tot és possible, com deia el poeta.


Bussejadors albiren al Toro una foca monjo, espècie extingida a les Balears


Un bussejador palmesà, Álvaro Garí, ha albirat en la reserva marina de l'Illa del Toro (Calvià) una foca monjo, animal que es creia extingit de les aigües de les Balears des dels anys cinquanta.

L'encontre amb l'espècimen, d'un poc més de dos metres de longitud, “de color clar gairebé blanc” i amb les característiques de l'espècie de la foca monjo, es va produir el passat diumenge al migdia, de forma fortuïta.

El submarinista, veterà coneixedor de la reserva del Toro, havia sortit a gaudir d'una jornada de busseig recreatiu amb un grup d'amics, segons ha explicat en declaracions, quan es va topar amb aquest exemplar de foca monjo, del qual es calcula que poden quedar uns cinc-cents exemplars a tot el món.

La majoria d'ells es poden veure a la colònia de cap Blanc (a l'anomenada Costa de les Foques, de Mauritània), i altres al Mar Egeu, el litoral del Sàhara i Madeira.

L'albirament del diumenge en Toro es va produir al final d'una immersió, quan el bussejador va veure “entrar una cosa gran a la cova que es troba en el costat de ponent de l'illa” i es va dirigir cap a allà “per comprovar de què es tractava”.

“En entrar a la cova, un recinte petit, d'uns tres metres de profunditat, vaig veure una cosa blanca i vaig pensar que seria algun tipus de balena o catxalot malalt o encallat perquè estava quiet, en posició vertical, amb la cua cap al fons”, ha relatat Garí.

El bussejador es va aproximar a l'animal: “I quan estava a mig metre de distància, es va girar bruscament cap a mi, amb la boca oberta i vaig veure clarament que era una foca”.

La sorpresa “va ser per als dos”, ha assegurat Garí, que ha explicat que l'animal va començar a nedar per l'interior de la cova, allunyant-se d'ell i mirant-lo, moment que el bussejador va aprofitar per realitzar algunes fotografies. Garí i la foca van romandre en l'interior de la cova “per uns deu minuts”, abans que un altre bussejador entràs al recinte, cosa que va espantar l'animal, que “va sortir nedant a tota velocitat”.

El bussejador ha assegurat que “mai abans” no havia vist una foca a la zona i ha advertit del perill que pot suposar per a aquest espècimen “l'almadrava de pesca ubicada en la pròpia reserva, on podria quedar enganxat.” Els dos últims exemplars de foca monjo, coneguda popularment com “vellmarí”, dels quals es té constància a les Balears, van ser exterminats a Mallorca el 1958, un d'ells sacrificat entre les xarxes dels pescadors de Cala Mondragó, a Felanitx, i l'altre mort a trets per la Guàrdia Civil a Cala Tuent, a Escorca.

El Govern balear ha estudiat en diferents moments la possibilitat de reintroduir a les illes la foca monjo (monachus monachus), un mamífer marí considerat una de les deu espècies del món en perill d'extinció.

L'octubre de 2005, una delegació de la Conselleria de Medi Ambient del Govern va viatjar a la Reserva Natural de les Illes Desertes, a l'arxipèlag de Madeira, per conèixer un projecte de recuperació de l'espècie, que ha permès l'existència d'una colònia d'entre 25 i 30 exemplars en aquest lloc. Un any després, el setembre de 2006, el llavors president de l'executiu, Jaume Matas, va anunciar la possibilitat que el Parc Nacional Marítim Terrestre de Cabrera pogués ser utilitzat com a hàbitat per a la recuperació de l'espècie.

dimarts, 17 juny de 2008

Chico Buarque i la internacionalització de l'Amazònia

M'ha arribat un correu amb la resposta de Chico Buarque a un pregunta sobre la "internacionalització" de l'Amazònia brasilera. Al nostre blog hem parlat altres vegades de l'entesa entre Lula i Bush quan a la producció d'etanol per a agrocombustibles. Aquests negocis han portat a dedicar més terra a la canya de sucre i al blat de les índies a costa d'altres usos agrícoles. A la vegada aquests han hagut de robar terra a la selva i per tant a l'aire que respiram. La meva personal posició en aquest tema és de desconfiança. Si no ho tenc mal entès fa mesos va dimitir la ministre de medi ambient del Brasil per l'oposició que l'enfrontava a Lula quan a la política sobre la selva amazònica. Per tot això, les paraules de Chico Buarque, poden ser una excusa per fugir del tema. Evidentment que subscric el seu pensament "humanista", però la urgència de preservar el que queda de boscos importants al món és prioritària i no admet circumloquis. Mirau-vos ho vosaltres mateixos.



Durant un debat a una universitat d'Estats Units, li van preguntar al ex governador del Districte Federal, avui Ministre d'Educació, CRISTOVO "CHICO" BUARQUE, què pensava sobre la internacionalització de la Amazònia.

El jove nord-americà va introduir la seva pregunta, dient que esperava la resposta "d'un humanista i no d'un brasiler ".

Aquesta va ser la resposta del Sr. Cristovo Buarque:

"Realment, com a brasiler, només parlaria en contra de la internacionalització de la Amazònia. Per més que els nostres governants no el cuidin degudament aquest patrimoni, és nostre.
Com a humanista, sentint el risc de la degradació ambiental que sofreix la Amazònia, puc imaginar la seva internacionalització, com també la de tota la resta, que és de summa importància per a la humanitat.

Si la Amazònia, des d'una ètica humanista, ha de ser internacionalitzada, internacionalitzem també les reserves de petroli del món sencer. El petroli és tan important per al bé de la humanitat com la Amazònia para nostre futur. Malgrat això, els amos de les Reserves creuen tenir el dret d'augmentar o disminuir l'extracció de petroli, pujar el seu preu.
De igual forma, el capital financer dels països rics hauria de ser internacionalitzat. Si l'Amazonia és una reserva per a tots els éssers humans, no s'hauria de cremar només per la voluntat de l'enorme atur provocat per les decisions arbitràries dels especuladors globals. Per tant no podem permetre que les reserves financeres serveixin per a cremar països sencers, amb la voluptuositat de l'especulació.

Internacionalització dels grans museus del món. El Louvre no ha de pertànyer només a França. Cada museu del món és el guardià de les peces més belles produïdes del geni humà. No es pot deixar que aquest patrimoni cultural, tant com és el patrimoni natural amazònic... sigui manipulat i destruït per el sol plaer d'un propietari o d'un país. Fa poc, un milionari japonès va decidir enterrar, juntament amb ell, un quadre d'un gran mestre. Molt per contra, aquest quadre hauria d'haver estat internacionalitzat.

Durant aquesta trobada, les Nacions Unides estan realitzant el Fòrum Del Mil·lenni, però... alguns presidents de països van tenir dificultats per a participar, a causa de situacions desagradables sorgides a la frontera dels EUA. Per això, crec que Nova York, com a seu de les Nacions Unides, ha de ser internacionalitzada.Almenys Manhatan hauria de pertànyer a tota la humanitat. De la mateixa forma que París, Venècia, Roma, Londres, Rio de Janeiro, Brasília... cada ciutat, amb la seva bellesa especial i història del món ha de pertànyer al món sencer.

Si EEUU vol internacionalitzar la Amazonia, per a no córrer el risc de deixar-la en mans dels brasilers, internacionalitzem tots els arsenals nuclears nord-americans. Bastarà pensar que ells ja van demostrar que 'són capaços' d'usar aquestes armes, doncs JA HO VAN FER, amb una destrucció milers de vegades superior que les lamentables cremes realitzades en els boscos de Brasil.

En els seus discursos, els actuals candidats a la presidència dels Estats Units han defensat la idea d'internacionalitzar les reserves forestals del món,... a canvi del deute. Comencem usant aquest deute, per a garantir que cada nen del món tingui la possibilitat per a menjar, i d'anar a escola.

Internacionalitzem als nens, tractant-los a tots ells, sense importar el país on van néixer, com a patrimoni que mereixen les cures del món sencer. Amb tant més atenció de la que es mereix la Amazonia.
Quan els dirigents tractin als nens pobres del món com a "Patrimoni de la Humanitat", no permetran que treballin, quan haurien d'estudiar; tampoc permetran que morin, quan haurien de viure.

Per això, com humanista, accepto defensar la internacionalització del món; però,... mentre el món em tracti com a brasiler, lluitaré perquè la Amazonia sigui nostra. Només nostra ! "

Escultures a l'aire lliure







Jo gairebé no m'atreveixo a posar-hi text o poesia. Hauria de ser a l'inrevés, és a dir primer topar amb les paraules i afegir-hi les fotografies. Avui, però, fent una volta he vist aquests troncs i branques seques. L'arbre, el pi, va tenir la seva vida: "...tempestes, rosades i llum ardenta...". Atalaiava mitja Mallorca i Cabrera. Avui conserva, als meus ulls, la bellesa que li confereix el lloc que l'atzar o la força de ser va triar per viure. En contrast amb el paisatge ha creat una escultura. Ha creat? S'ha creat? Com així sonen tant bé les branques seques? Assoleixen el gris de les roques i dels dies ennigulats, però contrasten amb els dies blaus i blancs posant-los més en relleu, fent-los més autèntics... al manco a la meva vista.

El que m'agradaria, però, és que vos, vosaltres, hi afegíssiu el text, les paraules, la poesia... si és que les hi voleu posar. he deixat una resolució alta per si la voleu deixar com a fons de l'escriptori. Jo solc canviar aquest fons quasi cada setmana o fins i tot més.







.

diumenge, 15 juny de 2008

Groc


He demanat ajuda a la gent del fòrum del GOB per conèixer el nom d'aquesta planta. Jo, ja ho vaig dir no fa massa a no sé qui, no ho vull conèixer tot. Vull dir el nom de cada planta, de cada fong, de cada au, de cada insecte... Ja m'agradaria haver tingut una vida semblant a la dels naturalistes del XIX o a la dels d'ara mateix: prioritzar el coneixement de cada cosa, de cada nom per col·laborar en el saber de la vida. És d'una riquesa incomparable per a la nostra ànima. Ara fa poc he vist com un membre del fòrum ens feia partícips d'una gran feina: fa uns vuit mesos va sembrar unes espores d'Asplenium marinum, ara ens ha ofert les imatges del miracle de la vida, especialment a les falgueres. Com que d'alguna manera jo també som un poc naturalista, entenc l'alegria de compartir una descoberta tan íntima i rica.

S'altra dia idò, em vaig topar amb aquesta flor groga i a poc a poc m'han vengut ganes de conèixer-la millor.




.

divendres, 13 juny de 2008

Som-hi que ja queda poc!

.



Hola a tothom, A tres setmanes de l'esdeveniment, us fem arribar més novetats en relació a la trobada de moviments socials, per posar en marxa el decreixement i construïr contrapoder, que celebrarem del 4 al 6 de juliol a Cal Cases.


Àrees de treball: documentació i contactes


En aquests darrers dies, s'han anat penjant els documents base i objectius de la majoria d' àrees de treball. Les podeu trobar al web: http://www.tempsdere-voltes.cat , en concret al menú a la dreta que es titula "4-6 de juliol, àrees de treball". També podeu accedir directament a l'enllaç de l'àrea de treball que us interessi: Aigua, Autogestió de l'habitatge, Autonomia alimentària, Coneixements i educació lliure, Economia contrahegemònica, Energia i Transport, Estratègies de decreixement a nivell local, Estratègies front el poder polític, Mitjans de comunicació, Model territorial i defensa del territori, Organització, Relació camp-ciutat, Relacions socials i vida comunitària.

Per tal que cada àrea tingui una preparació adequada, en cadascuna s'han proposat uns objectius concrets i durant la Trobada es promourà el debat a través dels documents que aneu enviant els i les diferents participants. El límit per aportar propostes per escrit que es puguin tenir en compte en el programa, serà el dimarts 30 de juny, 3 dies abans de començar la trobada. Amb aquesta documentació rebuda, les persones que estan coordinant i preparant cada àrea de treball, podran concretar una proposta de dinàmiques de treball per la trobada.

També comentar-vos que hi ha uns correus electrònics de contacte per cadascuna de les àrees de treball, podeu trobar el llistat de contactes, aquí: Horaris de la trobada
Aprofitant que algunes persones ens l'heu demanat, hem penjat un programa molt genèric i provisional en aquest enllaç:




Distribució de cartells i tríptics.


A principis d'aquesta setmana vinent, farem una distribució dels cartells i dels tríptics a través de correu postal i de la xarxa de distribució del setmanari directa. Tenim ja un llistat d'adreces però segur que ens en falten moltes, així que si teniu alguna adreça de correu on volgueu rebre els materials, envieu-nos un correu-e amb les dades. També hem penjat una versió digital dels materials a la pàgina web, així que si voleu fer impressions a3 o a4, podeu fer-les servir. Inscripcions Recordem que el límit d'inscripcions és el 27 de juny, ho agraïm a qui ja s'ha inscrit i insistim a qui sàpiga que vindrà que s'apunti. Podeu aprofitar, ara! Hem afegit també aquest enllaç, per aclarir qüestions en relació a participants amb necessitats especials. I aquest altre com a llistat de què cal portar!

Som-hi, que ja queda poc!!


Temps de re-voltes
http://www.tempsdere-voltes.cat
re-voltes@tempsdere-voltes.cat



dijous, 12 juny de 2008

A Palma ofeguen arbres

Ajuntament de Palma: Matar arbres per fer trispol

Fa uns anys es va 'construir' un parc a la 'glorieta de can capes', a Palma.
No podia ser d'una altra manera: en aquesta ciutat nostra, els parcs no se sembren, se construeixen.
Per aconseguir un major profit per les constructores, es va encimentar el 95% de la plaça, deixant unes garangoles ridícules per uns arbres que, tot i que ens alegren la vida amb el seu verd i la seva ombra a l'estiu, no semblen merèixer un mínim de terra per on deixar guaitar el seu tronc.
Però ben prest manifestaren la seva disconformitat per l'espai que se'ls havia assignat.
Els arbres varen 'verbalitzar' a la seva manera que natura i ciment son incompatibles si no es respecten uns mínims, i varen aixecar de manera sorollosa el trispol que els empresonava, fent d'aquella glorieta encimentada una petita muntanya russa.
Fa unes setmanes, l'ajuntament va contractar una empresa que va enviar una quadrilla per instal·lar unes faroles i, aprofitant el viatge, arreglar el paviment i tapar la boca als lledoners cridaners.
Sembla que cap dels implicats en el projecte va tenir el seny ni la sensibilitat d'escoltar el plany d'aquests arbres. Amb una curtesa de mires notable, varen procedir a tallar les arrels que havien empès el trispol per amunt i varen tornar a deixar el ridícul forat que seguirà ofegant els arbres durant anys.
És a dir, dels arbres que no morin després de la tallada d'arrels, perquè les fulles de dos dels arbres varen començar ràpidament a perdre el color, i algú es va encarregar de tallar les branques perquè no es ves tant el desastre. Després de morir dos arbres, algú degué entendre que tallar les arrels potser no és una bona idea. Potser és per això que a un lledoner, el més gros, -només a un d'una trentena- li han fet una garangola un poc més grossa. No massa, just arran de les arrels cridaneres. I jo me demano... És tan mal de fer entendre a un arbre quan parla tan clar??

Toni Font
·

El Nesprer dels Vailets

·
Fruita del temps, ... i del cor

Ahir a la tarda una molt bona amiga, educadora de la Llar d’Infants Municipal Vailets de Capellades, va trucar a la porta de casa amb un paquetet a la mà. Me’l va entregar i va anar-se’n tot insistint que llegís la nota que hi havia al fons. Darrera la transparència d’una cel·lofana vermella, que feia d’embolcall, s’hi podien entreveure les figures de tres nespres. A l’interior d’un sobre amb el logotip de l’escola hi havia el següent escrit.

“Aquesta primavera hem pensat en tu!.
Durant aquesta setmana els ànecs
hem fet activitats al voltant d’aquest fruiter:
just avui hem collit els tres primers nespres,
... i no podien ser per ningú mes !”.
Gràcies,
[2-juny-08]

Francament, em vaig emocionar d’allò més. En aquells moments no tenia en absolut present que un any enrere havia fet portar a la Llar d’Infants Municipal Vailets, espai on també tingueren el goig de créixer una mica els meus dos fills, un petit nesprer i un compact amb una cançó anomenada “La dansa del nesprer”.
Em ve molt de gust compartir aquesta meravellosa anècdota amb vosaltres, tot celebrant la sensibilitat d’un equip d’educadores de Capellades perquè considero que l’amor per la natura comença amb el contacte i el coneixement de la mateixa. Quan més aviat s’inicia aquesta relació, més aviat se’n pot gaudir.
P.D.: a les fotos apareix el Pau de 6 anys perquè es pugui veure l’alçada relativa del petit nesprer.
Francesc Guinart i Palet / 5-Juny-2008.
·
·
“La dansa del nesprer”

Do Mim Fa Sol Sol7
“Ai nesprer que t’engalanes totes les branques,
Lam Fa Sol Sol7
jo vull ser el fill del vent quan ve a l’olorar-les. (rep)
Do
Vinga nenes, vinga nens
Fa Sol Do
les manetes enllaçarem, (rep)
Lam
i farem rotllanes
Fa Sol7 Do
i el fruiter que ens veu créixer voltarem. (4 rep.)

Do Mim Fa Sol Sol7
Ai amic meu, el groc serà taronja per Sant Joan
Lam Fa Sol Sol7
i tot l’esplendor serà un somriure, serà un regal. (rep)
Do
I a la dreta i a l’esquerra,
Fa Sol Do
set voltes alegres donarem; (rep)
Lam
i un bocí de Sol
Fa Sol7 Do
dels llavis anirà a parar al cor.”(4 rep)

[Franc Guinart i Palet]
·
·

dimecres, 11 juny de 2008

Figuera borda i parra

·
·
·
Notes de Deià

I

Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.

El saltant eixorda;
la figuera borda
li dóna ombradís.

Clivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.

II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.

La vida s'escola,
el sol va la posta
i el torrent al mar.

III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home sóc jo.

Joan Alcover i Maspons
(Palma de Mallorca, 1854-1926)
·
·
·
·
· Fotos: [ Joan Vicenç ]· [ ziga-zaga ] · [ beagle34 ] · [ mactiste ] ·
·