dimecres, 3 de desembre del 2008

Amb la vènia...3.poda

Els arbres no necessiten poda
mai

[nivell 4]

Senyors diputats, imputats, amputats, emputats, professionals del xòrrec, predicadors americans, i sos femenins corresponents, que ara és políticament incorrecte deixar de mencionar cap votant/-a...
amb la vènia:

Avui em sabrà greu per si hi ha algú innocent a l’auditori. Potser algú d’entre el públic acaba d’arribar i es pensa que estam aquí per parlar de roses i violes, de flors de rocalla, de your happy garden o de com hem sopat de bé...

Doncs no. Per això ja tenim la propaganda institucional, les revistes de colorins i tants i tants d’espais per als panxacontents que mai no fan política... Em sap greu també pels que hagin vingut de revetlla: avui toca totxo. I ja que hi som, si hi ha menors, o monges, davant la pantalla, que vagin tot d’una a demanar permís a la mare (superiora, si és el cas), que si torna a davallar Sant Pere no serà precisament per presidir l’ofici.

No se m’esvalotin, senyories... És que ja fa un quart de segle que vaig arrossegant aquest tema i veig que no evolucionam gens: la teoria dels autors seriosos i la pràctica del carrer són móns diferents en òrbites diferents. No és un fenòmen gens estrany a la jardineria, però el cas de la poda és el més cridaner, aleshores és inajornable canviar de tàctica. De moment provarem de pujar el discurs habitual un puntet en l’escala Richter, a veure si ens fan un poc més de cas.

Aquest tema deu esser el més prolífic en vuits i nous i és inajornable posar un poc d’ordre. Tot i els esforços que s’han fet les darreres dècades, sembla haver-hi una barrera misteriosa que no ens permet arribar a la gent normal (...el votant, el televident).

El terme ‘poda’ és enrevessat, confús, endimoniat, en nom de la poda s’han fet desastres des de temps immemorials, encara se’n fan i res no indica que s’aturin demà.

‘Poda’ és un concepte massa ample, ja vàrem dir que, entre pinçar una plàntula i coronar un arbre... què tindrà que veure una cosa amb l’altra, tampoc no manquen professionals que s’anuncien com a podadors de palmeres (no estava prohibit?), o de pins i, per acabar-ho de compondre, els usos i costums de les brigades municipals no fan més que osques, enlloc d’esmolar. Així doncs, sota el nom de poda hi ha tota la gamma d’actuacions imaginables —i algunes d’inimaginables—, entre reconduir les pròpies energies de l’arbre i el caos, o fins i tot l’insult a la intel·ligència humana, que és això de “rejuvenecer”.

Pel contrari, el vocabulari tècnic precisa de significants inequívocs, aleshores, com a concepte tècnic, el significant ‘poda’ no ens aclareix gaire cosa: caldrà matisar tant, que com menys s’usi, millor. Per exemple el company Guillem Nicolàs generalment sol dir ‘esporga’, sinònim pro parte, que no ens ho soluciona tot, però ja és alguna cosa. El que és realment important és que ens expliquin de què va aquesta cosa, com fa el mateix Guillem, qui també ens demostra, com fins ara en aquest mateix discurs, que parlem molt poc de fisiologia arbòria i molt-molt de manies humanes. (Posaré les referències a part per no interrompre el discurs, que si no tot són interrupcions i arribes a perdre el fil, i de vegades l’oremus...)

Ho veis... d’això... La realitat del carrer, encara, és molt crua, lletja i continua fent la punyeta als professionals i autors quixots que, anau a saber per què, encara s’entesten en “desfacer entuertos”. El públic en general té, sembla que de manera inamovible, una idea de la poda estereotipada i maligna o (sub)perversa. Sembla impossible avançar una passa en aquest sentit. Ja deu fer vint anys que el GOB va fer una campanya d’informació i conscienciació. Es varen fer uns tríptics informatius que es varen enviar a tots els ajuntaments de les Illes.

Entre això i la quantitat de llibres que pot trobar qualsevol qui vulgui llegir podem dir “sin temor a equivocarnos”, que si hi ha ignorància en aquest tema és volguda... per què? Sens dubte estem parlant d’una síndrome social més àmplia que, teòricament, qualsevol de nosaltres podria desenvolupar, però és força complicat i té moltes ramificacions per on ara mateix cal intentar no perdre’s... que és la cosa més important del discurs...

(I fem un parèntesi: l’analfabetisme, a casa nostra, està eradicat, per tant, al·legar ignorància no hauria d’esser tan fàcil, de fet hi ha una llei que diu que la ignorància de la llei no n’eximeix del seu compliment, però... en els arbres sembla que tot ha d’esser diferent, aquí més que analfabets, gent que no sap llegir, tenim analfabísties, això és gent que no sap res de res, però encara emprenya. Tancam parèntesi.).

I ara on erem... sí: segons els llibres del caramull la poda és una solució per a moltes —massa— coses i, amb tanta alegria, donen a entendre que la poda té efectes terapèutics, o que gairebé fa miracles. Aquest missatge, que va tan bé a molta —massa— gent, sembla muntat aposta per a què tothom pugui tocar els dallons a tècnics, brigades de carrer i politicurts. Per això, i especialment al carrer, la poda, enlloc de solucionar res, és un problema molt greu. Perquè la poda no tan sols no té cap efecte terapèutic sinó que agreuja tots els problemes que ja teníem i en genera de nous.

En principi, podar tan sols és amputar, aleshores podar per podar és amputar per amputar, o sigui, si no portem mala intenció, certificar que som ignorants, però fins i tot això que sembla tan senzill no ho és. A un ase, posem per exemple, per molt ase que sigui, posem per cas, mai no se li acudiria de serrar una torre elèctrica... però un arbre sí... per què?

Ja estam que, generalment, l’arbre torna a treure (“si no és un pi” deia l’oncle), però... de quina manera! Bé, on volia anar a parar és que, per al resultat final que podem comprovar, des del punt de vista dels mateixos arbres, és que ells no en treuen cap profit, del que la gent normal entén per poda. És ben clar que, per als mateixos arbres seria molt millor que no els toqués ningú mai. Tornem doncs al principi...

Els arbres mai no necessiten poda.

Això és la base, que d’altra banda, tampoc no sembla que ningú vulgui negar, però aviat ens despistem i ...“és que els arbres, com que no estan en condicions naturals, ens obliguen a...” Tampoc, senyories, els arbres no ens obliguen a res, perquè no ens necessiten per a res. És l’Homo sapiens qui necessita poda (o s’ha tornat boig perquè per tot hi ha xerracades). És l’Homo sapiens qui ha plantat arbres a llocs impresentables, és l’Homo sapiens qui ha volatilitzat l’espai públic i ha hipotecat i hipertrofiat els espais urbans i, és l’Homo sapiens qui contínuament surt amb excuses pintoresques per justificar un intervencionisme impresentable.

Això és la base, ignorar-la és el brou de conreu per als ignorants. Hem dit que des de temps bíblics i fins ara de la poda se n’ha fet un abús maligne, i que de fa unes dècades, almenys entre els autors i professionals més seriosos hi ha, en general, un consens en que hi ha maneres d’actuar benignes, però no avancem... perquè no hem deixat les bases prou clares i perquè continuem amb missatges ambigus que tothom entén com li dóna la gana. Per defecte pontifiquem sobre la poda com si això fos l’Arcàdia Feliç, com si cada jardiner estàs tocat de gràcia i passés gust de la seva vocació... T’ho penses... per defecte, la jardineria és una feina tan merdosa com les altres, i encara amb algunes peculiaritats que no són gens atractives per a cap jove, com és intempèrie tot el dia, esforç físic... (i ja no parlem de jornals ni hèrnies discals, que no acabem plorant) el comú dels mortals fa aquesta feina per cobrar, i punt... que també hi ha professionals magnífics? efectivament, només faltaria! però és evident que no són suficients, ni prop fer-hi, per contrarestar la gran massa no qualificada, o fins i tot l’intrusisme, que ja vàrem dir fa bastans d’anys, que si es llevés aquest gremi seria un altre. Fins i tot m’atreveixo a dir que n’hi ha que surten ben preparats de bones escoles, però després, a la pràctica, es perden.

Però tornem al bessó de la qüestió, que si no ens perdem nosaltres (ja ho he dit això?) i vaig acabant, senyories: els arbres no necessiten poda. Mai. És l’Homo sapiens qui necessita poda.

És que és molt important, perquè només a partir d’aquesta base podem parlar de ‘poda’ de manera constructiva. Si ens falla aquesta base fem els ous en terra, com sempre. A partir d’aquesta base que cadascú exposi les teories que vulgui, però alerta... de teoria en sobra: molt millor si ja ens pot exposar un poc de pràctica. Que hi ha maneres d’ajudar a l’arbre... que llevant aquella branca l’arbre serà més bell... doncs molt bé (però el concepte de bellesa també és subjectiu, des del punt de vista d’un subjecte). Que si un arbre que creix tort l’hem d’adreçar... doncs molt bé, adreçar els arbres als jardins sembla molt bona idea, que unes brigades municipals ben formades podrien dignificar l’arbrat viari? és a la vista que molts pocs polítics estan interessats en això, però bé: parlem-ne.

Arribats aquí potser algú voldrà demanar com queda això de l’ ‘autopoda’... doncs per a mi que queda bastant malament... Precisament, una de les primeres intervencions que vaig fer a aquest bloc fou posar en solfa aquest concepte. Jo diria que, per variar, estem donant la culpa a la natura de les nostres manies, així ens les autojustifiquem i ja no perdem el temps en solucionar-les... A mi em semblaria més lògic, a priori, aclarir-nos en diagnosticar les nostres manies, a posteriori ja veurem si, com a teràpia, podem imitar la natura en alguna cosa. I encara diria més: aquesta síndrome és la que ens justifica molt intervencionisme inútil a la natura. De fet jo diria que ara mateix patim una “gestionitis” que no fa altra cosa que burocratitzar els problemes que ja hem creat.

Precisament, dins el caos i ambigüitat del concepte ‘poda’, a Mallorca hom diu ‘exsecallar’ (llevar el sec), això no és seure i mirar com s’ ‘autopoda’ un arbre, sinó agafar un xòrrec i rac-a-rac que cansa bastant més, però és més pràctic. Val a dir que aquesta operació és independent de la poda paraterapèutica, eliminar les branques mortes (o moribundes o malferides), sempre va bé (i no cal mirar la lluna).

Aleshores, descartada la presumpta necessitat natural de poda, i advertit que hi ha efectes secundaris de pronòstic, la poda serà un luxe: ha d’estar claríssim quin benefici es preveu per al futur, si no, què feim aquí?

Revisem el cas que molts de vosaltres tindreu en ment, la poda per excel·lència: la poda dels fruiters... els tarongers de València, per exemple... necessiten poda? doncs no. A tot estirar podríem dir que les taronges (el fruit, no l’arbre) necessita poda, però resulta que l’única finalitat que tenen les taronges és que se les mengin de seguida, aleshores, l’arbre, que en treu d’això? doncs res, ben al contrari, el forcem constantment a una sobrecàrrega energètica, a fer una escarada constant que “ell” mai no s’hauria proposat, perquè la producció extra que fa tan sols no queda al “seu ecosistema”, se la robem, cosa que obligarà a una aportació constant d’adob, probablement químic per a que la roda continuï... No senyories: els tarongers no ens han demanat que els facem fer tant de trull. És el botiguer, que necessita poda, evidentment empès per la demanda del consumidor, que som tots. L’empresari tarongerer necessita poda: si no poden el negoci no rutlla, aleshores el negoci, necessita poda. L’arbre ja s’estava bé a la Xina, no ens va demanar que el portéssim a la resta del món per rebentar-lo a fer taronges en quantitats industrials... Que aquesta, altra vegada, és una altra: en tot aquest carroportal, el que menys importa és l’arbre, que, a més a més, de seguida que no pugui suportar tanta producció serà arrabassat i substituït per un altre. A part que la majoria d’altres fruiters són molt més rendibles estirats en espatllera, és a dir que, aquests fruiters, com a arbres elegants, ja feia temps que els havíem perdut.

Imaginem-nos que podem fer peres hidropòniques o, amb més imaginació, directament amb una màquina... doncs a ca na Tix l’arbre. A qui li importaria un nyarro d’arbre que només ens porta problemes (poda, fumiga, rosada a l’hivern, calorada a l’estiu... on vas a parar?).

Un altre cas que “tothom té clar”: els rosers. Els rosers necessiten poda... T’ho penses. Els qui volen tallar roses per ficar-les dins un gerro, necessiten poda. El roser sense roses és lleig, té pues, i com més podes més lleig i més te piques...

Parlant en plata, pla i català: la poda de producció, siguin fruits, flors o fins i tot fulles ornamentals, la finalitat és la producció, en detriment de la planta. Ja hem dit que la planta inevitablement hi perd per sobreesforç, però a més a més inevitablement també caldrà fer-li ferides, que són portes obertes a patògens, paràsits i descomponedors. Ja ho hem dit: la planta funciona com una màquina sobrecarregada, fins que peta, la substituïm i ja està.

Si de tot això almenys en podem menjar el bo i millor (per exemple aquestes pomes enormes que poden provocar hèrnia de maxil·lar), encara hi ha excusa, però si usem el mateix mètode, per inèrcia indocta, amb els arbres ornamentals, ja entram en un terreny que sembla tenir més connexions amb la psiquiatria que amb altra cosa. Podar un arbre ornamental per deixar-lo més lleig ja són ganes de fer el ridícul. Que després l’arbre creixerà més... no-sé-què, ja ho veurem, o no, al cap de 5 i al cap de 10 anys, si encara és viu.

En el millor dels casos, dèiem, el podador té estudis, vocació i interès en fer les coses bé i, a més a més, si necessita un camió de cistella hidràulica li’l deixen. Fantàstic. Aquest senyor ajudarà a l’arbre a canalitzar les seves pròpies energies, a que tingui una estructura òptima, amb la qual cosa aquest arbre serà més proporcionat i bell. Doncs perfecte. Però això era, també com dèiem, el millor dels casos. El pitjor avui no el descriurem per respecte a l’auditori, però vaja, ja n’hem donat alguns detalls.

Així doncs, i torno a acabar senyories, cal insistir en l’excusa per antonomàsia de l’intervencionisme: que els arbres mal plantats a carrers estrets i racons impresentables necessiten poda, perquè l’espai els deforma... però és que aquí, a priori, ja ens hem tornat a equivocar d’error: que hi fa un balcó damunt un plàtan?

O els responsables del balcó han robat espai públic, o qui ha plantat el plàtan és betzol. D’urbanisme projectat amb les banyes també en podríem parlar fins demà, però... que té a veure això amb la fisiologia dels arbres... res.

D’això... (mem si arribaré a acabar...) una altra confusió secular és interpretar el que un arbre suporta com a què ‘li va bé’, un altre d’aquests conceptes artificials que amb excessiva alegria endossem als arbres quan ens convé. És ben evident que el plàtan, o la tipuana o d’altres espècies suporten esser coronades, però... que vagi bé? per a què? per a qui? Ja està bé de vuits i nous. Si volem que ens respectin cal demostrar serietat.

És doncs ben hora de deixar de banda els tòpics, recapitular i sintetitzar: la poda no té cap efecte terapèutic, ben al contrari, quan llevem una branca ens quedem sense, així de clar. Que després l’arbre aquest serà la repera... doncs feu-ne un bon anàlisi un reportatge fotogràfic, ara que no paguem revelat, i d’aquí a set anys ens tornem a veure.

Senyories, amics dels arbres... si encara sou davant l’ordinador i continueu desperts, mil gràcies per la vostra paciència.

Pere Llofriu

16 comentaris:

Joan Vicenç ha dit...

Benvolgut Pere. Ja tornam ser al pati! El que em sembla més estrany de tot és que hi hagi Homo sapiens que puguin arribar a explicar tot aquest trull de teories i pràctiques quan a l'arbre urbà. I fer-ho d'una manera tan rodona... i tan divertida, Senyoria!

El que m'agradaria m'expliquessis un dia és on i com seria una ciutat plena d'Homo sapiens, amb arbres respectats. La teva idea ideal de ciutat d'arbres.

Quan vaig anar a Nicaragua la primera vegada me va agradar molt veure que Managua (després del terratrèmol del 72) o molts altres pobles (Palacagüína p. ex.) existia baix la capçada dels arbres. Gairebé no es veien les edificacions (baixes) sota el fullam frondós d'arbres exuberants com mangos, guanacastes, malinches, jícaros, guayabas, cafetos, caobas, cocoters...

A una pasa del paradís! I crec que no les poden!

Salut company i adeu que s'acaba el pati!

Mart de Garriga ha dit...

Ei, hi ha moltes ciutats on l'Homo sapiens coexisteix amb els arbres: la majoria de ciutats d'Escòcia per posar només un exemple. I moltes altres ciutats europees.
Aquí la dendrofòbia sempre ha estat molt encesa, curiosament en un lloc on els arbres són un bé més escàs que en altres latituds.

zel ha dit...

Mai m'ho havia plantejat així, d'una manera tant enraonada, els arbres, de fet, necessiten llibertat, com les persones.
Salut, amics!

Anònim ha dit...

Els que poden els arbres son els que ho fan mes barato , tan arbres publics com privats, i aquest no son precisament els que tenen mes formació de podador. hi ha pobles on poden les palmeres des carrer per 14 euros unitat quant ,per començar, no s’aurien de podar pero ademes per aquest preu el que s’enfila no pot ser un podador qualificat .Amb els arbres pasa el mateix , els paticulars volen lo que hi ha en el carrer i si els hi dius que no importa podar s’en van a cercar un altre que els hi faci sa feina perque tu no en saps.
Es trist pero jo ho veig cada dia.

Pere Llofriu ha dit...

... fa 15 anys era una feina d'èlit, això de podar palmeres, i ara deis a 14 € unitat, i enfilat?

Anònim ha dit...

A mallorca nomes hi ha dos podadors d'arbres ornamental certificats:
http://www.aearboricultura.org/podadores.php
aixo no vol dir que no n'hi ha mes de podador valids pero no n'hi ha molts....
encara que vulguis tenir cura dels teus arbres no es fácil trobar un bon profesional.

Anònim ha dit...

De falòrnies i romanços al voltant de la poda:

He de confessar que m’he hagut d’escarrassar per tal d’entendre si estava davant d’un discurs amb pretensions pedagògiques o d’una declamació catàrtica. I em prenc la molèstia de dir quelcom per que gent hi ha hagut que - en més d’una ocasió- m’han etzibat tota mena d’improperis considerant-me un victimari arbori pel fet de fer anar un xerrac. Paradoxalment alguns d’ells formen part d’aquesta intel.lectualitat tan divina que els permet entendre de tot i, en comptes d’enraonar amb l’ajuntament, matxaquen directament al treballador que està al carrer.
Penso que una cosa és opinar i l’altra intoxicar. A hores d’ara més valdria invertir la nostra energia en redactar uns bons plecs de condicions pel que fa a la gestió de l’arbre – poda inclosa, si fa el cas – que no pas negar allò evident o sigui la necessitat d’esporgar com a paliatiu de mals pitjors.
L’arbre és un recurs natural amb unes determinades limitacions en la seva aplicació i utilització. És una obvietat que cal recordar. L’ús de l’arbre en el medi urbà pot ésser d’allò més barroer o estar regulat per uns principis ètics i estètics que condicionaran la seva ecologia i el seu valor paisatgístic.
La poda és una eina més per tal de conduir aquest recurs, com pot ésser un sistema d’informació geogràfica o un bon equip de treball.
El raonament d’en Llofriu és de l’estil : al meu cotxe no li cal gasolina, és a mi que em cal. I així saltem dels antecedents i condicionants reals a la retòrica per la retòrica.
Si volem fer servir un vehicle deixem-nos de romanços: haurem de començar per admetre que funciona amb combustible !
La poda té una finalitat i és trivial dir que generalment s’aplica en arbres fora del medi natural. Ningú poda per podar, i en funció de l’objectiu d’aquesta poda – ben aplicada o no – vindrà adjetivada per la definició d’aquesta finalitat.
Dissortadament, ni la ciència ni la tècnica encara no han aconseguit obtenir arbres urbans sense necessitat de poda. Des de la seva propagació als vivers ( i més encara en el cas de la multiplicació vegetativa ), passant per la seva formació i implantació definitiva necessiten diverses operacions de poda. En el cas d’haver de responsabilitzar-nos d’una herència arbòria marcada per una mala praxi en èpoques anteriors - bé d’implantació bé de manteniment - tard o d’hora i ni que sigui per raons de seguretat caldrà podar.
Aleshores, quina sindrome serà la de considerar que els arbres, "per defecte", mai no necessiten poda i que "per defecte", la jardineria és una feina tan "merdosa" com les altres ?
Enbolicar la troca, "per defecte", si que és una feina "merdosa" i no crec que ajudi massa els nostres amics arbres...

Anònim ha dit...

Ningu poda per podar?
massa vegades he sentit de clients inclos de jardiners:
-m'has de podar aquest arbre.
-perque? que li vols fer?
-perque toca no?
i aixo davant d'un arbre sa, que no molesta ningu.Pareix que sa gent vol tenir controlat tot lo que hi ha dins el jardi i si es fa massa alt ja surt del seu control.
t.d

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Tinc un article en un bloc amic que em sembla que pot ser entenedor per part de les dues bandes (pro-poda / anti-poda), o potser afegir més llenya al foc.

Criteris d'esporga.

Anònim ha dit...

Bon article Guillem !

Un professional té senderi i respecte per l'arbre.Com molt bé dius, quan l'arbre aconseguit no correspon l'arbre buscat hi ha un problema de criteri.
Ningú poda per podar però si que hi ha gent amb poca idea sobre allò que fa.

Reb una cordial salutació extensiva al J.Sibilla del bloc amic !

Pere Llofriu ha dit...

Senyora Zel, senyor Mart, senyors anònims, gràcies per l’atenció.

Senyor Joan Vicenç... ja no sé que vos he de dir... gràcies perennes, pels dies que no vos diré res. El vostre amable suggeriment de parlar d’ideals m’hauria de dur a un camp molt més íntim, que com comprovareu ipso facto, no és el moment adequat.

Senyor Guillem, permeteu-me que vos posi d’exemple, és que la vostra darrera frase de l’article enllaçat em ve de perles: si el Guillem fa la dansa del ventre a sota d’un arbre, no seré jo qui li ho impedeixi, ni tan sols que critiqui la seva manera de guanyar-se la vida. Déu me n’alliberi de menysprear una manera de guanyar-se la vida. Ell sabrà on són els límits i, per mi pot fer qualsevol cosa... excepte una: donar la culpa a l’arbre de què ha de fer la dansa al ventre. Fins aquí hem arribat.

Això no és esser anti-poda. Els “Criteris de poda” i “Els arbres no necessiten poda, mai” no és incompatible. El meu article, he dit, és la base, a partir d’aquí, la vida continua, l’urbanisme, les brigades, el professionals com el Guillem, que facin la seva feina. El “Guillem idealitzat” seria el millor dels casos, de manual. Si tots els jardiners fossin un “Guillem idealitzat” jo ja no hauria escrit aquest carroportal. El problema és que el Guillem és l’excepció. El podador “moda” té un altre perfil, i els que tallen el bacallà... no són el tema d’avui.

Tan mal d’entendre és això? Per quin error del meu discurs pot no-entendre’s això?

Senyor Brusi: vos heu passat de set pobles.

Intoxicar, catarsi... esteu bé? retòrica, embolicar la troca... knosce te ipsum.

A què li dieu retòrica? fa 14 anys, a la presentació de “Les plantes...” 278 pàgines, vaig prometre un duro de l`època per cada frase que me demostressin que sobrava: No n’he pagat cap. Dels darrers posts que he penjat en trobareu que només he escrit el títol... quants en coneixeu, més sintètics? “Amb la vènia” és un format personal, inventat amb premeditació, alevosia, a mi m’agrada, ha tingut més èxit que tota la història dels arbres monumentals, i pel que me paguen aquí, trob que ja n’hi ha.

El fons de la qüestió també és personal, original, atípic, fins i tot m’he atrevit a dir alguna cosa contrària al manual del bon cavaller de l’AEA. Aquests articles són d’equilibri bastant difícil, de risc... i vos n’extreieu unes quantes paraules, les remeneu al vostre gust, i ho qualifiqueu de manera innecessàriament ofensiva... en teniu dret, faltaria més, però del vostre pa fareu sopes.

...bastava dir “no m’agrada gens” o marcar un error tècnic si m’he engrunat, però... falòrnies i romanços, intoxicar... on voleu anar a parar?

Embullar la troca és barallar-se amb un col•lega per la composició d’un insecticida mentre ignorem que és feina habitual llevar a les palmeres un 50% de biomassa verda, o més, perquè sí, protocol per amunt i protocol per avall, mentre pallissa va i pallissa vé.

Embullar la troca és anar pel món d’apòstol de Shigo i no veure que al teu carrer els arbres no compartimenten ni per Cristo.

Embullar la troca és anar d’esnob de noves tecnologies de cirurgia, congressos, mentre ignorem com les gasten a Cànoves.

Intoxicar és haver rebut amb 15 dies d’antelació un article que es dirà “els arbres no necessiten poda, mai”, no acusar rebut, i 15 dies a posteriori sortir amb “intoxicar, catarsi” i no sé que més.

Intoxicar és embrutar la feina altruista dels col•legues per no se sap què.

Intoxicar és marejar amb dubtes, la resposta dels quals són a l’escrit original.

Com veis, tenim conceptes diferents del que és embullar o intoxicar, però per això no cal patir: els embullosos passen aviat, els diccionaris queden.

I per acabar-ho de compondre, de les poquissimíssimes intervencions que heu tingut a aquest bloc, una altra de sonada també va esser per desprestigiar un altre col•lega, i una altre, l’expedient de la qual està tancat, però igualment desagradable. Senyor Brusi, si la vostra aportació al bloc és això, francament...

Anònim ha dit...

Per respecte als creadors d’aquest bloc i als amables lectors que el segueixen ( la majoria dels quals no poden - ni tenen per què - entendre les subtileses de la discussió) no li penso fer el mirall, Sr. Llofriu.
Per tot allò no dit i que podria dir, només demano que no siguin esborrats aquests comentaris. Que la gent pugui llegir, comparar, reflexionar i veure que la vida o defensa d’un ideal comporta conflictes i són aquests els que ens fan evolucionar.
Potser, tal vegada sigui aquesta contaminació que patim la que ens altera el sistema hormonal i quan ens apreta la goma dels calçotets i se’ns infla la vena del cap passa el que passa...
Ni vostè ha vingut a aquest món a donar-me la raó ni jo a treure-se-la. Que no ens hem trobat ? I què ? Tal dia farà un any.
Per la meva part procuraré aportar solucions als problemes que comporta l’arborística ciutadana. Les interferències ja vindran soles...

Pere Llofriu ha dit...

Senyor Brusi... ves per on, estem d’acord. Consti en acta que hi ha hagut un atac i un contraatac al plantejament d’unes idees, no a unes persones, que cadascuna, al seu bon enteniment, cerca el millor pels arbres. Intentem doncs “detseparar” el camp de l’empresa del personal.

Això de què la goma dels calçotets t’infla la vena del cap no sé d’on surt, però no és la primera vegada que m’ho diuen. Probablement no seveixo per barallar-me, almenys he de reconèixer que no tinc un pla preestablert i no puc preveure per on sortiré. Soc l’antítesi de l’expert en balística i si veig avions de combat he d’improvisar amb el que tinc més avinent. D’altra banda, tampoc no tinc record que alguna vegada m’hagin tocat parts sensibles (del discurs) i m’hagi estat igual.

El present discurs no tenia un pla de contraatac, ben al contrari, ja estava pensat apriorísticament per no haver de discutir. Per això hi ha una especial cadència reiterativa premeditada que, malauradament, n’hi ha que encara no han entès i d’altres han pensat que només me sé repetir... Bé, ja sé que no arribo a les soles de les sabates de Beethoven, no cal que m’ho recordeu a deshores.

Si tots tinguéssim la intel.ligència de la senyora Zel potser fa vint anys que ja haguéssim copsat que alguns procers ja ho varen dir, però es clar, per no molestar l’stablishment, ho digueren molt fluixet i al carrer veiem el cas que se’ls ha fet. Per un tema molt semblant vaig recopilar algunes sentències... fa més de 50 anys, Clarasó: “si un árbol estaba envejecido y se ha descabezado para rejuvenecerlo, se logra el efecto contrario”. “L’arbre millor, més perfecte, més equilibrat, és aquell que mai s’ha esporgat” Eduard Botey, 1984: Conservació i manteniment de l’arbrat viari. “En la gran majoria de casos s’esporguen els arbres per una pura i suïcida rutina que ja seria hora que es revisés” Jaume Bot in Folch 1988?, Natura ús o abús. Aleshores, com s’han de dir les coses? Tenen la solució, vosses mercès, la teniu vos, senyor President, doncs jo tampoc.

No tinc coratge suficient per pujar-me a un arbre de la plaça Catalunya i cridar. Tot el que puc fer és aquí. En aquest cas ja havia redoblat esforços per poder arribar en calma al màxim de gent. Vaig fer una versió “nivell 3” per al públic en general, publicada aquí 26.10.08, al Balears, 29.09.08 i al la Ultima Hora 16.11.08. La presentació d’aquest discurs ja és prou atapeïda d’advertències. El contingut és el que dóna de sí el meu cervellet, no n’hi ha més, tot i què aixi mateix me donava per perjar algun post diari, però aquest dies he trobat més peremptori fer un recés sobre el sexe dels querubins, i de les querubines.

Tot esperant no repetir aquestes situacions i poder dedicar les pròximes energies íntegrament en causes en defensa dels nostres amics arbres... hi ha molta feina acaramullada.

Senyories... amb la vènia a una altra banda.

Anònim ha dit...

Estava llegint aquest escrit sobre la poda, però l’he trobat tant enrevessat i difícil de llegir que ho he deixat córrer.

Anònim ha dit...

A dalt diu nivell 4, que vol dir que és per a gent intel·ligent.

Pere Llofriu ha dit...

Rectificació:

Per inèrcia abusiva d’una frase feta, “amb premeditació i alevosia”, la vaig usar de manera incorrecta (i una de les presumptes proves és que és un castellanisme). “Amb la vènia...” és retòrica (en sa accepció etimològica) premeditada, no alevosa.

Crec que només apareix en una contrarèplica d’emergència. Si apareix en algun altre lloc seria el mateix cas. La presumpta prova de que no vaig dir “alevosia” amb premeditació és que me tirava terra damunt mi mateix, però si algú s’ha sentit ofès, demano disculpes.