Com fabricar una crisi global
No es tracta només de l'erosió de l'autosuficiència alimentària nacional o de la seguretat alimentària, sinó del que la africanista Deborah Bryce-són, d’Oxford, anomena la “descamparolització”, és a dir, la supressió d'una manera de producció per a fer del camp un lloc més apropiat per a l'acumulació intensiva de capital.
Quan centenars de milers de persones es van manifestar a Mèxic l'any passat contra un increment al preu de la truita, molts analistes van culpar als biocombustibles. A causa dels subsidis del govern nord-americà, els grangers d'aquest país dedicaven més hectàrees al blat de moro per a etanol que per a aliment, la qual cosa va disparar els preus. Aquesta desviació de l'ús del blat de moro va ser sens dubte una causa de l'elevació de preus, encara que probablement l'especulació d'intermediaris amb la demanda de biocombustible va tenir major influència. No obstant això, a molts se'ls va escapar una pregunta interessant: com és que els mexicans, que viuen a la terra on es va domesticar el blat de moro, han arribat a dependre del gra nord-americà?
L'erosió de l'agricultura mexicana
No pot entendre's la crisi alimentària mexicana sense considerar que en els anys anteriors a la crisi de la truita la pàtria del blat de moro va ser convertida en una economia importadora d'aquest gra per les polítiques de lliure “mercat” promogudes pel fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) i Washington. El procés va començar amb la crisi de deute de principis de la dècada de 1980. Mèxic, un dels dos majors deutors del món en desenvolupament, va ser obligat a implorar diners del banc i del FMI per a pagar el servei del seu deute amb bancs comercials internacionals. El preu d'un rescat va ser el que un membre del consell executiu del BM va descriure com “intervencionisme sense precedent”, dissenyat per a eliminar aranzels, reglamentacions estatals i institucions governamentals de suport, que la doctrina neoliberal identificava com barreres a l'eficiència econòmica.
El pagament d'interessos es va elevar del 19 per cent de la despesa federal total el 1982 al 57 per cent el 1988, en tant que la despesa de capital es va esfondrar de 19.3 a 4.4 per cent. La contracció de la despesa governamental es va traduir en el desmantellament del crèdit estatal, dels materials agrícoles subsidiats pel govern, els suports de preu, els consells estatals de comercialització i els serveis d'extensió.
Aquest cop a l'agricultura camperola va ser seguit per un encara major el 1994, quan va entrar en vigor el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (TLCAN). Encara que aquest tractat considerava una pròrroga de 15 anys a la protecció de productes agrícoles, entre ells el blat de moro, aviat va començar a fluir blat de moro nordamericà altament subsidiat, la qual cosa va reduir els preus a la meitat i va enfonsar al sector del blat en una crisi crònica. En gran mesura a causa d'aquest acord, Mèxic s'ha consolidat com importador net d'aliments.
Amb el tancament de l'entitat governamental comercialitzadora de blat de moro, la distribució d'importacions de blat de moro als d'Estats Units i del gra nacional ha estat monopolitzada per unes quantes comercialitzadores transnacionals, com Cargill. Això els ha donat un enorme poder per a especular amb les tendències del mercat, de manera que poden manipular i magnificar moltes vegades els moviments de demanda de biocombustibles.
Al mateix temps, el control monopolista del comerç domèstic ha assegurat que una elevació en els preus internacionals del blat de moro no es tradueixi en preus significativament més alts a pagar als petits productors. Cada vegada resulta més difícil als productors mexicans de blat de moro eludir la destinació de molts altres petits productors en sectors com arròs, carn de cap de bestiar, pollastre i porc, que s’han enfonsat pels avantatges concedits pel TLCAN als productes subsidiats dels Estats Units. Segons un informe del Fons Carnegie de 2003, les importacions agrícoles d'EU han deixat sense treball a 1.3 milions de camperols, molts dels quals han emigrat al país del nord. Les perspectives no són bones, doncs el govern mexicà continua en mans de neoliberals que desmantellen sistemàticament el sistema de suport al camp.
Creació de la crisi de l'arròs a Filipines
Que la crisi global d'aliments s'origina en la reestructuració de l'agricultura pel lliure mercat resulta més clar en el cas de l'arròs. A diferència del blat de moro, menys del 10 per cent de la producció mundial d'arròs es comercialitza. A més, amb l'arròs no hi ha hagut desviació del consum cap els biocombustibles. No obstant això, en aquest sol any els preus s'han triplicat, de 380 dòlars per tona al gener a més de mil dòlars a l'abril. Sens dubte, la inflació deriva en part de l'especulació dels “cartells” majoristes en una època d'existències escasses.
No obstant això, el major misteri és per que diversos països consumidors d'arròs que eren autosuficients han tornat severament dependents de les importacions. Filipines ofereix un trist exemple de com la reestructuració econòmica neoliberal transforma un país d'exportador net a importador net d'aliments. És el major importador mundial d'arròs. L'esforç de Manila per assegurar-se provisions a qualsevol preu ha tornat notícia de primera plana, i les fotos de soldats que protegeixen la distribució del cereal a comunitats pobres ha tornat emblemàtica de la crisi global.
Els traços generals de la història de Filipines són similars als de Mèxic. El dictador Ferdinand Marcos va ser culpable de molts crims i mals manejos, entre ells no dur endavant la reforma agrària, però no se’l pot acusar de privar al sector agrícola de fons governamentals. Per a pal·liar el descontentament dels camperols, el règim els va atorgar fertilitzants i llavors subsidiades, va impulsar mecanismes de crèdit i va construir infraestructura rural. Durant els 14 anys de la seva dictadura, només en un, 1973, es va haver d'importar arròs a causa del extens dany causat per tifons. Quan Marcos va fugir del país, el 1986, hi havia 900 mil tones mètriques d'arròs en els magatzems del govern. Paradoxalment, els següents anys de govern democràtic van veure encongir-se la capacitat d'inversió governamental. El BM i el FMI, actuant per compte de creditors internacionals, van pressionar al govern de Cor Aquino perquè donés prioritat al pagament del deute extern, que ascendia a 26 mil milions de dòlars. Aquino va accedir, encara que els economistes del seu país li van advertir que seria “inútil buscar un programa de recuperació que sigui consistent amb el pagament del deute fixat pels nostres creditors”.
Entre 1986 i 1993, entre el 8 i 10 per cent del PIB va sortir de Filipines cada any en pagaments del servei del deute. Els pagaments d'interessos en proporció a la despesa governamental es van elevar de 7 per cent el 1980 a 28 per cent en 1994; les despeses de capital van caure de 26 a 16 per cent. En suma, el servei del deute es va tornar la prioritat del pressupost nacional. La despesa en agricultura va caure a menys de la meitat. El BM i els seus acòlits locals no es preocupaven, perquè un propòsit de l’ajustament del cinturó era deixar que el sector privat invertís en el camp. Però la capacitat agrícola es va erosionar amb rapidesa, el reg es va estancar, i cap a finals de la dècada de 1990 només 19 per cent de la xarxa caminera del país estava pavimentada, contra 82 per cent a Tailàndia i 75 per cent a Malàisia. Les collites eren anèmiques en general; el rendiment mitjà d'arròs era de 2.8 tones per hectàrea, molt sota els de Xina, Vietnam i Tailàndia, on els governs promovien activament la producció rural. La reforma agrària es va esllanguir en l'era posterior a Marcos, privada de fons per a serveis de suport, que havien estat la clau per a les reeixides reformes de Taiwán i Corea del Sud.
Com a Mèxic, els camperols filipins van enfrontar la retirada en gran escala de l'Estat com proveïdor de suport. I la retallada en programes agrícoles va ser seguit per la liberalització comercial; l'entrada de Filipines a l'Organització Mundial de Comerç (OMC) va tenir igual efecte que la signatura del TLCAN per a Mèxic. L'OMC requeria eliminar quotes a les importacions agrícoles excepte a l’arròs, i permetre que certa quantitat de cada producte ingressés amb baixos aranzels. Si bé es va permetre al país mantenir una quota en importacions d'arròs, va haver d'admetre l'equivalent a entre un i 4 per cent del consum domèstic en els 10 anys següents. De fet, a causa del debilitament de la producció derivat de la falta de suport oficial, el govern va importar molt més que això per a compensar una possible escassesa. Aquestes importacions, que es van elevar de 263 mil tones en 1995 a 2.1 milions en 1998, van deprimir el preu del cereal, la qual cosa va descoratjar als productors i va mantenir la producció a una taxa molt menor a la dels dos principals proveïdors del país, Tailàndia i Vietnam.
Les conseqüències de l’ ingrés de Filipines a l'OMC va escombrar amb la resta de l'agricultura com un tifó. Davant la invasió d'importacions barates de blat de moro, els camperols van reduir la terra dedicada a aquest cultiu de 3.1 milions d'hectàrees el 1993 a 2.5 milions el 2000. La importació massiva de peces de pollastre gairebé va acabar amb aquesta indústria, en tant l'augment d'importacions va desestabilitzar les d'aus de corral, porc i vegetals.
Els economistes del govern van prometre que les pèrdues en blat de moro i altres cultius tradicionals serien més que compensades per la nova indústria exportadora de cultius “d'alt valor agregat” com flors, espàrrecs i bròquil. Poc d'això es va materialitzar. L'ocupació agrícola va caure de 11.2 milions el 1994 a 10.8 milions el 2001 . El doble cop de l'ajustament imposat pel FMI i la liberalització comercial imposada per l'OMC va fer que una economia agrícola en bona mesura autosuficient es tornés dependent de les importacions i va marginar constantment als agricultors. Va ser un procés el dolor del qual va ser descrit per un negociador del govern filipí durant una sessió de l'OMC a Ginebra: “Els nostres petits productors agrícoles són massacrats per la brutal injustícia de l'entorn del comerç internacional”.
La gran transformació
L'experiència de Mèxic i Filipines es va reproduir d’un país rere l’altre, subjectes als manejos del FMI i l'OMC. Un estudi de l'Organització de Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) a 14 països va descobrir que els nivells d'importacions agrícoles de 1995-98 van excedir els de 1990-94. No era sorprenent, ja que un dels principals objectius de l'acord agrícola de l'OMC era obrir mercats a països en desenvolupament perquè absorbissin la producció excedent del nord. Els apòstols del lliure mercat i els defensors del dúmping semblaven estar en extrems oposats de l'espectre, però les polítiques que propugnen produeixen el mateix resultat: una agricultura capitalista industrial globalitzada.
Els països en desenvolupament s'integren en un sistema en el qual la producció de carn i gra per a exportació està dominada per grans granges industrialitzades com les manejades per la transnacional tailandesa CP, a les quals la tecnologia és millorada contínuament per avanços en enginyeria genètica de signatures com Monsanto. I l'eliminació de barreres duaneres i no duaneres facilita un supermercat agrícola global de consumidors d’elit i classe mitja, atesos per corporacions comercialitzadores de grans com Cargill i Archer Daniels Midland, i minoristes transnacionals d'aliments com la britànica Tesco i la francesa Carrefour.
No es tracta només de l'erosió de l'autosuficiència alimentària nacional o de la seguretat alimentària, sinó del que la africanista Deborah Bryce-són, de Oxford, anomena la “descamperolització”, és a dir, la supressió d'una manera de producció per a fer del camp un lloc més apropiat per a l'acumulació intensiva de capital. Aquesta transformació és traumàtica per a centenars de milions de persones, doncs la producció camperola no és només una activitat econòmica: és una manera de vida mil·lenària, una cultura, la qual cosa és una raó de que a la Índia els camperols desplaçats o marginats hagin recorregut al suïcidi. Es calcula que uns 15 mil camperols indis han acabat amb la seva vida.
L'ensulsiada de preus per a la liberalització comercial i la pèrdua de control sobre les llavors davant les empreses de biotecnologia són part d'un problema integral, assenyala Vandana Shiva, activista per la justícia global: “A la globalització, el camperol o camperola perd la seva identitat social, cultural i econòmica de productor. Ara un camperol és ‘consumidor’ de llavors i químics cars que venen les poderoses corporacions transnacionals per conducte de poderosos latifundistes i agiotistes locals”.
* Versió reduïda de l'article publicat a l'edició de The Nation (Nova York) el 2 de juny.
Part 2 (última)
Com fabricar una crisi global * Walden Bell**
Agricultura africana: de la submissió al desafiament
La descamperolització es troba en estat avançat a Amèrica Llatina i Àsia. I si el Banc Mundial (BM) se surt amb la seva, Àfrica marxarà a la mateixa direcció. Com correctament assenyalen Bryceson i els seus col·legues en un article recent, l'Informe mundial de desenvolupament per a 2008, que fa extensa referència a l'agricultura a Àfrica, és pràcticament un projecte de transformació de l'agricultura del continent, basada en camperols, en una explotació agrícola comercial a gran escala.
No obstant això, com ocorre en molts altres llocs avui dia, les ninetes dels ulls del banc passen del buit ressentiment a l'obert desafiament. En temps de la descolonització, a la dècada de 1960, Àfrica era en realitat exportadora neta d'aliments. Avui el continent importa el 25 per cent dels seus aliments; pràcticament tots els seus països són importadors nets. La fam ha tornat un fenomen recurrent; només en els tres anys passats han sorgit emergències alimentàries a la banya d'Àfrica, el Sahel i a les parts sud i centre del continent.
L'agricultura a Àfrica es troba en profunda crisi, i les causes van des de les guerres fins al mal govern, falta de tecnologia agrícola i propagació del VIH/sida. No obstant això, com a Mèxic i Filipines, part important de l'explicació és la cancel·lació de controls i mecanismes de suport governamentals conforme als programes d'ajustament estructural impostos pel fons Monetari Internacional (FMI) i el BM per a recolzar al servei del deute extern.
L'ajustament estructural va implicar descens de la inversió, augment de l'atur, reducció de la despesa social, disminució del consum i baixa producció. Aixecar els controls de preus als fertilitzants i reduir al mateix temps els sistemes de crèdit agrícola senzillament va conduir a una reducció en l'ús de fertilitzants, collites menys abundants i menor inversió. A més, la realitat es va negar a conformar-se a l'expectativa doctrinària que el retir de l'Estat obriria el camí perquè el mercat dinamitzés l'agricultura.
El sector privat, percebent correctament que la reducció de la despesa governamental crearia més risc, es va abstenir d'entrar a l’envit. Un país rere l’altre, la partida de l'Estat va allunyar la inversió privada en comptes d'atreure-la. Si bé els comerciants privats sí reemplaçaren a l'Estat, indica un informe de Oxfam, “de vegades ho han fet en termes summament desfavorables per als camperols pobres”, amb la qual cosa els camperols “han quedat en major inseguretat alimentària, i els governs, atinguts als fluxos d'ajuda internacional, que són impredictibles”. The Economist, regularment inclinat cap al sector privat, està d'acord, doncs reconeix que “moltes de les empreses privades dutes per a reemplaçar als investigadors de l'Estat van resultar ser monopolistes a la recerca de guanys”.
El poc suport que es va permetre aplegar als governs africans va ser canalitzat pel banc Mundial a l'agricultura d'exportació amb la finalitat de generar divises necessàries per al pagament del deute. Però, com a Etiòpia durant la fam de la dècada de 1980, això va conduir a dedicar terra bona a cultius d'exportació, i els d'aliments es van desplaçar a sòl menys apropiat, la qual cosa va exacerbar la inseguretat alimentària. A més, com el BM va encoratjar a diverses economies a enfocar-se en els mateixos cultius d'exportació, amb freqüència el resultat va ser la sobreproducció, que va generar caigudes de preus en els mercats internacionals. Per exemple, l'èxit mateix de l'expansió de la producció de cacau a Ghana va provocar un descens de 48 per cent en el preu internacional entre 1986 i 1989. El 2002-03, un col·lapse dels preus del cafè va contribuir a una altra emergència alimentària a Etiòpia.
Com a Mèxic i Filipines, l'ajustament estructural a Àfrica no es va referir només a la baixa inversió estatal, sinó també al desviament d'aquesta inversió. Però hi va haver una important diferència: a Àfrica el BM i el FMI van exercir una microadministració, prenent decisions referents a amb quina rapidesa cancel·lar els subsidis, quants empleats públics acomiadar i fins a, com en el cas de Malawi, quantes de les reserves de grans del país calia vendre i a qui. En altres paraules, els procònsols del banc i el FMI van penetrar a l'entranya mateixa de la participació estatal a l'agricultura per a desmantellar-la.
En l'impacte negatiu de l'ajustament van tenir part les injustes pràctiques comercials d'Estats Units i la Unió Europea. La liberalització va permetre que carn de cap de bestiar subsidiada de la UE arruïnés als ramaders de Sud-àfrica. Amb subsidis legitimats per l'OMC, productors nordamericans van saturar els mercats mundials de cotó a entre 20 i 55 per cent del cost de producció, el que va dur a la fallida a camperols d'Àfrica occidental i central.
Segons Oxfam, el nombre d'africans subsaharians que viuen amb menys d'un dòlar al dia gairebé es va duplicar, a 313 milions, entre 1981 i 2001: 46 per cent del continent. El paper de l'ajustament estructural a crear pobresa era difícil de negar. Com va reconèixer l'economista en cap del BM: “No vam creure que els costos humans d'aquests programes poguessin ser tan grans, i que els guanys econòmics triguessin tant a arribar”. Malawi representa la tragèdia africana desencadenada pel fMI i el BM. El 1999 el govern d'aquest país va llançar un programa per a donar a cada família de petits propietaris un paquet inicial de fertilitzants i llavors. El resultat va ser un superàvit nacional de blat de moro. El que va venir després és una història que hauria de ser consagrada com un clàssic estudi de cas d'una de les majors ficades de pota de l'economia neoliberal.
El Banc Mundial i altres donadors van obligar a reduir i a la llarga eliminar el programa, al·legant que el subsidi distorsionava el comerç. Sense els paquets gratuïts, la producció va decaure. Mentre, el FMI va insistir que el govern vengués gran part de les seves reserves de grans per a permetre que la dependència encarregada de les reserves pagués els seus deutes comercials. El govern va cedir. Quan la crisi alimentària va donar lloc a la fam de 2001-02, ja no quedaven reserves. Unes 1500 persones van morir. El FMI no va mostrar penediment; de fet, va suspendre els seus desemborsaments d'un programa d'ajustament sobre la base que “el sector paraestatal continuarà representant riscos a la reeixida aplicació del pressupost 2002-03. Les intervencions governamentals en els aliments i altres mercats agrícoles desencoratgen altres inversions més productives”.
Per a quan es va desenvolupar una crisi encara pitjor, el 2005, el govern n’havia tingut abastament de l'estupidesa del BM i el FMI. Un nou president va reprendre el subsidi per a fertilitzants, permetent a 2 milions de famílies comprar-lo a la tercera part del seu preu a la menuda, i adquirir llavors amb descompte. El resultat: collites abundants durant dos anys, un superàvit d'un milió de tones de blat de moro i la transformació del país en proveïdor de gra al sud d'Àfrica. Fa 10 anys, el desafiament de Malawi al BM hauria estat un acte de resistència heroic, però inútil. Avui l'entorn és diferent, perquè l'ajustament estructural ha guanyat descrèdit en tota Àfrica. Fins i tot alguns governs i ONG donants que solien donar-li suport s'han distanciat del banc. Tal vegada la motivació sigui prevenir que la seva influència en el continent es vegi més erosionada a l'associar-lo amb un enfocament fallit i institucions impopulars en moments que l'ajuda xinesa flueix com alternativa al Banc Mundial, el FMI i els programes d'ajuda dels governs occidentals.
Sobirania alimentària: paradigma alternatiu?
No només el desafiament de governs com el de Malawi i el dissentiment d'antics aliats soscaven al FMI i al BM. Organitzacions camperoles de tot el planeta han tornat cada vegada més militants en la seva resistència a la globalització de l'agricultura industrial. De fet, la pressió dels grups camperols ha dut als governs del Sud a negar-se a atorgar major accés als seus mercats agrícoles i a exigir una quantiosa retallada als subsidis agrícoles d'Estats Units i la Unió Europea, la qual cosa va conduir a l'estancament de les negociacions de la ronda de Doha de l'OMC.
Els grups camperols tenen ara xarxes internacionals; una de les més dinàmiques que han sorgit és Via Camperola, que no només cerca “treure a l'OMC de l'agricultura” i s'oposa al paradigma d'una agricultura industrial globalitzada, sinó també proposa la sobirania alimentària com alternativa. La sobirania alimentària significa, en primer lloc, el dret d'una nació a determinar la seva producció i consum d'aliments i l'exclusió de l'agricultura de règims de comerç global com el de l'OMC. També significa consolidar una agricultura centrada en els petits productors protegint al mercat domèstic contra les importacions barates, fixant preus competitius per a camperols i pescadors, suprimint tots els subsidis directes i indirectes i suspenent les subvencions domèstiques que promoguin una agricultura no sustentable. La plataforma de Via també demanda posar fi al règim de drets de propietat intel·lectual relatius al comerç (TRIP, per les seves sigles en anglès), que permet a les corporacions patentar llavors; s'oposa a la agrotecnologia basada en l'enginyeria genètica, i demanda una reforma agrària. En contrast amb un monocultiu integrat global, Via ofereix la visió d'una economia agrícola internacional composta de diverses economies agrícoles nacionals que comercien entre si, però enfocades sobretot a la producció domèstica.
Alguna vegada considerats relíquies d'una era preindustrial, els camperols encapçalen ara l'oposició a una agricultura capitalista industrial que els enviaria a l'escombriaire de la història. Han tornat el que Karl Marx va descriure com “una classe per a si mateixa”, políticament conscient, la qual cosa contradiu les seves prediccions d'extinció. Amb la crisi global d'aliments, s'han col·locat en el centre de l'escenari i conten amb aliats i partidaris. Perquè alhora que els camperols es neguen a desaparèixer i lluiten contra la descamparolització, els successos del segle XXI revelen que la panacea de l'agricultura industrial capitalista globalitzada és un malson. Conforme es multipliquen les crisis ambientals, s'acumulen les disfuncions socials de la vida urbana industrial i l'agricultura industrialitzada crea major inseguretat alimentària, el moviment camperol cobra major rellevància no només per a aquest sector, sinó per a tots els quals es veuen amenaçats per les conseqüències catastròfiques de la visió capitalista global d'organitzar la producció, la comunitat i la vida mateixa.
* Aquest article apareix a l'edició de The Nation (Nova York) del 2 de juny.
Traducció al castellà: Jorge Anaya
Extret de:
Escrits
