dijous, 13 d’abril del 2006

L'amor d'un arbre és com el d'un fill

Arrels aèries

La dansa kathak de l'Índia és una dansa totalment codificada, un llenguatge amb un significat que no permet dobles lectures, a diferència de la dansa contemporània, que pot tenir tantes versions com espectadors, i malgrat tot la fusió que trobem a Ma no és pura decoració, alguna cosa hi ha que els analfabets del llenguatge oriental ens perdem i en canvi, rebem com a penyora una aura de misteri. Així, dins la tradició dels seus orígens familiars de Bangla Desh, però amb tota la llibertat de la dansa contemporània més internacional, el coreògraf britànic Akram Khan aporta la seva versió mestissa del llenguatge corporal d'avui: rítmic, precís, forçosament flexible i sempre amable.
I amb aquests puntals, desenvolupa una obra que vol ser narrativa però que ens arriba no pas per la història que explica, sinó per la potència d'un directe de ballarins (com la barcelonina Eulàlia Ayguadé, una força de la natura) i músics (la veu dolcíssima de Faheem Mazhar cantant cap per avall sembla impossible) que trasbalsa amb onades de distància i proximitat. El text diu que l'amor d'un arbre és com el d'un fill. També cal descodificar aquestes paraules: es tracta de creació en totes les seves formes intuïtives, on cal acollir i permetre que les idees avancin.
A Ma les veus i instruments ens traslladen als racons més exòtics de la ment, mentre el ritme dels peus i alguns cants ens acosten a terres càlides del nostre sud, només variant-ne la velocitat i el volum. Unes cordes amb pesos fan de columnes minimalistes que emmarquen i creen un ritme també en l'espai.
Perquè de rítmic ho és tot, en l'obra, una cadència en contra de tota monotonia, ja que de vegades els moviments tenen una velocitat brutal, com les mans de Khan, i de vegades són lents com el creixement d'un arbre, per a una contemplació més alienada i meditativa. I en la mateixa gradació, la llum escènica passa de la foscor total en què l'espectador es veu obligat a escoltar, sentir sense mirar, com les llavors a punt de germinar, fins a la llum total, gairebé encegadora, la que deu sentir la planta que veu per primer cop un raig de sol. Si totes les idees de Khan segueixen amb la fertilitat d'ara, a Londres hi haurà aviat els arbres més alts de la terra.

Bàrbara Raubert Nonell

Avui. Crítica. Dansa
· Article Publicat a l'Avui el 12.04.2006
Ma. (Terra)
Mercat de les Flors. Barcelona. 5/9 abril 2006
*

2 comentaris:

João Soares ha dit...

Viva
Parabéns pelo vosso trabalho.
Todos somos poucos em defesa da Terra, pelo tempo que urge em mudar.
Por isso irei colocar um link do vosso blogue no Bioterra!
Um abraço
João Bioterra
http://bioterra.blogspot.com

Francesc Mas i Castanyer ha dit...

Gràcies Joao per les teves paraules.
Amb ‘Amics arbres · Arbres amics’ hem fet diversos amics i amigues arreu i també a Portugal i al Brasil.
Ens agrada fer nous amics com vosaltres i veure que compartim propòsits semblants.
Salut, força i endavant.