dijous, 21 febrer de 2008

Garlanda i Flor de Llí



El poble de l'illa (cap. IV)

Na Xicarandana. En Mainoplou ...


. Bon dia, bon dia corets de la Mediterrànea d´Homer. ¿ S´ha despertat amb dits de rosa l´aurora ? Idò no : el dia és fred i gris i malgrat tot, la mar nostra ens espera per rentar els nostres cossos tan enyoradissos d´aquella netedat...

. Remisses serenes de bolets boiets, ¿qui redimonis t´ha donat tanta corda avui matí, Serafí molt xerrataire de l´ull de vellut ?

. Apa, apa, en Serafí té tota la raó, anem a espabilar el cap i fer fugir les puces amb un bon bany.

. ¿ Queeeè ? ¿que també estàs bolladeta tu ? Jo no me banyaré ni la punta de les ungles dels dits amb aquest fred.

. ¿Com és això ? - diu en Serafí - Si no t´hi fiques tu, t´hi tirarem nosaltres.

. Sí, sí, i amb un bon capficó.

. De primer m´haureu d´agafar...

Bona correguda encalçant en Salvador. Els músculs cremen l´energia que encalenteix els cossos i la rialla del cor a la boca que corr per carreranys que van a ran de dins la pell i ...

. xof...

. xo xof...

. xof...

Bones braçades i capbussades, ràpid, ràpid per no sentir les tenalles de l´aigua freda prement els múisculs ; bones braçades i capbussades cap a la vorera i fora, a córrer un poc més per eixugar-se i fer fugir el fred... Però el fred ja no hi és, ara l´aire omple plenament els pulmons d´essències marines.

. Jo tenc gana.

. Jo també.

. Idò jo, no ho volgueu saber la gana que tenc.

. ¡ Ei !, mirau qui ve per allà...

Una dona rabassudeta, que porta sobre el cap una panera plena de peixos, va per un caminoi i s´acosta on són ells. Un ca rater l´acompanya i lladra de manera frenètica i poruga.

. Bon dia senyora.

. Bon dia passarells, ¿qui sou vosaltres, si no és massa demanar ?

. En Salvador, na Beatriu i jo, que som en Serafí. Miri senyora, ¿ens podria vendre un poc de peix per torrar, i mentrestant, si vol, li contam qui som i què cercam per aquí.

. I tant que sí al.lotets, però el peix no el vos vull vendre, podeu venir fins a la meva caseta i en fregirem un poc fins que vos fugi la gana. Tu nina, em pots ajudar a dur la panera i els dos bergantells arreplegaran llenya seca per fer foc.




Asseguts a taula, devora el foc, asseboreixen el peix fregit amb delit i silenci, la madona els mira satisfeta...

. Jo som na Xicarandana d´es correu, i aquest quissonet que tan amic s´ha fet de´n Serafí nom Únic i, a més de ser un bon amic meu, és molt bon cercador de tòfones...

. Que són uns bolets deliciosos que es fan davall terra i són molt mals de trobar - ressegueix en Serafí.

. Efectivament ; a n´Únic no li agrada la carn, ni tan sols la de peix, però coneix els bolets bons i en menja. Quan ja no en té gana, lladra per avisar-me que n´ha trobat qualcun. A més, no deixa entrar cap rata ni ratolí a casa. N´Únic m´acompanya sempre a Garlanda, que és un poblet que hi ha darrere les muntanyes a dues hores de camí ; ell i jo hi anam dues vegades a la setmana. A mi em diuen na Xicarandana d´es Correu perquè a més de portar-hi peix per vendre o bescanviar, també hi duc el correu de Vinyaverda.

. Però ¿vós vos deveu cansar de caminar tant amb la panera de peix damunt el cap ? - diu en Salvador.

. Ja ho crec, però m´agrada ; quan camín em sent forta i em sent agraïda de tot el que m´alimenta. També m´agrada ser útil a la gent de Vinyaverda, als pescadors que m´omplen amb satisfaccicó la panera i que estan contents de poder vendre el peix que han agafat ; a les persones que reben les cartes, a vegades llargament esperades, a vegades tristes, a vegades dolces, i em miren i n´hi ha que volen que m´esperi per compartir el contingut del paper que hi ha dins el sobre...

. Dona Xicarandana, voldria demanar-vos si coneixeu un home a qui diuen Pere Foguera.

Badant els ulls i amb una rialla fresca, forta...


. I és clar que sí, des del dia en què va néixer. Jo era vora la mare quan el donà a llum. Vaig ajudar a la comare, era un vint-i-nou de juny, ho record molt bé. Feia una nit estrellada de començament d´estiu. El pare d´en Pere, que també fa de pescador, el va agafar en braços quan va néixer i el va dur vora la mar on el capbussà del tot dins l´aigua. Heu de creure que mai no record haver-lo vist malalt.

Ara no viu a Vinyaverda, sinó a una cala on només es pot arribar per mar. Si voleu anar a casa seva parlarem amb uns pescadors que vos hi acompanyaran.

. Gràcies Xicarandana.

En Salvador va mirar per la finestra i va veure un cel que s´ennigulava molt de pressa, avisant que potser ben prest es posaria a ploure.

. Hauríem d´amagar el globus i la canastra perquè sembla que vol ploure.

. Nosaltres sols no la podrem traginar - diu na Beatriu - : pesa massa.

. Si m´esperau un poc aniré a demanar a un veïnat meu que fa de pagés si ens vol venir a ajudar amb el mul i el carro.



Al cap d´una estona, va arribar el veïnat pagès de na Xicarandana. Era en Bernat Mainoplou ; tenia cent set anys i era gairebé l´únic home de Vinyaverda que feia de pagès. Ningú no l´havia vist mai en barca ni amb els peus dins la mar. Era molt eixut, el cap sense cap cabell, els pòmuls i el barram molt marcats sota la pell del seu rostre, i els ulls, enfonyats, tenien un color negre de pou fondo. De dent, blanquíssimes, i de queixal, no n´hi mancava cap. Tenia les mans grosses com a dos terrossos i quan varen haver d´alçar la canastra per posar-la dins el carro, va semblar que ell tot sol se n´havia de sortir.

Quan hagueren deixat el globus a ca na Xicarandana, encara no havia començat a ploure i en Bernat Mainoplou s´oferí a acompanyar-los fins al moll amb el carro i la mula, que nomia Flor de Lli.


- Idò na Flor de Lli també té molts d´anys i és filla de l´egua més ràpida que hagi trepitjat mai l´illa. Si no ho creis, escoltau això que ara vos contaré :

Un any a les festes de Garlanda s´hi arreplegaren les millors egües i cavalls de l´illa per fer la carrera de les set voltes.

Quan es donà el sus, els vint-i-set cavalls, que arrencaren empesos com un llamp, feren tremolar les cases del poble. Aviat molts es retiraren fins que a les darrerres dues voltes només en quedaven set, que copaven tot el carrer. A la carrer. A la darrera volta, però, va passar una cosa extraordinària : un dels genets es va desfer la coa, amollant una cabellera més rossa que un feix de blat banyat del sol de juliol, descobrint davant els ulls de tothom que en realitat era una dona. Tot de cop el cavall d´aquesta dona va semblar tenir foc a la coa, deixà els altres enrere i arribà tot sol a la meta.

La cridòria de la gent va ser ensordidora, mai no havien vist una carrera tan bona ni una dona que hi participàs. Jo no podia desferrar els ulls d´aquella donzella asseguda, altiva i satisfeta sobre el cavall negre.

Idò heu de creure que hi va haver homes que anaven a protestar, dient que a una dona no li era permés fer la carrera, i així fou com atorgaren la medalla d´or al primer home que travessà la meta, un cregut al qual la gent no s´aturà de siular.

La dona, altiva, sortí del poble enmig dels aplaudiments i les felicitacions de la gent. Jo la seguia a peu ; després vaig agafar la meva somereta i vaig voler acompanyar-la. Quan ningú no la mirava i es creia tota sola, es posà a plorar. Jo la vaig convidar a aturar-se a una caseta que un temps vaig tenir a Garlanda, ella ho acceptà. Li vaig oferir aigua i menjar i vaig arreglar dins els corral el cavall i la somereta.

Tres vegades set dies es varen quedar a ca nostra, després ella va partir sense mai haver-me dit el seu nom ; jo tampoc li vaig demanar.

Al cap d´uns mesos va néixer la mula, na Flor de Llí.

. ¿Vosaltres la creis, aquesta història ? - diu na Xicarandana fent un somrís benvolent a en Bernat.



1 comentari:

Dalva M. Ferreira ha dit...

Joan você é um gênio! Quando virá ao Brasil fazer umas fotos tão lindas?