dissabte, 2 febrer de 2008

Un conte


Potser una temeritat, ho és. Però un blog és també, o és sobretot això: compartir, compartir experiències, creacions pròpies, opinions. En aquest cas es tracta de compartir amb qui ho vulgui fer un conte. Literatura. Jo sé que hi ha membres de l’equip que duen aquesta curolla endins i que encara mai no l’han volguda mostrar. Potser pensen que aquest blog ha de ser una cosa més específica, més pràctica, potser més seriosa quan a la nostra relació amb els arbres. Però els arbres ho són tot, són l’oxigen que respiram, per tant aquest coret nostre batega gràcies a les alenades d’aquest producte anomenat oxigen que els arbres i altres plantes amb clorofil·la saben crear.

Prou de justificacions. Al grà. Aquest conte el vaig escriure quan els ordenadors eren poca cosa més que una màquina d’escriure electrònica. Aleshores jo encara no havia sentit parlar d’internet ni sé si existia. El vaig escriure a mà i el vaig mecanografiar amb un ordenador que em deixà emprar un amic. No se quans capítols sortiran, procuraré no fer-los massa llargs.

Quan al conte en sí, no crec que tengui massa qualitat literària, però sí que crec que serviria per a una mena d’història de dibuixos animats ubicada a la nostra terra i en la nostra llengua. Una història de lluita emmirallada en la que hem hagut de mantenir i encara estem mantenint en defensa de la Terra i de la nostra terra. La referència als arbres és gairebé constant i aquests són el que són: arbres. Gràcies.

Joan Vicenç Lillo i Colomar


EL POBLE DE L’ILLA (cap. I)

La neu, el poble i els amics

A l’entrada del poble en Salvador es va aturar, va mirar enrere, cap a Tramuntana i la negror de l’ennigulat el va fer pensar que en tornaria fer, de neu ; llavors es va llevar la motxilla i es canvià les botes brutes per unes de netes. També es va treure la gorra basca que duia i la va ficar dins la bossa.

Si tot anava bé, només passaria un dia i una nit al poble ; al dia següent, d’alba, podria tornar prendre camí cap a la Serra.

La neu, tan rara per aquells indrets, havia enfarinat les teulades ; moltes xemeneies treien fum i l´aroma del poble era una mescla dels dinars que es coïen dins les olles i al foc de cada casa.

Els carros, estirats per muls o someres que treien baf blanc pel nas i la boca, anaven carregats de llenya i de carbó. Els carrers empedrats i banyats feien relliscar les rodes dels carros i les potes dels animals.

En Salvador es va aturar davant d´una fonda. Quan va obrir les vidrieres un baf de fum calent li colpejà la cara. Va baixar les escales mentre mirava si hi havia qualque taula buida on poder asseure´s i berenar una mica ; però el local era ple aquell dia : la terra enfangada dels camps i les previsions de neu i fred que comentava la gent feien que sortissin a treballar.

D´un racó fosc una veu el va cridar, en Salvador acabà de baixar les escales, va dir bon dia quan passava ran de les taules ocupades i anà a asseure´s vora el que l´havia cridat.

Era en Serafí Ull de Vellut, amic des de la infància d´en Salvador ; als deu anys havia perdut l´ull dret d´un cop d´aglà. Quan eren nins ell i en Salvador varen anar a cercar aglans dolços a l´alzina més grossa del bosc de sa Mola. De primer s´aturaren a tallar dues vergues per espolsar les branques de l`´ alzina ; d´aglans, n´hi havia pocs i per fer-los caure fotien vergades amb totes les forces. Un cop en què en Salvador endevinà un aglà de ple, va anar a parar contra l´ull d´en Serafí, qui caigué com un llamp en terra. Va ser molt dolorós per a en Serafí i també per a en Salvador, que es va sentir culpable. Ni el metge Arnau ni la curandera Toniaina no pogueren fer res per salvar la vista d´aquell ull.

En Serafí, per descarregar la consciència de culpabilitat injustificada d´en Salvador, li va
dir que el perdonaria si li anava a cercar un tros de vellut dels calçons del governador del poble. No ho va dubtar ni un moment i una nit de primavera en Salvador es va enfilar per l´heura del casal fins arribar a la finestra de la cambra del governador. Amb manya i estalviant tots els renous, obrí les persianes i aconseguí entrar dins l´habitació de la gran autoritat, que roncava com un porc i tenia tota la roba escampada per terra. Tot d´una trobà els calçons i en tallà un tros.

En Salvador es va aixecar feliç al matí de poder portar aquell tros de tela al seu amic Serafí. El governador, en canvi, es va haver d´aixecar disparat per rebre la visita d´un gran senyor de la noblesa del Toro, a qui no va fer gens de gràcia la presència ridícula del governador, que mostrava un tros de cul blanc ben pelut pel pam quadrat que en salvador havia deixat la nit abans als seus calçons.
En Serafí s´aixecà de la cadira i estirà la mà cap a en Salvador, qui li estrengué amb un somrís d´afecte. Asseguts tots dos, en Serafí no dissimulà gens un aire de preocupació :

- Bon dia Salvador.

- Bon dia. ¿ Com estàs ?

- Estic bé. Veig que t´avisaren. - En Serafí begué un glop de camamilla calenta - Ja et puc dir que no t´acostis per ca ta mare ; et cerquen per allistar-te per anar a la guerra.

- Puc amagar-me a la Serra, hi ha lloc a bastament.

- Crec que t´ho pots llevar del cap. Les ordres del Toro són fer llenya i carbó dels alzinars per recaptar doblers per a la guerra.

Quan sortiren de la fonda, tocaven les deu al rellotge de la plaça, començava a nevar altra vegada i de cop va fer un llamp seguit d´un tro que regirà una guarda d´indiots que menaven unes dones que també se varen espantar.

- Re-cent mil llamps de llamps, meam si els haurem de vendre rostits, els indiots aquests, avui.

L´altra dona no respongué de tan espantada que estava.

- ¿ On duis aquests indiots, madò Siurana ? - va demanar en Salvador.

- Els duc a vendre a en Jaume Carnisser, si me´ls paga així com vull.

- ¿Que ens en podeu vendre un de ben gros ?

- Idò són dos reals i mig i és vostre, el podeu triar.

En Serafí pagà i n´agafaren un que pogueren arraconar a un portal ; en Salvador se´l posà davall el braç i seguiren la caminada per un carreró empedrat que menava als afores del poble ; entraren per un caminoiet dins un bosc espès d´oms, lladoners, avellans i llorers. Un poc és endavant, quasi totalment coberta d´enredaderes, hi havia la casa d´en Simó d´es Bruc i na Pixedis Pastissera, on també vivien les seves quatre filles.

- Bon dia. ¿ Que ja tenim fet el dinar ? - va cridar en Salvador des del portal.

- ¡¡ Eiii ! ! En Salvador - va cridar na Joana, la més petita.

Tota la família els estimava molt, a aquells dos. Després de renyar-los per haver estat tant de temps sense anar per la casa, madò Pixedis va convidar-los a unes panadetes que havia acabades de fer ; ella tenia una gran fama de bona pastissera. En Salvador se n´empassà una i, com si estigués a casa seva, preparà una olla amb aigua, va fer reviure el foc i la posà a encalentir a fi de plomar l´indiot :

- Avui menjarem indiot al forn i de primer un brouet de menuts

I així va ser. Quan hagueren dinat, ja devora el foc, l´amo en Simó d´es Bruc, va encendre una pipa d´arrel de bruc, com les que es dedicava a fer a un talleret del poble. Les feia per vendre, en tenia de fusta i de fang de gerrer ; de pobles veïnats i llunyans venien a comprar n´hi..

En Salvador mirava caure la neu darrere els vidres, se sentia descansat i emparat per la calentor familiar i d´amistat que la casa irradiava, aquest alè càlid el posà un poc melanconiós.

- Bé idò - diu en Serafí -, aquest i jo ens n´anam a córrer món. Alçarem el vol com dues àguiles per anar cap a altres terres ; però tornarem.

En Simó i na Pixedis s´espantaren amb aquestes paraules. ¿ Com és possible que dos fills estimats del poble se´n vulguin anar ?.

- Les vostres mares... ¿ ja ho saben ?

- Vosaltres els ho heu de dir... per favor.

(continuarà...)